Els documents furtats del Regne de Valencia

15/9/2015

Caricatura d'Atur Mas furtant els documents valencians

La costum de retindre papers que no els corresponen, està molt arraïlat en el govern catala. La Generalitat catalana està demandant des de fa temps el recuperar la documentacio historica propia resident en qualsevol archiu peninsular com a un dret llegal i propi, i no obstant es nega a la devolucio de documentacio foranea, valenciana, retinguda en Barcelona, negant als demes lo que ells consideren per a sí com a drets fonamentals. 

Es tracta, entre unes atres coses, d'expedients dels sigles XVI al XVIII, escrits en castella i en valencià, dirigits al rei i autoritats que residien en Madrit i Valencia; aixo es, res que vore en Catalunya. La seua actual localisacio s'explica perque foren furtats als seus llegitims amos durant la guerra contra els francesos (1808). EI fondo valencià permaneix seqüestrat en Barcelona des de 1852 i no existix base llegal per a impedir la seua devolucio, encara aixina cap de les autoritats valencianes, tant el PSOE com el PP, han reclamat per a no trencar el pacte politic gestat en Madrit, i aixina no generar desconcordia i lo pijor es que no s'animen a reclamar-ho. 

El recorregut de la documentacio valenciana es el següent: en 1809, les tropes de Napoleo saquejaren l'archiu de Simanques, sent transportats a França part dels seus fondos; entre ells, els valencians: els papers pertanyents a la Secretaría del Regne de Valencia. Cinccentes galeres els arreplegaren transportant-los fins a Irun. El contingut es molt variada comprén des de mensages del duc de Feria, virrei de Valencia, avisant del perill turc al Consell d'Alacant, o els memorials de Valencia a Felip II, recordant que "el marques de Denia podria traduir al rei els escrits en Llengua Valenciana". 

En terres franceses es quedaren fins a 1852, quan permeteren la seua devolucio. En el viage de regres, sense causa justificada, els lligams valencians es quedaren en Barcelona. La familia Bofarull, que controlava l'Archiu de la Corona d'Arago en 1852, estaven escomençant a portar a efecte el proyecte ideat per Xavier de Garma en el sigle XVIII, que pretenia "reunir" la documentacio foral d'Arago, Valencia i Mallorca en Barcelona. Baix este titul artificial se reuni la documentacio que abans pertanyia a l'archiu del rei, a l'igual que els archius de Saragossa i del Regne de Valencia. Es molt provable que Xavier de Garma baix este enganyos titul intentara llegitimar la retencio de documents pertanyents a uns atres territoris. Per supost, com algu coneixedor ha dit “fon una operacio maquiavelica i innoble”. 

La cosa va molt mes llunt i es mes greu, a l'existir documentacio anterior depositada en temps de guerra, que devia de ser tornada, si hagueren obedit les ordens reals, i que no se feu. Com prova d'aço es el cas, en 1863, de l'archiver del Regne de Valencia, el qual cansat de demanar la devolucio, denunciava que els catalans "deurien donar compliment a les tan infructuoses com repetides ordens dels monarces en est assunt". 

S'ha de recordar que cap document valencià dels furtats en Simanques anava dirigit a Barcelona. Remitents i destinataris dels documents eren del Regne de Valencia, Madrit i Valladolit; esta ultima com a capital de l'estat. El proces normal era que els papers permaneixien fora del Regne, en el Consell d'Arago o en la Cort, durant el periodo que durava el proces al qual aludien, o quan interessava a l'autoritat competent i en acabant, per orde real, se tornaven a l'organisme valencià del qual s'havien extret, per principi de procedencia. 

L'intercanvi de documents fon interromput a a mijans del sigle XVII, a l'esclatar la guerra en França, i mai se restabli. Es curiosa l'instancia de 1641 que s'usà per a arreplegar en Madrit la documentacio: "El Archiver del Regne de Valencia, que està en la Cort, demana que se li done orde per a arreplegar TOTS els processos d'aquell Regne, conforme està manat" (A.C.A., leg. 882). Ironies del desti, est escrit incautat per França, fon un dels que acabà illegalment en Barcelona, en el seu archiu. 

