Algunes consideracions sobre el terme valencià "llavar" i els seus derivats / Manuel Gimeno

29/11/2015

   Els valencians venim patint des de fa molts anys  l’intent d'eliminar moltes d’aquelles caracteristiques que fan singular al valencià i li conferixen la categoria indiscutible de llengua. Pero aci nomes vaig a tractar de donar-li carta de naturalea al valencianissim verp “llavar”, que es u dels moltissims termens que fa molts anys, a nivell lliterari, fon bandejat en l’objectiu final de fer-lo desapareixer. 

El terme que introduiren lliterariament per a substituir al valencià “llavar” fon “rentar”. I tot aço perque s’havia de seguir al diktat de l’Institut d’Estudis Catalans. El català medieval tambe coneix el terme “llavar”, pero fa temps que la Renaixença i el fabrisme deixaren en Catalunya exclusivament el terme “rentar” com a sinonim del classic “llavar” i com a unic terme correcte. Alla ells, es el seu problema. Pero lo greu es que a partir d’aci, en Valencia s’acceptà, per una part important d’escritors i lliterats, “rentar”, donant-li l’esquena al genuï “llavar”. No obstant, el terme valencià està tan arraïlat en la llengua parlada popular que no l’han pogut (ni el podran) fer desapareixer.  

Abans de continuar volguera deixar clar que el valencià sempre ha fet distincio entre “llavar” i “rentar” i de cap manera estos dos termens han segut mai sinonims. Ara be, com les idees solen convencer mes quan van acompanyades d’arguments, anem a seguir ara fent un breu recorregut per la familia de les llengües romaniques i vorem els equivalents al valencià “llavar” en eixes llengües. En castellà tenim “lavar”, en frances “laver”, en italià “lavare”, en occita “lavar”, en gallec “lavar”, en portuges “lavar”, etc. Estes formes que acabe de citar tenen com a etim, en tots els casos, el llati lavāre.  

La rao per la qual es va fugir de “llavar” en Catalunya i, de rebot, en els ambients “cultes” de Valencia, degue de ser, fonamentalment (coneguent les inclinacions de Fabra), la seua “semblança” en el castellà “lavar”. Pero, com hem vist, el resultat en eixes sis llengues de la familia romanica coincidix en el valencià. I es pot dir que es el resultat de la major part de les llengües de la Romania, perque tambe coincidixen el napolità (lavà), el romanche suïs (lavar), el provençal (lava) i el franco-provençal (lavar).  

Passem ara a vore uns eixemples, trets de la lliteratura classica valenciana, que demostren l’us normal que del verp “llavar” feyen el classics valencians  i comprovarém que en aquells temps tenía el mateix sentit que te en el valencià actual: 

     “llava’t tot nu al flum Jordà” (Spill, II, 746)[1]

     “aquelles dones qui venien a lavar al riu” (Vita Chr., I, 409)[2]

     “aygua per a lavar les mans” (Vita Chr. II, 552)[3]

     “Feu lavar les mans a un home” (Tirant, II, 162)[4] 

Puix be, dit tot aço, tambe ha ocorregut que, modernament, els electrodomestics relacionats en el terme en qüestio, com son el llavaplats i la llavadora, els han transformat en rentaplats i rentadora, respectivament, en els que els nous “coents” valencians (els “coents” per antonomasia tots sabem que son les senyoretes i els senyorets valencians que parlen sempre en castella “porque hablar en valenciano no queda fino”) s’omplin la boca creent que parlen “d’allò més bé”. La major part dels valencians que parlen de rentaplats i rentadora ho fan seguint tendencies i modes sense trellat ni fonament llingüistic, deixant-se dur per una inercia que no favorix precisament la pervivencia de la llengua valenciana. 

Per una atra banda, pot resultar interessant saber que a la llavadora, els italians li diuen “lavatrice”,els francesos “machine à laver”, els occitans “maquina de lavar”, els castellans i els gallecs “lavadora”, i els portuguesos “máquina de lavar”. Es evident que cadascu ha creat la paraula simple o el compost preposicional a partir del seu terme romanç derivat del llati lavāre, com llogicament ha fet tambe el valencià. 

Anem ara a vore el significat que sempre li hem donat els valencians al terme “rentar”, que sería l’equivalent al castellà “enjuagar, aclarar”, al frances “rincer” i a l’italià “risciacquare”, que son llengües que tambe fan la mateixa distincio que el valencià, donant-li un nom a cada una de les accions (una cosa es “llavar” i una atra cosa molt diferent es “rentar”). Si nos referim a la roba tindriem que si per a netejar-la usem aigua i sabo o qualsevol detergent, estariem “llavant”. Una volta duta a terme esta accio passariem a utilisar aigua clara per a llevar-li a la roba el sabo o el detergent: ara estariem “rentant”. Una volta llavada i rentada la roba, nomes quedaria la tercera accio que seria la d’eixugar-la. Per a eixugar la roba lo que solem fer es estendre-la, per a que li pegue l’aire en tota la superficie i accelerar el proces d’eixugat. Quan estenem la roba solem fixar-la usant les agulles d’estendre. Aprofite aci, encara que em permeta una chicoteta digressio, per a fer mencio a les agulles d’estendre perque actualment hi ha molts valencians que han oblidat eixe nom genuï i solen referir-se ad elles usant el terme “pinces” (influenciat pel castella “pinzas”). I ya posats podem acabar en els derivats de “llavar” fent mencio del terme “llavaner”, que hui es substituit per “llavador” i que hauriem de tindre’l en conte perque, entre unes atres coses, es un terme genuïnament valencià, com ho reconeix inclus el Diccionari Català-Valencià-Balear i que es ignorat, com  tants atres, per l’oficialitat. Este terme apareix en refrans valencians, com ya he dit en alguna atra ocasio, com es el cas del que fa referencia al primer mes de l’any: “Giner gelà a sa mare en lo llavaner”.  

 

En fi, crec que ya va sent hora de que els valencians despertem i comencem a tindre les coses clares, per molt que vinguen de fora dient-nos per quin cami hem d’anar. Aixo si, donant-nos sempre gat per llebre, en la connivencia dels connacionals “afrancesats”. Pero com ad este poble li costa molt despertar, ad aquells que nos preocupa de veres el futur de la llengua autoctona, no tenim mes remei que seguir dedicant temps i esforç per tal de demostrar que les maniobres dutes a terme en l’objectiu final de fer desapareixer les caracteristiques singulars de la llengua valenciana no son una entelequia, com alguns, interessadament, han proclamat sempre. 

                                                                                                                                                                                                                                                                   

 Manuel Gimeno Juan

 

                                                                                                                                                                                                                                              Llicenciat en Filologia Valenciana

 

 

 

 

Imagens: Sequia del Gas Cabanyal: Saedra i Antoni Sanchis, Cabanyeler
Algimia de Almonacid llavaner public: Kike Laar



[1] Jacme Roig, Spill, 3 vols., transcripcio del facsimil Josep Almiñana Vallés, edit. Del Cenia al Segura. Valencia, 1990.

[2] Sor Isabel de billena, Vita Christi,  2 vols., transcripcio Josep Almiñana Vallés, edit. Ajuntament de Valencia. Valencia,1992.

[3] Ibid.

[4] Joanot Martorell, Tirant Lo Blanch, 3 vols., transcripcio M.D. Cabanes Pecourt, edit. Del Cenia al Segura. Valencia, 1980.