La meta del manifest era convencer als “valencianistes” de que Zaplana era “valencianiste”, o per dir-ho de manera mes clara, volien fer creure als que consideraven “ignorants valencians” que un burro volava. Tot en l’unica finalitat de guanyar les eleccions i seguir manant sense complir les promeses realisades.
            El manifest es una coleccio de mentires publicitaries que el temps s’ha encarregat de desvelar completament. Tot era fals. Zaplana no se preocupà mai del valencianisme ni de les senyes d’identitat valencianes. A Zaplana nomes li interessava forrar-se, lo que no era un secret per a ningu, a pesar de que cap politic del seu partit s’atrevia a dir res en contra d'ell. Ademes Zaplana se les va ingeniar per a tindre baix la seua influencia a la Real Academia de Cultura Valenciana i a la societat Lo Rat Penat, els seus dos focos principals per a reclamar firmes. Alli va a acodir a exigir les firmes dels principals personages de la cultura valenciana.
            Yo vaig coneixer el manifest perque em va cridar Manuel Tarancón al seu despaig i no nomes per a que yo el firmara, sino per a que buscara “intelectuals” que tambe el rubricaren. La meua relacio en Tarancón era ya delicada, perque des del moment en que vaig entrar a treballar en la Diputacio com a funcionari interi havia rebut insinuacions molt directes per a que m’afiliara al PP. Yo nomes havia militat en el partit “Unio Valenciana”, que en 1999 ya era una ombra de lo que havia segut, i em resistia a incorporar-me a un partit d’epicentre madrilenyiste.
            En determinat moment vaig convencer a Tarancón de que valia la pena que yo em mantinguera independent per a que no pogueren acusar-lo de corporativiste i aixina em vaig salvar d’afiliar-me. Pero en aquells moments es demanava una firma i yo tenía damunt les oposicions que em podrien confirmar en la meua plaça. Vaig ser practic i vaig decidir firmar. Em vaig sentir acorralat i no vaig vore inteligent dir que no, pel risc evident de vore’m en lo carrer. Quan un treballador es veu en esta tessitura pensa en la seua familia, en cóm assegurar la manutencio dels fills, tot lo que representa una continuïtat, que es necessari fer compatible en una dignitat que es posa en perill. Ademes Tarancón, que recordem que va passar de la Presidencia de la Diputacio a la Conselleria de Cultura, m’exigia que buscara signatures de l’esfera de l’IEV, noms que representaren al valencianisme centrat. D’esta manera es volia compaginar el valencianisme de la RACV i el de l’IEV per a transmetre la desbaratada idea de que Zaplana els representava als dos. El meu pragmatisme es va barrejar en un atac inimaginable al manifest, pero del qual em congratule molt. Yo no tenía possibilitat de no firmar i eixir airos.
            Pero podia actuar en respecte a les atres firmes que se'm demanaven. No estava dispost a buscar mes soports al mentiros Zaplana i per a evitar-ho vaig pensar una treta molt divertida. A mi se'm va demanar concretament que recaptara firmes entre els membres de l’Institut d’Estudis Valencians, pero eixos assessors zaplanistes no tenien ni idea de quí eren. Si es fixeu no hi ha cap membre real de l’IEV avalant el manifest. Yo no volia colaborar mes en aquella maixquerada i no ho vaig fer. A la molta pressio rebuda vaig respondre en un gol de rebelio. Yo ho vaig arreglar d’una manera molt rapida, me vaig inventar els noms i els carrecs. Aixina, segons el meu pla, podria deslletigimar el “manifest” des de dins, puix els seus firmants eren de veritat uns fantasmes, exactament igual que els conceptes del seu contingut. Per aço, en el llistat figura un tal “José Luis Peris Villanueva” al que li vaig afegir l’inexistent carrec de “director seccio de l’Institut d’Estudis Valencians”. Si el busqueu per internet podreu comprovar que esta persona no existix.
Image: Facebook, Las Provincias

C.Recio