Fa uns dies viajant en el metro de Valencia vaig llegir en la part superior d’un cartell d’indicacions, a un costat de la porta del vagó, lo següent: “No entre ni isca del tren quan senta el senyal acústic”. I en la part inferior: “Atenció al buit entre el tren i l’andana”. Vaig reflexionar un poc i vaig pensar que este simple cartellet donava per a un articul perque algunes de les paraules que apareixen en ell necessiten ser aclarides per a que el valenciaparlant, sobre tot, sapia quin model –antivalencià– de llengua seguixen usant les institucions valencianes, en este cas Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.

            Entrare en materia analisant algunes paraules de la primera frase. En principi tenim “isca” –forma verbal de subjuntiu, infinitiu “eixir”– quan en valencià parlat tot lo mon diu “ixca”. Puix be no es nomes aço lo que podem aduir en defensa d’esta ultima forma valenciana, sino que des de fa mes de cinccents anys, com a minim, els valencians venim escrivint “ixca”. Podiem posar eixemples a cabaçades, pero en uns quants n’hi haura prou per a documentar esta forma verbal ya en epoca medieval:

“fins que ixqua” (Tirant, c. 1460-1465)[i]

“Hixca tost per lloch dispost” (Spill, 1460)[ii]

“pregau-lo ixcha” (Spill, 1460)[iii]

“ixca de aquell la mia anima” (Vita Christi, c. 1475-1490)[iv]

            Com podem comprovar, una volta mes, la forma patrimonial valenciana –ixca– viva i classica es substituida impunement, com ve fent-se en infinitat de paraules. I ara es podria preguntar ¿quín es el problema que impedix usar la forma valenciana? ¿Es tracta, acas, d’un castellanisme? Es evident que no, pero els te igual. Aci l’objectiu es anar, a poc a poc, eliminant totes les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana per a acabar en la convergencia per tots coneguda. D’esta primera frase del cartell hauriem de tindre en conte tambe que, en valencià, en lloc de “el senyal acústic” diriem “la senyal acustica”, substantiu –senyal– que tambe feya femeni sant Vicent Ferrer: “ni fa la senyal de la creu”[v]. Els valencians, normalment, nomes solem fer masculi –i no sempre– este substantiu quan nos referim a una marca fisica (arrap, cicatriu...): “mira quin senyal se li ha quedat al chiquet del bac que caigue l’atre dia”.

            De la segona frase analisarém la paraula “andana”. Lo primer que pensi quan la vaig llegir fon que el buit entre el tren i l’andana, en el millor dels casos, sería prou gran perque dependria de la distancia que hi haguera entre l’estacio del metro i la part superior de la casa de camp o tradicional mes proxima.

            Deixant a banda l’ironia, dire que els valencians mai hem conegut en eixe nom l’espai o plataforma allargada i estreta d’obra –antigament tambe de fusta– que hi ha en les estacions de tren o metro, vora les vies, en el que se situen els passagers esperant a pujar a qualsevol dels dos mijos de transport i que en castella es coneix en el nom de “andén”.     

            Be, anem a consultar alguns diccionaris per a situar-nos. El DCVB quan parla de “andana”, en l’accepcio equivalent al castella “andén”, fa la corresponent descripcio pero la documenta minimament, nomes du una cita treta d’una obra de Xavier Casp, Proses en carn: “La tristor d’aguaitar a la finestreta del tren i veure apropar-se l’andana sense parents”. Es necessari aclarir que esta obra fon publicada per Editorial Torre, en 1952, epoca en la que l’editorial usava una llengua que en realitat era una barreja de catala, valencià i balear, en moltes concessions als catalanismes. En el mateix diccionari quan consultem la paraula “moll” trobem: “Andador o grada d'una estació ferroviària, per a facilitar el pujament i descens de passatgers i mercaderies; cast. andén”, i posa el següent eixemple: “Lo primer que buscà en Deberga al entrar al moll de l'estació del Nort, fou un compartiment ben buyt”. Al final, l’autor d’esta entrada deixa clara la seua posicio: “En aquesta accepció, moll substitueix amb avantatge els mots andel, andén i andana".  Queda clar que en el DCVB, en esta afirmacio, es decanten clarament per la forma “moll” en perjui de “andana”, de la qual ya haviem vist la falta de tradicio i el seu orige obscur. Pero no acaba aci la cosa, perque sera el mateix Pompeu Fabra qui nos aclarirà el misteri i, per tant, l’orige de la “andana” catalana equivalent al castella “andén”.

            Quan busquem esta paraula en les Converses filològiques comprovem que es tracta d’u dels molts termens que foren inventats en temps de Fabra, referits, sobre tot, ad aquells elements relacionats en objectes creats modernament –cas del ferrocarril– i que, per tant, no els podiem trobar en la llengua antiga. Pero tornant a les Converses vejam lo que escriu Fabra en comentar el terme “andana”: “Algu ha suggerit que el mot andana podia ésser utilitzat per a reemplaçar el mot andén [castellanisme]. Andana té, en el llenguatge rural, significacions que permetrien, per analogia, de fer-li significar andén”[vi]. Tant si la promocio d’este terme fon obra de Fabra, com si ho fon del personage desconegut que l’havia sugerit, es evident que estem davant d’una paraula inventada, com a pronte, en els anys vint del segle passat. Per tot aço l’alternativa valenciana equivalent al castella “andén” no pot ser-ne una atra que “moll”, com expliquen tambe els diccionaris valencians de la RACV tant el bilingüe (Valencià-Castellà), com el General de la Llengua Valenciana, en els que queda molt clar que tant en els ports de mar, de riu i de llac, com en les estacions de ferrocarril –i per extensio de metro– es coneix en el nom de “moll” tant la plataforma a on es descarreguen les mercaderies, com aquella a on se situen els passagers quan van a pujar al barco, tren o metro.

            Resumint, en valencià dir-li “andana” al “andén” es una verdadera barbaritat, perque els valencians no necessitem amprar-li al catala l’invent de l’epoca de Fabra, sobre tot quan tenim la paraula “moll” que referida als ports venim usant els valencians des de temps immemorial, i mes modernament –des de que es coneix el ferrocarril– tambe l’hem utilisada per a referir-nos a la plataforma elevada que hi ha en les estacions a on es descarreguen les mercaderies que, posteriorment, son transportades pel ferrocarril. En el meu poble –a principis dels xixanta– els chiquets, en quant podiem, anavem a jugar al “moll de l’estacio”. Acabare en l’interessant observacio que fa al respecte el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la RACV: “Substituir moll, del tren, el metro o l’autobús, per la forma andana, com fa el català modern resulta absurt en valencià, ya que l’andana en valencià és la part superior d’una barraca o casa tradicional”.

Imagens: M.Gimeno (cartell) i lliria.es (metrovalencia)

Manuel Gimeno Juan

Llicenciat en Filologia Valenciana