25 d'Abril: Desfeta d’Almansa i dia dels caiguts pel Regne

25/4/2017

image monument als maulets en Valencia

            En este dia els valencians recordem el fet historic de la batalla d’Almansa que posà fi a l’autonomia valenciana dins de l’estat dels Habsburc. Este fet fon el colofo de la guerra mantinguda entre França ―Felip d’Anjou― i Austria ―dinastia que havia governat el Regne des de la mort de Ferrando el Catolic― per la successio a la corona hispana. No nomes fon un enfrontament personal i dinastic, sino tambe en quant a concepcions d’estat ―concepcio centralista francesa front a un concepte “autonomiste” dels Austries, mes d’acort a lo que hui sería una monarquia federal―.

            Tot començà en morir el rei Carles II de Valencia sense descendents. A partir d’aci es desenrollà la guerra des de 1702 a 1713, centrada entre els dos pretenents principals: els partidaris de Carles d'Austria i els de Felip d'Anjou.

            El territori valencià s'allinià en el bando austraciste i la contenda tingue en terres valencianes un acusat caracter de guerra rural, per lo que en este sentit se pot considerar com a una continuacio de la coneguda com a Segona Germania (1693), conflicte proxim en el temps, ya que movilisà als mateixos sectors socials ―sobre tot llauradors somesos al regim feudal que havien vist empijorar la seua situacio a causa de l'expulsio dels moriscs, ya que les cartes de poblacio que establiren als nous cristians foren d'una extrema durea―.

            Ad este factor primordial s’ha d’afegir la xenofobia popular contra els francesos, especialment agravada en posterioritat al bombardeig d'Alacant de 1691, durant la coneguda com a Guerra de la Lliga d'Augsburc; la malafortunada politica comercial de Felip d’Anjou, que impongue el monopoli frances; el meninfotisme de la Corona cap als assunts valencians, i en particular la manca casi absoluta de mijos de defensa del Regne; i l’omnipresent recel de que l'autonomia foral corria perill davant dels provables desijos centralistes de la dinastia borbonica.

            Els llauradors, especialment els de pobles de senyoriu, foren el principal soport de la causa austracista, el partit dels maulets; junt ad ells s'alliniaren el baix clero secular i part de les classes populars urbanes. Els borbonics, botiflers, se reclutaren principalment entre la noblea, que, lo mateix que passà durant la revolta de les Germanies, s'allinià en contra dels interessos populars valencians.

            La Guerra de Successio en el territori valencià escomençà el dia 10 d'agost de 1705, quan sorgi front a Altea l'esquadra anglo-holandesa manada pel landgrave de Hesse-Darmstadt, desembarcant un destacament dirigit per Francesc Garcia d'Avila, que s'apoderà facilment de la vila. La rebelio s'estengue rapidament als pobles dels voltants, que havien segut en part escenari de la Segona Germania en 1693, puix Garcia d'Avila publicà, en nom de l'archiduc Carles, un bando prometent l'exencio de tributs feudals.

            Passats uns dies, el 17 d'agost, desembarcà en Denia el general valencià Joan Batiste Basset, el qual s'apoderà de la ciutat i del castell, i propagà l'insurreccio pels pobles de la Marina septentrional. La defeccio cap al bando botifler del coronel catala Rafael Nebot, que estava en Oliva, facilità enormement la marcha cap a la capital.

            L'eixercit manat per Basset s'engrossà durant el seu cami en molts llauradors, sobre tot de l'Horta, aplegant a Valencia en la nit del 15 al 16 de decembre de 1705. La ciutat, que havia solicitat auxilis, se trobava sense mijos de defensa. Els presoners de les torres de Serrans s'amotinaren, incendiaren les instalacions i se fugaren; els menestrals i baix poble de Valencia se posaren del costat de l'Archiduc, vitorejant des de les almenes de la muralla a l'eixercit de Basset. Alguns principals de la ciutat tancaren en preso al virrei borbonic, marques de Villagarcía, i obriren les portes per a que entraren les tropes sitiadores.

 

            El restant del Regne, o estava ya baix domini austraciste ―com es el cas de gran part de les comarques septentrionals i meridionals―, o fon dominat al poc de temps, com es el cas de Xativa que caigue en mans de l'Archiduc en el mateix mes de decembre de 1705.

            L'administracio austracista fon eixemplar i ordenada, i les institucions forals funcionaren en normalitat, a pesar de la creacio d'un organisme extraordinari, la Junta de Govern de Valencia, en octubre de 1706. El territori valencià gojà d'una certa prosperitat economica, afavorida principalment per l'abundancia monetaria. No obstant, els llauradors veren frustrades les seues esperances al tornar-se a exigir el pagament de les prestacions feudals durant el virregnat del comte de Cardona, en 1706.

