Els imbecils de la Comunitat Valenciana (I) / J. Masia

16/7/2021

            Pensava que mai escriuria el despersonalisador terme sense la sigla CV, yo quan l'he escoltada sempre he pensat en la comunitat de veïns. No tracte de contar a tots els panolis que tenim perque la faena sería infinita. Tampoc vaig a fer memoria de cóm els partits centralistes en Madrit-Espanya enganyaren als encadenats valencians –en especial la UCD– en el seu toponim i cóm desplaçaren el substantiu Valencia a ser un adjectiu com en la sigla AVLl. Sotils o no tan sotils canvis que denoten l'autoodi perque minimisen l'importancia sempre i a tots els nivells, veja's el Centre d'Investigacio Principe Felipe, el nou Hospital de la FE de Campanar Ernest Lluch o l'IVAM de Julio González. Te igual el PSOE que el PP. Mes patetic no es pot ser, ¡com si no tinguerem valencians i valencianes ilustres! Donen caguera.
            Els que hagen arribat fins aci i no hagen insultat al enfant terrible del valencianisme, no com l'ampla majoria dels que nomes lligen el titul, descobriran que no soc yo qui ho diu –encara que ho confesse: ho pense, soc un pecador–, menys encara l'inventor de l'exabrupte perque el doctor Frankenstein era un home de lleis, un espanyolissim de be, un llepaciris popular.

Emilio Attard en el Congrés de Madrit

            En la revista El Temps (14-9-1991, num. 382, pp. 30-33;) apareixia l'advocat valencià Emilio Attard –del nacionalcatolicisme a la UCD–, membre de la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, president honorari del Banc de l'Exportacio, de la Comissio d'Assunts Constitucionals i Llibertats, fundador del Partido Regional Popular Valenciano, etc., confessava que "La imbecil·licitat de la Comunitat Valenciana és meua". En sintonia en l'antivalencianisme PP; este personage al que li dien "Tu hueles a cera" (p. 31) vixque relativament be en el franquisme fins que pogue afonar una miqueta mes la debil identitat valenciana. Curiosament lo de la cera li ho digueren tambe a Xavier Casp i Miquel Adlert i els salvà en alguna ocasio. ¿Per qué quan mes impresentables son mes carrecs pomposos acumulen? ¿Entenen per qué els ubiqus o omnipresents son tan perillosos? Puix perque la vanitat va i ve, pero no es dete. Llevar-li el nom a una nacio es el primer pas cap al seu sometiment i lo següent es la valencianofobia. Nos volen plaja castellana i en castella.
            En l'entrevista de Miquel Alberola intenta blanquejar-se i lo primer que nos explica es la seua bona estirp: "El cognom Attard és africà, i vol dir 'mercader de roses'. Són africans lineals a Malta i italianitzats perquè van enllaçar amb el comte di Cavour, el fundador del Risorgimento. I després van arribar ací, segons la versió romàntica, per no sotmetre's al domini angles de Malta, però també podia ser que havien fet alguna estafa i havien eixit pitant. Aquest senyor que veus ací retratat es Attard i Benso, que era el cognom del comte di Cavour. I el de dalt, Gio Battista Attard, que es retrata amb una lletra de canvi. I clar, no crec que cap deutor faça això.". Esta introduccio es per a que no se'ns oblide l'excels i coent personage en el que tractem. Es pare intelectual i espiritual de Rita Barberà, d'Eduardo Zaplana i el "tio Paco", el beat en busca de la fe i de l'amor d'un nou partit que el vullga, com Toni Cantó –el 3-en-uno, l'oli multiusos–.
Imagens: Slideshare.com, Wikipedia (Asqueladd)

J.Masia