Els valenciaparlants hem oit mes d’una volta expressions com: “no t’acostes al foc que pot botar alguna purna”. Puix be, ‘purna’ (cast. ‘chispa’) es un terme que tambe apareix en el cançoner: “y del foch, a poch a poch, ixen purnes y sentelles” (12). Estem davant d’una paraula viva en el valencià actual, pero en els ultims quaranta anys ha segut substituida lliterariament per l’equivalent catala “espurna”. Els senyors de la AVLl desautorisen a Antoni Canals, Vicent Ferrer, Ausias March, Joan Roiç de Corella, Miquel Pereç, Bernat Fenollar... tots ells classics valencians dels segles XIV-XV. Pero ara hem de dir que ‘purna’ ya figura en el DNV, encara que tambe com a ultima opcio i, per supost, remetent-la a ‘espurna’. Lo curios del cas es que consultant el DCVB llegim que l’etimologia d’esta ultima ve de “purna” en el prefix es-, sent la cita mes antiga documentada del segle XIX. Sobren comentaris.

            Una volta mes comprovem que Timoneda, com a bon escritor valencià, seguix la tradicio, constatada en segles anteriors, de l’us de la preposicio ‘ad’ davant de certes paraules (pronoms demostratius, personals...) començades per vocal: “Ad eix jove curt de cos” (27), “Ad aquell que yo vull be” (33). Esta preposicio manté, encara hui en dia, una gran vitalitat en el llenguage parlat, pero des de les institucions que, supostament, haurien de velar pel manteniment de la llengua valenciana no s’ha recomanat mai l’us de la mateixa. Nomes aquells que seguixen les Normes d’El Puig mantenen lliterariament est us.

            A hores d’ara encara hi ha molts valencians que no s’atrevixen a escriure l’adverbi de lloc ‘a on’, perque en els centres d’ensenyança s’ha prescrit exclusivament ‘on’ i lo ‘correcte’ es dir i escriure “On vas?” i no “¿A ón vas?”, “D’on vens? i no “¿D’a ón vens? Be, puix Timoneda tambe mantenia la tradicio: “a hon vos he vist sovint me gir” (54). Esta estructura (preposicio ‘a’ + adverbi ‘on’) la trobem abundantment en els Sermons de St. Vicent Ferrer (segles XIV-XV): “¿A on, senyor?”[1], “E digau; superbia, a on va?”[2]. Com acabem de vore, ‘a on’ tambe manté una llarga tradicio –de segles– en la llengua valenciana, per tant ningu hauria de dubtar a l’hora d’usar-lo, li sobra pedigree.

            Una atra paraula que figura en el cançoner es ‘acertar’: “y ha de ser aconsellada pera poder acertar” (38). Verp certament qüestionat per ser considerat castellanisme pero del que trobem uns quants eixemples en el segle XV. En les poesies d’Ausias March –escrites, provablement, en el primer terç de segle– trobem: “Aquest esguart fa qu’en amar s’acerten”[3]. A Joanot Martorell tampoc li era estrany el terme: “e si lo cars no s’acerta, restara en franca libertat”[4] En l’obra poetica Scachs d’amor, en un vers de Vinyoles : “Bellea’b cara francha, ab Dolç Esguart, que·l cor ferint acerta”[5]. Tambe figura en l’obra de Jaume Gaçull, Lo sompni de Johan Johan: “¿Ha-us açertat o fet coster vostre marit?”[6]. Un terme sobre l’orige del qual els etimolecs no acaben de posar-se d’acort. S’especula que pot vindre del castella ‘acertar’ o de l’italia ‘accertare’. De totes les maneres, com a minim, el tenim documentat en el nostre segle d’or –fa mes de cinccents anys– i ara hem vist com Timoneda tambe fa us d’ell. Son segles suficients com per a no qüestionar-lo i considerar-lo part del nostre cabal lexic. El DNV no el du.

            Son moltes les paraules, frases o expressions que figuren en el cançoner i en un treball d’estes caracteristiques no es possible comentar-les totes, per aço acabare en una paraula que no puc deixar-me fora: la preposicio de companyia ‘en’. Esta preposicio unica i exclusiva en el parlar –no afectat– de tots els valencians no està reconeguda ‘oficialment’. En unes atres ocasions hem pogut comprovar que es tracta tambe d’un terme antiquissim que va coexistir en el seu sinonim ‘ab’ i que constatem ya en el Furs de 1261 i en els escritors classics valencians dels segles XIV i XV[7]. Del cançoner Flor d’enamorats me sorprengue –la primera volta que el vaig llegir–, sobre tot, la cantitat de vegades que pots trobar esta paraula compartint funcions en la sinonima ‘ab’. Vejam alguns eixemples: “y un any li pareix un hora, lo temps que en ella ha passat” (1), “y, en palmes y castanyoles” (21), y en vos no em val manyes” (23), “En tota honrra y cortesia” (25), “diu lo castella en presura, que assi no volen vellura” (48), “que el veja en mos ulls venir” (50), “Tota la nit que en vos estich he somiat” (54).

            En este cas nomes puc dir, com ya he escrit en mes d’una ocasio, que certes coses nomes poden passar en Valencia. I ho dic perque els valencians tenim dos formes tradicionals i molt antigues: ‘ab’ i ‘en’, la primera hui es un arcaisme, i en este cas no te molt de sentit resucitar-lo, i la segona es la general en tots els parlars valencians, a pesar d’aço la ‘normativa’ rebuja les dos i prescriu la forma catalana –‘amb’– que te una antiguetat d’uns cent anys i fon popularisada per Pompeu Fabra a partir de la publicacio de les Normes Ortogràfiques de l’IEC, en 1913. I aci tots ‘escolans d’amen’, excepte aquells que escrivim seguint les Normes d’El Puig. Que algu m’ho explique.

            Fet este repas d’algunes caracteristiques de la llengua lliteraria de Timoneda, tancare en uns versos que, encara que contrasten en el poema que he comentat al principi –so qui so...–, que tracta la tematica amorosa d’una manera refinada, considere interessants –a pesar d’eixe component misogin, que era corrent en l’epoca– perque nos mostren refrans o proverbis valencians, alguns dels quals han arribat als nostres dies:

Lo que [qui] en amor de donzella / posa sa fe y esperança / pot tenir tal confiança / com qui  te l’aygua en sistella. (11)

Senyora mal vos regiu / be demostrau ser mallol[8] / no veu que es perdre el llexiu[9] / en voler a qui no us vol. (34)

Qui te anguila per la cua / y la dona per la fe / be pot dir que res no te. (37)

Ma senyora m’ha dexat / que era el be que tant volia / cridare com un orat[10] / mal haja qui en dones fia. (40)

            Timoneda, quan escriu en valencià ho fa en un llenguage que, a pesar de les comparances que podem fer en els classics del XV, no desmereix, i en el que, com he dit abans, els valencians nos sentirém clarament identificats, sobre tot els ‘dissidents’.

Manuel Gimeno Juan

Llicenciat en Filologia Valenciana