I ara, el temps del victorios indiscutible: Vox, capitanejat per Abascal, “¡ese hombre!” (¿no dia aço la canço?), i el rastre de mentires, falacies, miges veritats, orgull i patriotisme, tonellades de patriotisme ranci i excloent... pero que te una venda mes estupenda que els ‘frideis’ eixos de MediaMarkt. Vullc recordar-me en el meu l’articul “En Espanya no passarà...” (publicat en esta uep el 10-12-2018).

             Inapelables els bots i els vots en Andalusia, Murcia i en casi totes les comunitats, excepte els dificils Païs Vasc i Catalunya.

             ¿D’a ón ha eixit l’exit de Vox? Alguns dels participants en tertulies apelen al discurs antiimmigracio i xenofop, que si, pero est es la palanca que els havia portats als 24 escans passats, no als 52 actuals (en l’intermig no hi ha hagut ninguna entrada massiva en la peninsula).

             Yo creïa que anaven a recular, pero, segons el meu entendre, hi ha dos variables que no estaven en les votades d’abril passat. Son dos factors excitants i motivacionals de l’extrema dreta, sobre tot sabent que solen ser o dir-se persones d’orde i de be i amants de la patria (matise que sempre es la gran...pero ells no son nacionalistes).

             El primer es el ‘residual’ franquisme sociologic... que no es tan ‘residual’ ni tan marginal... (ve al pel l’articul de Jesu Masia “El monstruo fasciste espanyol”, publicat en la uep el 6-12-2018), l’exhumacio (necessaria) del dictador Franco els ha remoguts el lleu i el fege (una ‘profanacio’ o ‘venjança’, segons el seu entendre).

             I el segon es l’espectacul de Barcelona-Catalunya i de la AP-7, televisat un dia i un atre. I tornem a estar igual (en la AP-7, ¿per qué no provem a traure una taula al mig del carrer per a sopar, a vore qué nos passa?). Moltissima gent no digerix l’actuacio ‘contemplativa’ de la policia en els violents (una mes que significativa minoria... a pesar de lo que nos venen alguns mijos de comunicacio), i que es entesa com a ‘debilitat’; pero el govern espanyol volia evitar la foto –i ho ha conseguit– de les forces d’orde public apalejant als manifestants (per molt agressius que estos foren), no volien un nou 1-O internacional. Des de fora he vist moltes vesprades-nits i matinades a gent desaforada que destrossava mobiliari, arrancava adoquins, rebentava tendes i furtava electrodomestics, botava foc a contenedors, llançava coets i bombes incendiaries als agents, tallava carrers i carreteres, agredia a periodistes –no una ni dos voltes–, violentava i impedia la lliure circulacio de carrecs electes i empresaris, cremava colectivament –com en les falles ¿no?– fotografies del rei –no es sant de la meua devocio–... tot alentat des del ‘estat’, pels politics electes independentistes, en definitiva gent altament agressiva. I faltava la conexio terrorista... I ahi estan els dos diputats del PP i dos de Vox en Catalunya... a pesar de que la principal victima de l’indepedentisme, Ciudadanos, ha seut castigada electoralment alli, opine que injustament.

             Ho tinc clar, el factor Catalunya i el factor Franco han segut movilisadors fonamentals de la dreta i en major mida de l’extrema dreta. Se li poden afegir unes gotetes de fartera i antisistema.

             Ademes n’hi ha un element que unix a Vox (i PP) en els independentistes catalans i els nacionalistes vascs: el discurs identitari extremat i descontrolat, i quan dic extremat vullc dir que es excloent, que es supremaciste i que ralla o es raciste. I aço es lo que predíca l’ultradreta, els seus dirigents, i lo que predíca l’independentisme catala, els seus dirigents, (el pacific i el violent). Tant u com l’atre han construit un enemic que es la causa de tots els seus mals: els atres (siguen catalans no separatistes, siguen estrangers... i que a voltes son els propis veïns que no pensen com ells), i han construit (a voltes poden tindre una part de veritat) una llista d’agravis (es ‘Espanya nos furta’ o ‘els immigrants nos furten’). I coincidixen en proclames o eslogans, com digue Abascal: “Ni un paso atrás”, i com figurava en una pancarta del PdCat: “Ni un vot enrere”.