            La retirada austracista escomençà a finals de 1706. El propi archiduc Carles, hostilisat per les tropes borboniques del duc de Berwick, se retirà a Valencia en el mes de setembre de 1706, i tant Oriola com Elig caigueren en octubre; pero el colp final ho constitui la batalla d'Almansa, lliurada el 25 d'abril de 1707. L'eixercit austraciste, format per anglesos, holandesos, portuguesos i valencians a titul particular ―se coneixen el «Regiment de Nª.Sª. dels Desamparats» d’infanteria comandat per Josep Vicent Torres, en 300 homens i un estandart blau i taronja; i el regiment de fusileria «Sant Vicent Ferrer» dirigit per Josep Ortiz en 500 homens i un estandart roig i blau―, comandat pels generals Galway i Das Minas, foren derrotats per les tropes franc-castellanes de Berwick, i delmats durant la seua retirada. Passats uns dies, Berwick i el general en cap de l'eixercit borbonic, duc d'Orleans, es juntaven front a Requena, poblacio que obri les seues portes sense lluita el 2 de maig. Al poc de temps, el 8 de maig, caïa Valencia.

            El tinent general d'Asfeld, famos per la seua crueltat, fon enviat contra Xativa, ciutat que opongue una tenaç resistencia entre els dies 5 i 24 de maig, per lo que Berwick, en castic, ordenà que fora arrasada i incendiada una volta rendida. El propi Felip V de Castella ordenà canviar el seu nom pel de «Sant Felip» ―el seu propi nom―, toponim que se mantingue fins a que les Corts de Cadis li restituiren el primitiu de «Xativa» en 1811.

            Este mateix any de 1707 se promulgà el Decret de Nova Planta pel qual, en castic a la seua actitut rebel, el primer rei Borbo privava al Regne de Valencia de la seua autonomia politica tradicional. No obstant, la guerra encara s’allargarà alguns anys mes, ya que el triangul Denia-Alcoy-Alacant se mantingue, un poc mes, baix el poder austraciste. Alcoy caigue el 9 de giner de 1708, Denia en novembre del mateix any, i Alacant el 19 d'abril de 1709 en acabant d'un llarc i dur siti. El Maestrat i les terres altes de Castello tambe prolongaren la seua resistencia, i tant en estes comarques com en les de la Marina, se mantingueren colles de «micalets» austracistes ―antics soldats i tropes de la guerra, com les ya nomenades, que es negaven a rendir-se― fins a 1813.

            No obstant, el colp dur que supongueren les conseqüencies de la guerra no foren oblidades pel poble. Aixina, ya en el mateix sigle XVIII, el prerrenaixentiste Carles Ros es llamenta de l’imposicio del castella i la reduccio de tot a les lleis castellanes, i ya en el XIX tots els poetes de la Renaixença ratpenatista. En este temps el fet de la perdua de l’independencia no se commemorà al considerar-se un fet doloros, i de fet aixina tambe ho expressen els valencianistes de principis del XX ―Rossent Gumiel, Almela i Vives, Gaeta Huguet Breva...―. Sera en la vinguda de la democracia en 1976 quan el valencianisme considere que aquells que lluitaren per lo nostre se’ls havia de recordar i fer un just homenage, donant lloc a l’acte d’ofrena floral en el seu monument tal i com hui en dia se fa.

            A diferencia de lo que fan uns atres pobles, els valencians no celebrem les derrotes. Es per eixe motiu que el 25 d'abril els valencianistes commemorem el sacrifici fet en el camp de batalla pels nostres antepassats caiguts en la defensa de les nostres llibertats, identitat nacional, soberania, i Furs. Fem un homenage ad aquells valencians que demostraren no ser molls i lluitaren fins a la mort pels seus drets.

            En la derrota d'Almansa els valencians perguerem tot. Els vencedors nos prohibiren les nostres lleis, les nostres costums, les nostres tradicions i com a negacio absoluta del nostre ser diferencial nos prohibiren la nostra llengua. No hi ha motiu per a fer una festa del dia de la nostra derrota com a poble. No hi ha res de positiu en la nostra despersonalisacio.

            Aço l'hauran de contestar aquells que celebren este dia com a una festa, els interessats en que no tingam orgull de poble ni identitat propia, els absorcionistes o els diluistes. Els dos en el mateix resultat: la negacio de l'identitat dels valencians.

            Junt a la desfeta alguns valencians, en intencions obscures, celebren el dia de les llibertats nacionals i aixo es una fita unica que nos tracten d'impondre, puix uns atres pobles i nacions ―com es el nostre cas― el commemoren en dies mes adequats a la seua historia: Estats Units ho fa el 3 de juliol ―dia de la seua independencia d’Anglaterra―, la nacio espanyola el 12 d’octubre ―dia de la conquista d’America «l’Hispanitat»―, en sudamerica commemoren les respectives independencies respecte a la corona espanyola, Australia ho fa el 26 de giner, i el nostre poble el 9 d’octubre.

 

Imagens: ACNV; Enric Calvo; valenciaculture.com; kimberlyhistoria2.blogspot.com.es