En el pancatalanisme, practicament sempre, hi ha hagut mes unitaristes que els minoritaris particularistes. Josep Giner o el primer Manuel Sanchis foren els mes destacats llingüistes. Remarcar les diferencies mes que una consciencia era nomes estrategia, no tenien ni un gram de valencianisme, tampoc llingüistic.

Assumir la conseqüencia dels postulats divergents i dur-los a la conclusio implicava un anatema, el paracrim orwellia fea acte de presencia per a detindre en sec la dissidencia. Per tant, la consciencia estava llimitada ab initio pels principis doctrinals que no els duyen a qüestionar-se el dogma de l’unitat de la llengua, les bases de Castello consolidades o el marc nacional. El pancatalanisme bramarà, pero ¿he de recordar a Sanchis escrivint en perfecte catala o defensor dels PPCC?, ¿de qué servixen cinc concessions i mija, que jugaran sempre en la segona divisio, en el marc de l’unitat de la llengua i els PPCC? Que ya me conec el policentrisme convergent de Sanchis.

Vivim en la pelicula Atrapado en el tiempo perque es repetixen totes les estrategies d’incursio i com molts tenen manco memoria que un peix cauen en el parany ¿o es tiren a la piscina sens aigua? Tambe hi ha els que es llancen en el flotador de l’unicorn de colors. No hi ha res nou baix el Sol, els conquistadors espanyols construiren l’imperi sobre les ruïnes que assolaren en America del Sud i els faraons borraven el llegat en les pedres dels que es consideraven blasfems. No debades, el filosof Jean-François Revel afirmà que la mentira era el motor del mon.

Els mes destacats pancatalanistes de principi de sigle XX, Miquel Duran, els germans Martínez o Jacint Mustieles pensaven que els valencians els obriren les portes de Serrans, el Fadri o el castell de Santa Barbara, i assumirien una copia exacta de les normes de l’IEC, pero s’equivocaren, la majoria del poble rebujava els seus postulats i l’apostolat. A contrapel, hagueren de triar un cami mes llarc, pero mes productiu: anar a poc a poc, en pindoletes. Aço està amplament documentat en Valencia: llengua i patria de Manolo Gimeno i en el primer volum del meu llibre sobre el conflicte identitari.

Els genuïnistes verdaders son els valencianistes que son els que han mantingut la nostra llengua i aço està reflectit en les ortografies i gramatiques, des de Josep Nebot, Lluïs Fullana fins a Antoni Fontelles, Chimo Lanuza o Laura García. Obres son amors, i no bones raons. Per contra els atres germans l’han estigmatisat sense compassio. I com no es lo mateix valorar-lo que menysprear-lo, tampoc podem ser tots igual… de bons. Aci l’equidistancia es una farsa insalvable si no has obert alguna vegada en la vida un llibre d’etica, de filosofia moral o ha rebut una educacio basada en valors per part d’uns pares integres.

Els guanys del pancatalanisme es materialisarien en la decada dels 60. L’etereu, en ocasions, poder es solidificava i l’ou de la serp es desenrollava en alguns departaments universitaris que passaren a ser una fortalea inexpugnable, dominada pel pensament unic imperaliste (una llengua, una nacio). Com una agencia de colocacio oferien oportunitats laborals als sumissos o conversos, mentres que era i es un mur infranquejable per als dissidents. La vinguda de catalanistes a les universitats brollà quan hi havia una ferrea dictadura, almenys permissiva o colaborativa, que els impulsà a una atra dimensio: l'institucionalisacio en l’ocupacio d’un referent privilegiat del coneiximent. Assunt impossible d’explicar sense el concepte de pancaespanyolisme com es el cas de la publicacio de Nosaltres els valencians de Joan Fuster en 1962. Presentar-se com a perseguits… per a ser exactes hauriem d’afegir l'adverbi: parcialment o selectivament.

Imagens: google.com, archiu ACNV