             ¿I a quí se li ha de donar el dol? Està clar, a Ciudadanos. Era –igual ya no es– la nineta de l’ull dret de la banca i del poder economic –del poder ver–, l’esperança blanca. Casi tots els analistes han conclos que l’electorat se li ha esfumat (de 57 diputats n’ha passat a 10: la batacada es minsa), perque les idees força de regenerar la vida publica i ser l’arbit per a evitar la dependencia governamental dels nacionalismes les ha llançades a perdre, a pesar dels ultims cants casi electorals de que estava dispost a abstindre’s en l’investidura de Sánchez... massa tart i massa increible. Per contra, no ha tengut massa problemes en ajudar al PP, amagant el soport de Vox... Quan u vol anar a un lloc... va.

             L’electorat de Ciudadanos es dual, el partit tenía dos animes: una eren els desencantats o avorrits del PP que l’abandonaren per la corrupcio –que ara ha passat a millor vida– i que no podien vore a Sánchez ni pintat de mascara, i uns atres eren socialistes de (centre) dreta (si, no es un oximoron), tambe desencantats del seu partit, que provablement estaven a favor d’una abstencio en l’investidura i que no soporten a Vox (es massa de dretes per a la seua sensibilitat). El lider, Albert Rivera, no ha contentat ni a uns ni als atres. Els uns han tornat a la mare, uns atres se n’han anat a lo genuï, a l’extrema dreta, i uns atres s’han quedat en casa... nomes els que encara creuen en la fe de l’ultracentrisme continuen... pocs.

             Rivera ha segut honest, ha reconegut la responsabilitat de la desfeta i ha dimitit (i ha abandonat la politica... de moment). Ara nomes queda esperar ¿la desbandada? Es que han patit situacions molt molt dures: en Castella i Lleo han passat de 8 diputats a zero.

             Continuem en Podemos. La novetat partidista, que ara ya es vellea, ha resistit, en el mateix discurs i espolsant-se l’inculpacio de la falta d’eixecutiu (yo, personalment, no crec que la tinguen tota). ¿Es suficient? No, obviament no. Ya ho he escrit i publicat: Pablo Iglesias se n’ha d’anar, ha d’abandonar la direccio. L’entenc, pero no es ilusionant ya. I el discurs del dialec i de la solucio politica per a Catalunya no se cóm es pot materialisar, ni ell tampoc ho ha dit. Per al dialec ha d’haver intencio de parlar i alguna cosa sobre la que parlar, i l’atra banda... no la veig yo massa predisposta a debatre res que no siga l’imposicio dels seus plantejaments (com han dit per activa i per passiva). I les posicions ‘intermiges’, com la de Podemos, en un ambient molt polarisat son dificils d’assimilar i no tenen venda.

             I els ‘inyiguets’ i ‘carmenetes’, un bluf. Era un proyecte personal –lo de Más País- i oportuniste, en l’aval del PSOE, que sempre l’ha vist molt be i aixina ha segut si s’ha estat atent a l’intensa promocio del partit en els mijos publics i privats. La formacio es nodria de ‘taifes’, en Arago, en Valencia, en Andalusia, en Galicia. Poc mes. L’analisis que han fet es que son la ‘llavor’... de nap, que no de fenoll. I creuen que lo que passa en Madrit... passa en tots els llocs.

             I si es miren en deteniment els resultats, es veu que Podemos ha baixat uns punts, en general, pero alli a on s’ha presentat la nova oferta... pam amunt pam avall, han obtengut un percentage similar al que ha baixat Podemos. Pero la conseqüencia es que ha perjudicat als morats, segurament en mes d’una circumscripcio, que haurien pogut traure mes diputats. Del pacte valencià parlare mes avant.

             I quedem nosatres...

Imagens: Wikipedia Kadellar i ByTheWays (composicio), Okdiario (manifestacio espanyolista)

P. d. Escrit del dilluns 11-11-2019.

Antoni Fontelles