Ron Gourlay, en roda de prensa (3-9-2026), declarava que no havien de tindre en conte els tres primers resultats de l’equip en lliga, l’argument es tan llamentable que podria utilisar-lo en la jornada 30 cami del descens. No pensava dimitir perque la gestio era bona i no tenía vergonya de l’equip construit. El verp dimitir es un arcaïsme en les llengües peninsulars.
Abans Peter Lim venía jugadors i trea beneficis, en els ultims anys la vaca no dona per a mes. Has venut lo milloret i t’has quedat en pilotes, la perdua d’excelencia t’aboca necessariament a la vulgaritat. Esta illogica empresarial, despachar a treballadors per a millorar els resultats empresarials, topeta en la realitat de l’anorexia que es un trastorn sicologic que pot arribar a ser mortal. En tot cas, no identifica el problema, en els anys 50 el descobri Edwards Deming, estadistic i pare de la calitat, conclogue que en el 85% d’ocasions el responsable del fracas empresarial es la direccio i no el treballador.
En la fabula del burro, el llaurador es queixa dels pobres resultats del seu quefer, estalvia en deixar de donar de beure a l’animal, este continúa treballant, despuix deixa de donar-li de menjar i continúa treballant, pero arriba el dia que mor d’inanicio i el llauro es queixa de l’animal perque es mor quan trea benefici.
L’equip que en 2004 fon el millor del mon porta mes d’una decada com a indigne representant de la nostra societat alienada i dormida. El Valencia CF i la nostra nacio van de la ma. Tots els politics s’han agenollat permetent tots els excessos de Lim, res nou baix el Sol, perque en lloc de potenciar l’autoestima del nostre poble el coloquen en un fals dilema per a reomplir d’espanyolitat extrema o de dura catalanitat l’insuficient o escarransida identitat valenciana que tenen. El pecat mortal es no mirar pels valencians i les valencianes perque estan al servici de Ponent o de Tramontana.
La responsabilitat, la vergonya i pensar han passat a millor vida. La responsabilitat perque, directa o indirectament, el soci es corresponsable de lo que passa, no es el primer, pero tampoc està exent de carrega. L’etern capita, Fernando Gómez, concloïa que “Pelear por el puesto doce es culpa del máximo accionista, estar en el dieciocho es culpa de algunos más.” (Las Provincias, 6-9-2026). Els directius trauen pit de la seua obra: ¡el pijor Valencia CF de l’historia!, el que bat recorts negatius any darrere d’any, el dels jugadors que no reben cap oferta per a eixir. Quan cobrar depen de tancar els ulls…
Uns atres mits com Mario. A. Kempes o Santiago Cañizares han cridat a buidar el camp, en la previa del partit els han seguit 2.000 persones. Els atres, 47.319, es menjaven el bunyol d’equip que tenen una vegada mes, fent lo de sempre protestar dins, tactica que no ha servit de res durant anys. Si vols coses diferents, canvia. Els valencianets son tremendaments ignorants perque reforcen directament la nefasta politica de Peter Lim (com el gos de Pavlov). I reforçar significa aumentar la provabilitat de que l’accio es repetixca, aixina que mentres li ompliguen el camp tenen garantisat el martiri o l’autoflagelacio. Creure en una unica solucio intentada que erra constament es el problema.
En 2014, escrivia que “Davant d’aço hi ha dos actituts: la protesta o la conjura del silenci que assumix la derrota”.
Friedrich Nietzsche, en Más allá del bien y del mal (1886), afirmava que “A veces la gente no quiere escuchar la verdad porque no quiere que sus ilusiones se destruyan”, pero les ilusions no son la realitat ni la veritat i llunt d’estes nomes es troba la tenebrosa foscor.
¿Fins a quàn continuarém igual?
P. d. El jugador del Barça, Rodri, alucinà en lo fluixos i roïnissims que son els jugadors del Valencia CF https://www.youtube.com/shorts/Z6xpRU1FZCw
Imagens: X, levante-emv.com.
