Ad estes altures molt s’ha dit respecte a les targetes opaques –o en negre- de Caja Madrid/Bankia i yo no disponc del famos disc a on estan referenciades totes les operacions de les persones que gojaven d’eixe regal dels deus terrenals.

 Pero puc/podem reflexionar sobre la connivencia de diverses organisacions en l’atracament a la ciutadania, l’ocultacio dels diners a Facenda i a la gent, el silenci d’institucions i persones que tenien beneficiats, el mirar cap a un atre costat dels organismes fiscalisadors o l’impunitat en la qual obraven els posseïdors d’eixos instruments bancaris.

 Lo que mes m’indigna es la doble moral en la qual actuaven –recordem la llei de l’embut: lo ample per a mi i lo estret per a tu-. Alguns  d’estos directius son els que, disponent d’altaveus mediatics, plantejaven endurir les condicions laborals (donar mes poder als empresaris i eliminar els drets dels operaris), defenien les retallades i l’austeritat pressupostaries, criticaven que haguerem vixcut per damunt de les nostres possibilitats (!!!), propugnaven que s’havia de treballar mes… i cobrar menys, afirmaven que les empreses estaven fent molts sacrificis i que no guanyaven diners, i difonien moltes atres falacies i mentires que han circulat i circulen en esta estafa continental que denominen crisis.

 Entenc que des de la seua ideologia puguen ser condescendents alguns partits (PP), organisacions (empresaris) o contertulis (Miguel Ángel Rodríguez –antic portaveu del govern d’Aznar- encara defen l’honorabilitat de Rodrigo Rato, en A3, 22-10-14). Pero no hi ha explicacio, si no es l’avaricia, per a que en el merder colaboraren persones posades en Caja Madrid per formacions politiques qualificades o que es denominen d’esquerra com el PSOE o Izquierda Unida. Ad estos dos casos s’han d’afegir els sindicalistes que participaven de la festa i de la dilapidacio dels diners de tots. Estos representants dels sindicats i dels partits no crec que hagen calibrat be el dany que han ocasionat al sistema democratic i a les institucions a les quals pertanyien. Cert es que ya han sigut tots expulsats (no en el PP, a dia de hui), pero aço servix per a que els portaveus de la dreta puguen proclamar, i ningu els pot chistar, en televisions, radios, digitals i prensa escrita, la maxima de que tots son iguals.

 Acceptant la transversalitat de l’abus, es mentira la generalisacio que propalen eixos impostats defensors de la democracia perque hi havia “quatre homens justs” que no utilisaren la targeta (i algun atre que pareix que feu un us correcte).

 L’indignacio de la gent es molta, i justificada, pero provablement aumentaria si algun mig de comunicacio o periodiste traguera a la llum l’enorme quantitat de “targetes” o “assignacions de representacio” que des de fa anys hi ha en tota classe d’empreses i entitats publiques i tambe privades.

 Opine que el sistema actual ajuda a que es produixquen estes estafes, pero tambe es cert que per a que es donen ha d’haver obligatoriament un corruptor i un corrupte, que no son ents abstractes sino persones, de carn i ossos, que no tenen gens ni miqueta d’etica. I per aço es tan convenient que conegam els noms (Rodrigo Rato –exvicepresident del PP-, Miguel Blesa –colocat en el lloc en el soport del PP-, Juan Iranzo –vicepresident de l’Institut d’Estudis Economics-, Arturo Fernández –vicepresident de la CEOE-, Ildefonso Sánchez –exdirector financer de la Caixa-, José Ángel Fernández –PSOE i exsecretari general de SOMA-UGT-, Rafel Spotorno –excap de la casa real i assessor privat de Felip VI-, José Antonio Moral –Izquierda Unida-, Ángel Gómez –PSOE-, Rodolfo Benito –CCCOO-…) i que siguen reprovats publicament, independentment de si hi ha o no condena judicial per eixos fets.

 ¿Sera “el pequeño Nicolás” el prototip d’este paradigma etic?

                                                                       Antoni Fontelles

     http://www.elperiodicodevalencia.com/801/etica-black-cards