Podem dir que el principi de tot estigue en la “Desamortisacio de Mendizábal.”
            Joan Álvarez de Mendizábal fon un politic lliberal del segle XVIII, d'orige humil aplegà a encapçalar, com a ministre de Facenda el govern lliberal. Durant el seu manament firmà un decret pel qual es lliberalisaven els bens que estaven en les nomenades “mans mortes” (iglesia, estat, ajuntaments), o be en llinages (primogenitures). En realitat, no era una venda i expropiacio dels dits bens, sino eliminar el vincul juridic que impedia el seu trafic mercantil.
            La finalitat era la divisio de la propietat i que esta aplegara a mans dels procuradors de la terra, i de pas, engrossar les arques de l'estat. Pero Facenda no obtingue els ingressos esperats i no se consegui el repartiment de les terres; les majors extensions terminaren en mans dels grans terratinents i nobles. O siga, en mans de la burguesia.

            Segons esta llei de 26 de setembre de 1837: “Totes les propietats del clero secular en qualsevol clase de predis, drets i accions de qualsevol orde i nom que siguen, i en qualsevol aplicacio o desti, en que han segut donades, comprades o adquirides son bens nacionals”. Anteriorment en 1717, Carles III, havia ordenat l'expulsio dels jesuïtes i els seues bens eixiren a subasta publica. En 1844 se prohibixen la venda de propietats d'ordens religioses femenines i s'ordena la devolucio d'estos bens, encara que de fet mai se portaren a efecte. En 1851 se firmà un concordat en la Santa Seu, a on, de nou, se li reconeix el dret a posseir bens.
            S'enten com “apropiacions de l'iglesia catolica” els bens inmatriculats per l'iglesia catolica entre 1998 i 2015.
Recentment la consellera de transparencia, Rosa Díez, s'ha dirigit al Congrés dels Diputats per a solicitar informacio sobre els 900 bens apropiats en tot el territori valencià, per a vore si foren llegitimament registrats i quàls podrien ser reclamats per l'administracio o particulars; previament s'haura de reunir en el Colege d'Administradors en l'objecte de vore quíns son de titularitat publica.

            El govern sifra les apropiacions en 34.968 en tot el territori estatal, en les comarques valencianes s'immatricularen 912 immobles, 726 son temples o dependencies complementaries, les restants (186) no estan relacionades en el cult, 789 conten en la certificacio eclesiastica les atres 123 conten en un titul diferent a l'eclesiastic. En lo relacionat en el cult hi ha temples i parroquies, pero tambe capelles, cementeris, ermites, calvaris i similars. En la ciutat de Valencia estan: la Seu, santa Caterina, sant Joan de l'Hospital i els Sants Joans. Pero hi ha uns atres que res tenen que vore en el cult: vivendes, garachos, parceles, solars, sols rustics, coleges i instituts.
            L'iglesia alega que l'existencia catolica es del segle I de la nostra era, i, per lo tant, molt anterior al Registre de la Propietat, per lo que els tituls de propietat no existien. Els bens durant segles han segut construits pel poble i confiats a l'iglesia per a que esta poguera realisar la seua llabor. Este cas ya se discuti en França a finals del segle XIX, i se determinà que els grans monuments religiosos eren del poble (estat) frances; aixina veem que la Seu de Paris, Notre Dame, es propietat de l'estat i este s'encomana del seu manteniment i restauracio. La missio de l'iglesia es realisar els seus actes religiosos i misses.
            Esta situacio, en el nostre cas, ve donada com a conseqüencia d'un decret aprovat durant el govern de Josep María Aznar en 1998, a través del qual se li concedia a l'iglesia catolica la potestat d'immatricular bens com si fora una institucio publica.
            L'insconstitucionalitat ha segut defesa per molts juristes, ya que l'iglesia catolica, com unes atres institucions religioses, no tenen la consideracio d'institucio publica, per ser entitat privada, pero no se presentà mai cap recurs davant del Tribunal Constitucional.
            No obstant, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburc, estima que estos actes d'immatriculacio, vulneren la Convencio Europea dels Drets Humans.
            “Este canvi normatiu fon el resultat d'una intriga sibilina a benefici de l'iglesia, del que encara se desconeixen les conseqüencies, ya que està per saber l'us i abus que ha fet l'iglesia catolica d'esta potestat, i el numero d'immatriculacions que ha efectuat.”
            No obstant, hui ya sabem el numero d'estes (34.968), lo que ha provocat una gran indignacio en gran part de la poblacio, ya que ho consideren actes impropis de l'iglesia catolica. Servixca com a eixemple el cas de la mesquita de Cordova que en l'any 2006 fon inscrita a nom de la diocesis de Cordova per 30 euros. Molts mijos internacionals se feren reso d'est assunt.

