EL VALENCIANISME (I) / per. J. Ll. Alapont i Raga

26/6/2020

 

            El valencianisme es una ideologia orientada a l’exaltacio dels valors propis i distintius de la personalitat historica del Regne de Valencia, hui Comunitat Valenciana: les seues tradicions, cultura, agricultura, industria, artesania, gastronomia i la seua Llengua Valenciana que alcança el seu maxim esplendor en el sigle XV: rebent el nom de “Sigle d’Or Valencià”.

            Per al seu estudi no devem de retrotraure’ns unicament al moviment del renaiximent lliterari de la llengua valenciana, puix quedaria coixo i sense l’explicacio de base historica que el justifique. Hem de tornar cap arrere en el temps i recordar el “colp d’estat” que donà Felip V al Regne de Valencia, suprimint per decret i en base a acusacions falses (rebelia i desllealtat) totes les institucions d’autogovern aixina com la llegislacio constitucional que foren els Furs i els Privilegis. Per aço hem d’entendre que els primers valencianistes foren aquells insignes personages que objectaren en solits arguments l’iniquitat de lo succeit i l’aspiracio a que s’anularen els Decrets de Nova Planta per al Regne de Valencia.

            Per tot aço, podem assegurar sense por a equivocar-nos que els primers foren Pere Lluïs Blanquer, Jurat en cap, i l’advocat Josep Ortí Moles, autors materials del Memorial que en nom del Consell de la Ciutat, enviaren al monarca, basat principalment en dos raons fonamentals: “La primera que l’indult de 5 de Juny i el decret de 29 de juliol reconeixien la fidelitat de la major part del valencians, per lo manco els mes ilustres i dels que no s’absentaren. (…) I, la segona, que, a pesar de la motivacio exposta en el decret de 29 de juny, no havia existit rebelio en Valencia.” (nota 1)

            “Escrit pel nebot d’Ortí u dels autors del memorial – i no destinat a vore la llum impresa, nos mostra millor – i en major ostentacio – el sentiment i les raons de les persones que, encara partidaris de Felip V, veren en dolor la mutilacio juridica de Valencia.(..) abomina  de quins han admes la realitat d’una rebelio i arribà a afirmar un desig  dels castellans per afonar les institucions i sistema que regia en el regne mediterraneu. (…) El seu funcionament juridic se troba basat en criminalistes, escritors de dret militar (…) No hi hague, en suma, este delit perque se deixà indefensa la ciutat...”(nota 2)

            El dia 12 de setembre: “Se posaren en les Torres de Serrans, separats i en orde de que ningu els parlara, el jurat en cap dels ciutadans: en Pere Lluis Blanquer i ad en Josep Ortí, sent el motiu el memorial que va compondre mon tio – aixina escriu Ortí i Mayor – per orde de la Ciutat- (…) suplicant a ses majestats se dignaren a restituir els Furs municipals i govern que esta ciutat tenía abans...”

            “El dia 14 son enviats cap al desterro en Pamplona. Jamai se donaria una resposta mesurada ni una contestacio adequada a lo expresat en el memorial. Hi havia prou en la força” (nota 3)

            Anys mes tart un atre insigne valencianiste fon Francesc Xavier Borrull i Vilanova, doctor en Dret, catedratic de Dret Civil, juge de Delmes, terços de Delmes i Primicies del Regne de Valencia i diputat en les Corts de Cadis en 1810. Fon un defensor a ultrança dels Furs de Valencia, que segons ell, contenien una separacio i equilibri entre els tres poders: eixecutiu, llegislatiu i judicial, i no considerava oportu l’uniformitat llegal (imponent les lleis de Castella) per a tota la monarquia.

Xavier Borrull (Academia BBAA de St Ferrando)

            Una atra de les pernicioses conseqüencies de la politica despotica i absolutista del primer borbo fon l’imposicio de la llengua castellana des dels centres neuralgics del poder inclosa la judicatura, en el conseqüent abando de la llengua valenciana reclosa en el poble pla i excepcionalment personages de la cultura, com el notari Carles Ros Herrera, en la seua activitat lexicografia que fon la mes important que se desenrollà en Valencia durant el sigle XVIII, siguen aixina, un important precursor del renaiximent lliterari valencià. Pero no podem oblidar, pel seu especial amor a Valencia a fra Joseph Teixidor, rateta d’archiu, a Vicent Ximeno Sorli, a Joan Collado, pintor i poeta de gran calitat, a Lluïs Galiana i Cervera, dominic apassionat de l’antigüetat classica i expert coneixedor de les inscripcions antigues a nivell d’Espanya i especialment de Valencia. I, qué dir de Manel Joaquim i Sanel, gran llingüiste molt interessat en la difusio de l’idioma valencià. O de Just Pastor Fuster i Taroncher, lexicograf, en la seua llibreria oberta al coneiximent de nostra historia, tradicions i llengua. O de Tomas de Villarroya i Sanz, juge de Moncada, autentic iniciador del renaiximent lliterari valencià.

