Comencem per lo mes clar i dur: no hi hague cap declaracio d’independencia de Catalunya el dia 10 d’octubre. Si, aixina no-ha-segut. Una atra qüestio es que tots i totes, o quasi tots i quasi totes, mijos de comunicacio, periodistes, conductores de tertulies i discutidors varis hagen caigut en la trampa de les paraules no dites i que tots han escoltat. No es estrany tampoc que hi haja dubtes d’interpretacio entre els membres del TC. Ya se sap que quan u vol vore o sentir alguna cosa, la sent i la veu, independentment de que no s’haja manifestat o no es puga vore.

          En esta uep ya s’ha comentat algun aspecte (Miquel Real, “El joc de les paraules”, 12-10-17). No crec haver descobert America, pero hem d’anar al text sancer per a trobar l’equivocacio, evitable en l’analisis de les paraules exactes del discurs del president Carles Puigdemont en el Parlament (10-10-17).

          Est es el text transcrit del discurs: “arribats en aquest moment històric i com a president de la Generalitat assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república [aplaudiments] això, això és el que avui fem amb tota solemnitat per responsabilitat i per respecte, i amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència, per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”. Previament havia explicat que la Llei del Referendum (anulada pel TC) establia que en dos dies, en acabant de la proclamacio dels resultats, “«el Parlament celebre una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal d’independència de Catalunya als seus efectes i acordar l’inici del procés constituent»”. Una ‘menudencia’ previa es que tampoc s’havien anunciat formalment els resultats per l’organisme competent… que no era ell.

Anem per parts. Atenent a la pragmatica la qual nos explica qué fem quan parlem, la premissa per a qualsevol acte de parla es que qui proferix alguna frase ho puga fer, be per autoritat, be per experiencia, be per testimoni, be per aprenentage. En el nostre cas, el president de la Generalitat de Catalunya, com ell afirmà, es el Parlament qui ha de realisar la declaracio, ell no estava llegitimat llegalment a proclamar-la. La conseqüencia es que lo que vinguera darrere era ineficaç. Fon banal que demanara la suspensio a la cambra llegislativa, perque no estava facultat per a cap dels dos actes.

Com que era el propi Parlament, com explicíta la seua llei, l’unic competent per a declarar l’independencia, en conseqüencia tambe era l’unic que podia o no suspendre-la. Tots els que verem la retransmissio del ple poguerem comprovar que no hi hague ninguna proposta d’independencia ni tampoc cap votacio per a la possible suspensio.

En ultim lloc, entre els actes de parla destaquen els denominats ilocutius que es donen quan l’emissor produix alguna cosa en el moment d’enunciar-la o expressar-la. Atenent al verp utilisat tenim actes declaratius (nomenar, destituir, absoldre, batejar, declarar, sentenciar…), representatius (sostindre, creure, jurar, deduir…), imperatius (pregar, solicitar, manar, ordenar…), promissoris (prometre, assegurar, garantisar…) i expressius (alegrar-se, doldre’s, congratular-se…). ¿Qué feu Puigdemont? No fon un acte declaratiu sino representatiu “assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república” ¿A ón està la necessaria ‘proclamacio’? ¿A ón està la ‘constitucio’ de la republica? Perque qualsevol dels llectors pot assumir que un ase vola, que ara es de dia o que les roses fan mes olor que els clavells… i no està ‘declarant / constituint’ res.

La nova Republica Catalana ha conseguit fer-se un lloc en el mapa

Una qüestio distinta es el paperot, i mai mes ben dit lo de ‘paperot’, que firmaren, acabada la sessio del Parlament, 72 diputats a on es ‘proclamava’ l’independencia i es ‘constituia’ una nova republica… sense cap de valor llegal perque ni s’ha publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya… ¿documents oficials secrets? No, paper mullat.

¿Si efectivament s’haguera formalisat l’independencia, per qué els diputats de la CUP estaven cabrejats en el discurs i reclamen insistentment que es ‘declare’? ¿No haurien d’exigir que s’alçara la suspensio?, pero clar, es que no n’hi hague, perque no votaren, ni una cosa ni l’atra.

¿Per qué els digitals (16-10-17) titulaven que Puigdemont no aclarix si havia declarat l’independencia? Una rao, dic de Puigdemont, es que no pot explicar-ho perque es descobriria la mentira; una atra es que no vol calfar mes als de la CUP, i una tercera es que mentres continúa l’embolic idiomatic ell guanya temps i facilita que l’adversari –el govern espanyol– cometa alguna irresponsabilitat.

Ha segut tot una farsa llingüistica i ho se perque es quasi identica a l’elaboracio del dictamen sobre la llengua del Consell Valencià de Cultura i a les posteriors definicions del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Vaja, que alguns ya tenim una certa experiencia hermeneutica.

Imagens: Alicia, trabalibros.com
                Un lloc en el mapa, twimg.com 

                                                                     Antoni Fontelles