Lo pijor de tot es que passat este furt tambe hi ha documentacio d'uns atres territoris com el vasc; alli hi ha lligams sobre la Guerra de Guipuzcoa, la campanya d'Echeberri, i l'accio del Terç Irlandes sobre la ciutat de Vitoria, entre unes atres moltes coses. Papers que no els pertanyen i que el govern vasc deuria de reclamar per formar part del seu patrimoni. 

No hi ha cap orde real que llegalise la presencia d'esta documentacio valenciana en l'Archiu de la Corona d'Arago. I, vergonyosament, cap alta autoritat valenciana s'ha atrevit a reclamar alguna cosa que per llei nos pertany per principi de procedencia. 

Una atra documentacio alli resident illegalment es el famos Cançoner de Gandia, que desaparegue de la Colegiata de Gandia durant la guerra civil i reaparegue “misteriosament” en Catalunya. I dins d'este capitul tambe s'hauria d'afegir els retrats reals del Palau del Real, hui en el Museu Nacional de Catalunya, entre unes atres moltes coses incautades illegalment. 

El Cançoner de Gandia (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, M. 1166 / M. 1967) es un manuscrit musical del periodo renaixentiste, de mijans del sigle XVI, que conté obres polifoniques de caracter religios, lligades directament en Valencia. Es relaciona en la riquissima biblioteca musical de la capella del virrei de Valencia, Ferrando d'Arago, duc de Calabria. 

El manuscrit es de grans dimensions (415 x 260 mm) i es troba prou deteriorat. Consta actualment de 190 folis de paper, havent-se perdut alguns dels originals. 

En el seu orige estigue depositat en la Colegiata de Gandia fins a giner de 1926 en que fon deixat a Higinio Anglés, que per aquell temps era becari de la Diputacio de Barcelona, per al seu estudi i restauracio. El manuscrit mai mes tornà a Gandia, desaparegue i estigue perdut durant molts anys i reaparegue misteriosament en la Biblioteca de Catalunya. Des de l'any 2005 ve sent reclamat pel cabildo de la Colegiata de Gandia. 

A banda del manuscrit principal, en signatura Biblioteca de Catalunya M. 1167, existix un atre manuscrit catalogat com a Biblioteca de Catalunya M. 1166, en les mateixes mides i copiat per la mateixa ma que el Cançoner de Gandia. A banda, el tipo de paper i caracteristiques d'estil son identiques en abdos casos, per lo que es creu que els 18 folis que componen este segon manuscrit foren separats del cos principal del cançoner. Per este motiu, els dos manuscrits suelen designar-se baix l'una denominacio comuna: M. 1166 / M. 1967 

El cançoner conté mes de 60 composicions musicals religioses. Degut al deterior que ha patit i a que està incomplet, algunes de les seues obres son illegibles. Les obres es deuen a diversos compositors vinculats a la Cort valenciana, com Bertomeu Cárceres. Entre els generos musicals representats, hi ha salms, nadalenques, motets, himnes i misses. 

Respecte als retrats reals es pot dir que originariament eren 15 retrats de reis valencians, dels quals nomes es conserven 4. 

L'orige de l'encarrec està en l'any 1427 en que Gonçal Peris, juntament en Jaume Mateu i Joan Moreno, cobrà un notable suma de diners per a dorar les molures i pintar quinze taules per a la Sala del Consell de la Casa de la Ciutat de Valencia. Representaven una serie de retrats ideals de la dinastia dels reis de la dinastia Arago, serie de la qual a soles s'han conservat els hipotetics quatre retrats de: Jaume el Conquistador (1208-1276), Alfons el Lliberal (1265-1291), Pere el Cerimonios (1319-1387) i Alfons el Magnanim (1396-1458), que se mostren en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Conserven, en estat fragmentari, inscripcions que permeten identificar a cadascun dels monarces retratats. 

Cada taula es de 56,5 cm x 45 cm x 4 cm i estan efectuades baix la tecnica de pintura al temple. En cap de lloc de la web hi ha una explicacio coherent i raonada de per que estos retrats estan aci. Tot fa supondre que en el XIX, en el derrocament de la Casa de la Ciutat (1859) estos retrats passaren a mans d'algun catala que els donà a l'antic fondo del Museu Provincial d'Antigüetats de Barcelona, al qual passà en 1888 . 

 

 

Albert Cuadrado

Image: bert-ACNV