            La llei de mides fiscals de 1997, aprovada el 30 de decembre, modificà la llegislacio hipotecaria per a que “mediant certificacio administrativa se puga incloure, entre unes atres, vivendes urbanes sempre que no afecten a tercers i la segregacio de finques de l'estat”, aço era que, per mig d'una simple certificacio diocesana, es conseguia una inscripcio en el registre de la propietat, i nomes era prou en la firma de l'arquebisbe corresponent.
            S'ha de complir l'aconfesionalitat de l'estat, ya que son moltes les ventages que l'iglesia goja sobre les atres confessions religioses. L'iglesia catolica te una serie d'acorts en l'estat des de 1979: goja d'una assignacio tributaria del 0´7% de l'IRPF, te exencions fiscals de l'IBI i en els restants imposts estatals, autonomics i locals.
            Aci cabria recordar a l'iglesia allo de “Donar a Deu lo que es de Deu i al cesar lo que es del cesar” i als restants ciutadans les paraules de Cervantes per boca d'En Quixot: “Amic Sancho, en l'iglesia hem topetat”.
Imagens: ermita de Naquera (ermitas de la CV), joseramonpatterson.blogspot.com

J.Morales

            BIBLIOGRAFIA

BRINES BLASCO, J.: La desamortización eclesiástica en el pais valenciano durante el Trienio Constitucional, Secretariado de Publicaciones, Universitat de Valencia, 247 pgs, Valencia, 1978.
— «La desamortización eclesiástica en el país valenciano durante el Trienio Constitucional», en Anales de la Universidad de Valencia, num. 146, pg. 30 (1973).
— «Conseqüencies socieconomiques de la desamortizació de 1820-23 al país valencia», en Recerques 4, pgs. 225-247 (1974).
— «La desamortización del Monasterio de Valldigna», en Cuadernos de Historia, num. 5, pgs. 487-520 (1975).
— «El desarrollo urbano de Valencia en el siglo XIX. La incidencia de la desamortización de Mendizábal», en Estudios de Historia de Valencia, Secretariado de Publicaciones, Universidad de Valencia, pgs. 387-398, mes un mapa, Valencia, 1978.
— «Reforma agraria y desamortización en la España del siglo XIX», en Estudis. Revista de Historia Moderna, num. 7 (1978), pgs. 125-156.
— «Fuentes y metodología para el estudio de la desamortización en el país valenciano», en Actas de la 1 Jornada de Metodología Aplicada de las Ciencias Históricas. Santiago de Compostela (1973), 1975, pgs. 111-120 en vol. IV.
GIRALT RAVENTOS, E.: «Problemas históricos de la industrialización en Valencia», en Estudios Geográficos XXIX, 112 y 113 (1968), pgs. 369-395. (Sondeigs de la desamortisacio del Trieni lliberal en Valencia)
GÓMEZ CRUZ, C.: La desamortización de los bienes del clero secular en el siglo XIX.. el partido judicial de Enguera, Tesis de llicenciatura, inedita, Universitat de Valencia, 1974.
RAMOS VIDAL, J. A.: Orihuela, bajo la Regencia de María Cristina de Borbón (1833-1840), Orihuela, 1974. (Sobre la desamortisacio, pgs. 91-113.)
RODENAS VILLAR, R.: «Contribución al estudio de la desamortización en la provincia de Alicante: balance de la enajenación de fincas municipales de propios en 1861», en Actas del I Congreso de Historia del país valenciano, Valencia, 1974, t. IV, pgs. 435 y ss.