            Aplega el romanticisme que invadix totes les cultures europees, i sorgixen les exaltacions historiques i de tot tipo, i com no podia ser manco, el renaiximent lliterari valencià en Constantí Llombart, alies de Carmel Navarro Llombart i Sastre junt a Teodor Llorente i Lo Rat Penat, amador de les glories valencianes, breçol de prohoms valencianistes i foc costant impulsor de la llengua i cultura valencianes. Pero no sols de cultismes viu l’home i aci apareixen genis del llenguage, de la satira, de la ironia i del propi valencianisme, me referixc com no podia ser d’una atra manera a Joseph Bernat i Baldoví i Eduart Escalante i Mateu, autors prolifics que dugueren el somriure als rostres dels valencians, no nomes en aquella epoca sino fins a l’actualitat, ya que molts dels seus sainets no han perdut vigencia.

            I qué dir de l’ilustre castellonenc Gaetà Huget i Breva, d’ideologia valencianista federalista impulsor des de la seua influencia de la recuperacio de la llengua valenciana castigada pel centralisme castella. Nostre personage fon tan profundament valencianiste que usava com sinonims autonomia, regionalisme i nacionalisme, ad aixo li dic yo amplitut de mires.

Gaeta Huguet Breva (en mig) en el "Diario de Castellón"

            No podia tardar l’aparicio del valencianisme politic, de la ma de Faustí Barberà i Martí, mege, erudit i politic, de conducta eixemplar en totes eixes facetes de la seua personalitat professional, havent segut guardonat en la creu de Beneficencia per la seua llabor en l’epidemia de colera de 1885. Escrigue una gran obra referent ad este tema en el titul De Regionalisme i Valentinicultura, alla per l’any 1910. ¿Va servir la seua ensenyança per a nous reptes del valencianisme? Possiblement si, perque Rafel Trullenque i Santafe, donà una conferencia en la Casa de la Democracia, cinc anys despuix, titulada Nacionalismo valenciano.

            Pero paralelament al moviment politic, seguien apareixent adalits de l’idioma valencià com Josep Nebot i Perez, de Vilarreal, en la seua obra Apuntes per a una Gramática Valenciana Popular publicat en 1894 i el seu Tratado de Ortografía Valenciana Clásica de 1910. Inclos Francesc Badenes i Dalmau nos sorprengue en el seu estudi folcloric Llegendes i tradicions valencianes de 1899sobre l’orige de la llengua valenciana i Joseph Martinez Aloy en la seua obra Formación de los apellidos lemosines. Pero aço no es obstacul per al valencianisme politic seguira el seu cami, i Francesc Costell i Ferrer en 1910 feu la seua Alocució als germans de la Patria.

            L’importancia de la recuperacio plena de l’idioma valencià aplegà al seu zenit en el Pare Lluïs Fullana que consegui el sillo corresponent al mateix, en la “Real Academia Española”. Incansable en la seua llabor en pro de l’idioma escrigue la Gramática Valenciana en 1921 i l’Ortografía  Valenciana en 1931 i 1933, ademes d’unes atres numeroses i importants obres.

            L’evolucio de la politica a nivell d’Espanya, tambe tingue lloc en nostre antic Regne de Valencia, i aparegue un gran home Vicent Blasco Ibañez, fundador del PURA (Partit d’Unio Republicana Autonomista), diputat en el Congres de 1898 a 1907, que creà, tal volta sense voler, la seua propia ideologia: el blasquisme. El blasquisme consistia en un republicanisme de tall federaliste, respectuos en la propietat privada i l’iniciativa privada, valencianiste a nivell del poble pla, sempre estigue en contra dels opressors, qualsevol que fora el robage; calà tant en el poble valencià que era el lider absolut i aixi ho fon durant quatre decades. Fundà el diari El Pueblo, ademes de la seua propia editorial a on se publicaren obres classiques a preu economic per a que estigueren a l’alcanç de tots.  El seu estret colaborador Felix Azzati Descalci, li va succeir, tant en la direccio de El Pueblo com en la direccio del partit PURA, sent diputat reelegit fins a set vegades.

 

(1)Peset Reig, Mariano (1972): Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia, Anuario de historia del derecho español, ISSN 0304-4319, Nº 42, 1972, págs. 657-716

(2) idem

(3) idem

 

Imagens: Wikipedia (Tiberioclaudio99), ciberfallas

J.Ll.Alapont i Raga