¡Espanya nos roba!

            L’estat d’alarma facultava al govern per a assumir el control de tota l’activitat del païs, sense suprimir competencies de les autonomies, que han continuat dirigint els respectius territoris en el regim ordinari.

            En paralel ad esta unitat directiva, sorgi la veu (era esperable) de l’incalificable president catala Quim Torra: exigia mes rigor en les mides de confinament. Igualment es denunciava, no se si ho feu ell directament, que Espanya els havia requisat material medic.

            Als pocs dies, entonava la mateixa canço la presidenta madrilenya Isabel Díaz, assegurant que els havien furtat material... i escrivia una llarga carta als Reixos en les ‘seues’ necessitats. Ho dic perque en un moment en que hi havia escassea de material... nomes demanava 12 millons de tapaboques... per als seus hospitals... ¿i el de Sagunt?, ¿i el de Tomelloso?, ¿i el de Zafra? Cert es que el coronaviurs s’ha cebat en esta comunitat, pero es delicat desvestir un sant per a vestir-ne un atre... haviem de repartir la poca roba que teniem entre tots els sants de l’iglesia ¿no?

            De forma reiterada, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha assegurat que no s’ha prohibit a cap autonomia adquirir material en l’estranger (com ha fet la nostra) i el que s’ha comprar centralisat... s’anava repartint. 

            A pesar de tot, el cor de populars, algun socialiste i els nacionalistes i independentistes han jugat la seua lliga, la dels seus interessos personals. Han exigit mes mijos a l’estat (¿?).

Les dures mides de l’alarma

            Des del principi es va vore la calitat d’alguns politics. L’inicial ‘discordant’ no podia ser un atre que Torra, que es negà a firmar el document de la primera reunio de presidents autonomics. Era lliure de fer-ho. I ademes reclamà que l’estat ordenara el confinament de Catalunya.

            En els dies següents es ‘destaparen’ els lleals del PP, els governs, demanant lo mateix que Torra.

            Abans de l’estat d’alarma, la situacio en algunes comunitats (Madrit i Catalunya) ya era ‘dificil’, pero lo que exigien de l’eixecutiu central ho tenien en la seua ma.

            Madrit i Païs Vasc clausuraren escoles (9-3-2020), pero ¿tancaren a la gent? No. Els madrilenys se n’anaren de vacacions alvançades... i el president de Murcia ordenà la reclusio obligatoria de 376.000 persones en els pobles de la costa, pels nous venguts (13-3-2020). Uns atres capitalins optaren per traslladar-se en massa a la serra (14-3-2020). I els vascs triaren poblacions de comunitats proximes. I Catalunya ordenà el confinament (sense problemes) de 70.000 persones en Igualada i tres poblacions mes (12-3-2020).

            Cap, i dic cap (tant de dretes com d’esquerres), dels que han exigit major durea ha apuntat una sola mida mes estricta que les dictades en l’estat d’alarma. En honor a la veritat, el president de Murcia es preguntà en una compareixença publica ¿qué feya oberta una empresa de flors? Ell ho sabria, perque la norma estatal no crec que la considerara sector essencial.

            Mentres nosatres permaneixiem reclosos, en uns atres estats el ‘dur confinament’ era un joc.

            ¿Qué dir d’Holanda?, hem vist en plena pandemia mercats plens de gent.

            ¿Qué dir de França?, que celebrà la primera volta de les eleccions locals (15-3-2020) i en acabant ha hagut de traslladar malats a hospitals dels països veïns.

            ¿Qué dir d’Italia?, ‘confinats’ i tot, ha permes a la poblacio eixir a passejar, correr, practicar deport... curioses imagens de l’alcalde de Bari –sur d’Italia– perseguint als ciutadans que hi havia en un parc per a que se’n tornaren a sa casa... ¡I este païs era l’eixemple a seguir!

            ¿Qué dir d’Estats Units?, quan son president Donald Trump ha canviat no se quàntes voltes d’opinio (si es que n’ha tengut alguna que no siga negar-ho tot), ha segut renuent a l’extrem en la lluita contra el coronavirus (ara s’ha convertit en el centre de la pandemia i anira a mes), i el seu sistema sanitari no es el nostre.

            No cal que parlem del president de Mexic, Manuel López, que s’encomanava a una estampeta de Crist... O el de Brasil, Jair Bolsonaro, que calificà la pandemia d’un chicotet grip i que era cosa d’ancians... i quan ha vist les orelles del llop reclama ‘pactes’ per a salvar vides i salvar l’economia.

            ¿Qué dir del Regne Unit? El negacioniste primer ministre britanic Boris Johnson... malalt, el ministre de sanitat, malalt, i l’assessor cientific, Patrich Wallance... malalt. Est era el que, sense massa importancia, confiava que les recomanacions fetes (no imperatives) llimitaren les morts a 20.000 persones (Levante-EMV, 18-3-20: 44)...¿justicia divina?

            Repetixc, ¿qué mes volen aquells que no prengueren totes les mides a la seua disposicio en el moment adequat? 

            ¿Quànts dels que ara exigixen major durea ni ensomiaven declarar l’estat d’alarma?

            ¿Quànts dels radicals casolans han eixit de sa casa lo imprescindible, dic lo imprescindible, durant la quarantena? L’obligacio de quedar-nos en casa es dura, molt dura. Ho hem pogut comprovar. Yo he seguit al maxim les recomanacions.

            Major durea, si, pero quànts d’estos ‘talibans’ haurien acceptat que l’eixercit anara casa per casa, comprovara la salut dels residents i traguera els malalts a la força (com en China)... ningu.

            Per cert, parlant d’imprevisio, ¿a ón estan els 80 experts que pronosticaren que el dia 25-3-2020 s’anava a colapsar els sistema sanitari?, ¿a ón estan els sabuts que preveïen entre 35.000 i 65.000 morts en Espanya? (poden passar moltes coses, pero pareix que no ocorrerà?).

Imagens: Pixabay (Sumanley Xulx)

Antoni Fontelles