Els neolliberals sempre guanyen (I) / per J. Masia

25/7/2020

            El neolliberalisme es una seudociencia, una ideologia de dominacio que precarisa tot lo que toca per a major gloria d'una elit extractiva. Si el votant fora conscient de que pertany a una classe social i votara en conseqüencia, millor nos aniria a tots. Els pobrets d'espirit, els que creuen que van a heretar l'empresa, els que atenten contra la seua economia o creuen que els rics son inviolables, nos alerten que estos se'n van, pero no volen saber que se n'anaren fa molt de temps a Suïssa, capital d'Espanya. Ademes, els potentats son una infima part de la recaudacio fiscal i tampoc volen saber-ho.

            Es molt senzill, ¿volen l'estat de benestar? Puix ha de pagar qui mes te i si no que la gent se muiga de covid-19 o de fam. Tan cru com real, tot lo demes bufes d'anet. No li peguen voltes, els diners es trauen d'imposts o de prestams, no hi ha mes. Trien, pero sapien que els lliberals els acaben de guanyar la partida.

            Poc tardarém en escoltar a l'estol dels falcons clamar contra el deficit i el deute que generarà la pandemia, ¿es que sería millor no fer-ho? En EEUU, el president i alguns governadors ho digueren molt claret: s'ha de reactivar l'economia i el que vinga darrere que arree, es dir, que es muiga. Este marc es tremendament immoral perque manté l'etica fora del seu analisis i per aço es tan perjudicial per als interessos humans, el capitalisme salvage conseguira l'esclavitut per a despuix fagocitar-se, com nos ensenyà Karl Marx, perque tendix a la destruccio. ¿No s'han parat a pensar que ultimament les crisis s'acumulen, que empijoren sempre les condicions, que no es torna mai al punt zero, que no n'eixim d'una per a entrar-ne en una atra en pijors condicions?

            El relat dels neocons conté sempre els mateixos punts comuns: des de l'explotacio llaboral –economica i llegal–, l'incompliment de les mides de seguritat en el treball i la falta de respecte a les condicions ambientals, qüestions que tambe poden observar en Europa. ¿Qué es el brot en una empresa carnica en Alemanya?

            Friedrich Nietzsche digue que l'ultim cristia mori en la creu i yo dic que l'ultim lliberal faltà quan Adam Smith acabà el seu llibre La riqueza de las naciones (1776). Lo que queda son les sangoneres de lo public, els que reclamen privatisar els beneficis i socialisar els deutes.    

            Si se donen conte son com els pollets que obrin la boca compulsivament demanant subvencions, nomes m'ha faltat escoltar exigir ajudes per a l'ornitorrinc. Son els mateixos que no volen pagar imposts, fan tota l'elusio fiscal que poden i els mes rics es dediquen a l'evasio en caus fiscals –que tot els països accepten com a un fet natural i immutable–.

            Es necessaria una politica fiscal renovada i inteligent, en els termens de la progressivitat fiscal de l'articul 31.1. de la Constitucio Espanyola –tant important per algunes coses i tan poc per a unes atres–. Els el recorde: "Tots contribuiran al sosteniment dels gasts publics d'acort en la seua capacitat economica per mig d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat", qui mes tinga mes ha de pagar.

            He escrit molt sobre l'ideologia que nos ocupa, tambe he demostrat cóm en l'historic del IRPF han eixit guanyant les rendes altes. Tambe s'hauran d'ajustar les SICAVs, els imposts de patrimoni, societats i successions perque son instruments per a conseguir una justicia recaptatoria directa –sobre la persona– que s'hauria d'impondre a una recaptatoria redistributiva i indirecta que afecte a tots per igual, independement del seu nivell de renda (com es el cas de l'IVA). Tambe hem d'ampliar la nomina d'inspectors de Facenda, UDEF (Policia Nacional) i UCO (Guardia Civil), aixina com prohibir els caus fiscals –precisament com Holanda i Luxemburc que es juguen la presidencia de l'Eurogrup en Espanya– i les amnisties illegals del PP de Cristóbal Montoro –declarada aixina per sentencia del Tribunal Constitucional sense cap repercussio, assunt que me resulta mes que increible–. Nomes bones lleis, en elements que controlen el frau, podran obtindre uns contes sanejats per a mantindre l'estat de benestar, que no pot estar en funcio dels shocks que creen o dels que s'aprofiten els lliberals. Volen quadrar el circul, perque es impossible reduir el deficit o el deute per la via de la baixada d'imposts i la solicitut de prestams. Els falcons afirmen que ara "no toca" parlar de pujar-los, que els deixem per a mes tart, pero eixe futur mai arriba, mai, i dic que mai han exigit que pugen els imposts quan l'economia va be, perque tenen l'excusa de malpagador: si l'estat interve l'economia es desploma. L'historiador de la ciencia Federico di Trocchio nos avisà de que quan algu sempre guanya, hem de tindre la seguritat de que nos està fent trampes.

          

            El govern espanyol descafeïnat ha renunciat a l'impost de les grans fortunes. Nomes recordar-los que tenen marge, en temps del president dels EEUU Dwight Eisenhower –que cap estupit podra dir que era comuniste– arribà a ser del 92% i en Franklin D. Roosvelt del 94 % i els rics seguiren sent rics, i les grans families encara ho son, no patixquen tant pels rics que es molt provable que l'autor i el llector sigam de classe treballadora, simples proletaris. El mon estadounidenc, en este nivell impositiu, continuà avant perque els rics no s'arruinaren i no vingue un forat negre a menjar-se'l, de fet, fon l'epoca dorada del capitalisme, que es consegui quan la classe alta pagava mes, aixina retornava lo que obtenia de la societat i es conseguia l'equilibri i l'igualtat. Fa oix que cada volta que un neolliberal escolta el tipo de l'impost entre en shock anafilactic o en un atac de panic. No es creible perque l'historia i els fets van contra ells.

            ¿Si no es paguen imposts cóm pot donar l'estat les subvencions que tots els llests neocons exigixen? Nomes queda una via: l'endeutament. La majoria dels experts economistes opinen que hem de gastar mes ara per a reactivar l'economia i rescatar, com sempre, a les grans empreses siga Renault o Lufthansa –¿la direccio general de Competencia europea no te res a dir?–, a través d'injeccions de capital –regals–, sens exigir-los contraprestacions accionarials o relocalisacions, per eixemple. I aci els neolliberals obvien l'assunt i nomes quan se'ls pregunta es queixen en la boca chiconina dels regals del pare estat, pero no fan cap manifestacio reclamant el seu principi essencial: quan menys estat millor. ¿Se'ls haura menjat la llengua el gat? No poden ser mes demagocs i cinics.

Imagens: Humorcillet news, J.Masia

J.Masia