Una vegada mes nos trobem en la mateixa conjuntura de sempre, el negacionisme de l’esquerra espanyola i valenciana sobre el valencià. Una esquerra que assumix com a propis els ideals catalanistes quan en la practica entren en series contradiccions irresoltes per no ser mai analisades. President, vicepresidentes, ministres, en funcions, i partits catalans, tots ells a una, ignoren en despreci lo que diu l’Estatut d’Autonomia: parlem “valencià”. Esta inusual unanimitat ha d'activar les alarmes, perque en un mon divers i plural no es la norma, es l’excepcio, es la mostra d’un conflicte i l'activacio dels procediments de la mentira per a silenciar a les minories.

Esta falta de respecte per part dels politics a la llegalitat es un ninguneig a la nostra llei i identitat. I quan s’obri el melo, que no es queixen quan uns atres es dediquen a qüestionar o criticar la llegalitat vigent, pose per cas el referendum o l’amnistia. Tan illegal es una com l’atre.

Hi ha una diferencia substancial entre la llibertat d’expressio i el despreci a les normes que votarem els valencians. ¿Per qué aci no val lo de les majories?, ¿per qué aci no val la soberania popular?, ¿per qué aci no val lo de la societat civil o el referendum? Puix perque els politics catalanistes son supremacistes, tenen un drets que uns atres no tenim. I perque l’ideologia dels valencianets, com les orelleres del burro, oculta la solucio: no han entes ni entendran que sens una força nacionalista van a passar mes fam que un mestre d’escola i seran els ultims espanyolets en finançacio. Pero els te igual, per a un espanyoliste o regionaliste el sacrifici de ser l’ultima mona espanyola es fa de bon grat i sempre a costa de l’identitat valenciana. Autoodi de manual com el del pancatalaniste.  

La tradicio sincretica i simbiotica pancaespanyolista prové, almenys, de principis del sigle passat quan la Lliga Regionalista era fonamental per a sostindre el govern de l’Estat Espanyol. Tambe ho hem vist en José Mª Aznar, el catalanoparlant, en Felipe González i Jordi Pujol, sense anar mes llunt.  

El catalanisme politic no vol el cafe per a tots, Pedro Sánchez hauria de convocar noves eleccions, perque si no el van a espremer com una taronja. En tot cas, continuar sentat en la cadira, a qualsevol preu, be val una missa o passar per l’aro. Lo que ocorre es que l’aro es va a reduir massa i no passarà ni un virus per ell. Obrir la mare de totes les batalles: la finançacio autonomica sera un infern, tot i aço, en lo facil que ho te per a justificar unes noves eleccions…  

Tenim resposta valenciana ad esta complexa i diabolica conjuntura, el valencian power ha parlat. El Consell protesta i reclama que el valencià tinga el seu lloc en el Senat, pero no en el Congres del Diputats; al mateix temps, els popularistes mantingueren i mantenen el catala en les escoles, expulsaren als professors de valencià de les universitats populars, votaren en contra de les NdP (en concret la gran Rita Barberá), subvencionaren i subvencionen editorials, compren llibres i revistes catalanistes i no les valencianistes, crearen la AVLl, la blindaren en l’Estatut, escriuen en catala o castella, nomenaren fills predilectes a egregis pancatalanistes com Germà Colón, etc., pero com els valencianets dretosos i regionalistes els ho perdonen tot (la rao es la famosa frase de Henry Kissinger sobre Pinochet: era el nostre fill de puta), perque ya saben: l’esquerra es molt catalanista.

El terme valencià s’ha convertit en un terme buit de contengut que bandegen uns i atres, a conveniencia, quan els interessa, pero de forment ni un gra. Tots, dreta i esquerra, practiquen un valencianisme clinex, nominal, semanticament buit o sinonim de catala, convertit en un instrument ideologic espuri, estem en el quart orde de simulacres a on el concepte ya no te referencia real. 

Al remat, la politica s’ha convertit en un lloc a on la mentira es troba molt a gust. Els actors no fan res per dignificar-la, els productors: la societat civil es creu la farsa i participa d’ella. I en est escenari la veritat i l’etica son els dos concursants expulsats de la casa del gran germa. Pero aço, no li importa practicament a ningu.   

Imagens: Disney, TomasPM.