El segon articul porta per titul “Recomanacions de l’AVL que la DGPL no ha atés” (Saragossà 2, Levante-EMV, 10-6-17)

          L’autor explica que en l’informe de la AVLl sobre els ‘criteris’ se li demanava al departament de la Conselleria d’Educacio que revisara dos qüestions que contradien la normativa oficial i unes atres dotze que diferien de les recomanacions oficials. Constata que nomes ha fet cas a dos aspectes menors de les observacions.

          Saragossà expon algunes de les discrepancies: ‘este, eixe, dos, preferixes (AVLl) /  ‘aquest, aqueix, dues, prefereixes’ (DGPLl).

          Una forma d’animar a politics i funcionaris a usar el valencià –segons ell– es mostrar-los les estructures diferencials front al castella “a fi de combatre la inseguretat que produïx la marginació social d’una llengua”. Home, la marginacio pot crear un sentiment d’inferioritat, pero l’inseguritat –i parle per experiencia propia i contrastada– a mi me vingue de l’aprenentage reglat i de les prohibicions i recomanacions dels llibres que no eren de castella precisament.

          Te rao el nostre autor quan assegura que qui aprecia la llengua tendix a usar-la i qui li te aversio, l’evita. I yo afegiria, i qui te autoodi inconscient, opta pel catala ‘heavy’ o ‘light’, segons el nivell de rebuig a lo propi i lo ‘modern’ que u siga.

          Afirma que els ‘criteris’ tenen escas valor pedagogic, hi ha poca teoria, es donen moltes llistes, falta d’argumentacio, hi ha algunes obvietats (el plural d’altaveu es altaveus), no tracta la fonetica ni l’oracio composta, i falten adverbis de temps i preposicions. El resultat es “fer creure que el valencià seria una llengua difícil”.

          Explica que el text de la Generalitat no te una “actuació valencianista” perque no remarca les diferencies en el castella ni tampoc aquelles solucions divergents en el catala, i provoca la creença de que “parlem malament”. ¡Qualsevol diria que estem davant d’un blaver idiomatic o lo que el catalanisme denomina ara ‘neoblaver’!

          Per a que no hi haja dubtes, aclarix que la coordinacio en catalans i balears es bona, pero no ho es la subordinacio, de forma especial quan accepten regularitats en catala i les rebugen en valencià (“cuso, creixo // cusc, creixc”, la negreta es meua). ¿Advertix o intuix el professor d’a ón naix l’inseguritat idiomatica dels valenciaparlants natius?

          Conclou que la situacio social del valencià i unes normes dificils d’aplicar favorixen l’inseguritat llingüistica, la desconfiança i l’autoodi, ademes, supediten el valencià a politiques partidistes.

          ¿Per qué sera que me sonen en tanta intensitat estes argumentacions?

          El tercer i ultim dels escrits es “Els «Criteris»: un retorn cap al passat” (Saragossà 3, Levante-EMV, 12-6-17).

          Saragossà es pregunta per qué la DGPLl no ha seguit les recomancions de la AVLl. I se respon: “perquè l’objectiu real deu ser tornar cap al valencià dels anys huitanta, que substituïa no poques formes valencianes vives per catalanes vives”. ¡Home!, a mi em fa gracia l’explicacio, pero segur que al meu amic Manuel Gimeno encara li’n fa mes.

          Es curios que reconeixent lo que reconeix, no explique cóm es denomina este fenomen, ¿sera perque es una expressio d’autoodi?, comprensible quan tant han criticat –no dic que injustament– als ‘castellanisants’ i ‘espanyolistes’ (encara que no siguen lo mateix).

          Seguix a J. Lacreu –¡vaja!, ¡vaaaja!– qui afirma que les divergencies observades en llegir un DOGV (Diari Oficial de la Generalitat Valenciana) tenen un “valor categorial”. Vol dir que no es anecdotic el model idiomatic seleccionat pels redactors.

          Recorda a través d’uns atres autors que aquella varietat s’acostava a l’estandart de Catalunya, sacralisava formes arcaiques i lliteraries, i representava una varietat hiperculta, extremadament artificiosa i delliberadament exotica. ¡Toca!, alguns van veent la llum (¿per qué sera que no me’ls crec?, la creença es lliure, com la por).

          L’atra pregunta que es formúla es ¿per qué volen tornar ad aquell model dels huitanta? Molt senzill. Respon: perque va lligat a un proyecte politic dels Països Catalans. I ara el model es “Nació Valenciana” al qual s’ha apuntat el Bloc i per aço es necessita una atra actuacio llingüistica. Aixina de clar i ras. I nosatres preocupats per fer les coses ‘cientificament’ i resulta que es reduix a una derivada de la politica.

Per a que no torne a quedar dubte sobre la teleologia: coordinar-nos en catalans i balears quant mes millor, pero no subordinacio. Clar, i yo reflexione que per estos motius –en la AVLL– no han pres cap decisio ortografica que divergixca de l’IEC i per aço nomes es mouen en el camp que permet l’IEC: la variacio formal lexica (nominal i verbal)… i poc mes, perque la tolerancia fonetica es molt restringida (alguns casos –absurdament ‘folclorics’– de -a(d)a, -ea i -iste/-ista).

          Com si descobrira les ameriques assegura que el concepte de llengua es tant social com politic i llingüistic. A mi me fa molta gracia i segurament als sociollingüistes tambe.

          Resumix les dos respostes en que “L’essencialisme (i el grau de formació i d’arrelament social) farien creure que el model adequat seria els dels huitanta, de manera que caldria anar contra les «concessions» de l’Acadèmia”, encara que aço dificulte el tancament del conflicte identitari.

Image: pintada embrutant una casa particular, in.directe.cat

Antoni Fontelles