Herencia / Jose Martinez Tub

1/2/2019

            La vida son moments, son recorts, son herencies…  

            Mai li havia agradat anar als cementeris, al llarc de sa vida nomes ho havia fet en contades vegades quan se vea obligat per la proximitat del difunt, com va ser quan varen faltar els yayos, aquell amic que se’n va anar massa pronte en aquell fatidic accident de coche, la tia que tant volia, el pare i poques voltes mes, despuix de l’enterro ya no tornava a vore’ls.  

            Ad ell li agradava dir que els portava en lo cor i pensaments ya que moltes voltes parlava en ells en silenci, recordant algun dels bons moments passats en ells, aço es lo que li contestava Pep a sa mare cada volta que esta li tirava en cara el fet de que mai anava al cementeri, ni tan sols el dia de tots sants…  

            Aixina sense fer cas ad esta recriminacio  havia passat sa vida.

           Sense saber cóm ni per qué, feya dies li rondava pel cap un pensament que fins i tot li llevava la son…  

            Es tractava d’un assunt en veritat important i trascendent, que li trencava la manera de vore les coses i l’obligaria a fer coses per ell mai pensades, i lo mes curios sense que ningu li ho manara…

            Sa mare de salut no anava mal per als setanta huit que tenía, la germana vivia fora, havia refet sa vida i la de la seua familia en Anglaterra a raïl de la gran crisis de 2007, i encara que els fills varen naixer aci, en terres valencianes, ara en plena adolescencia ya eren mes d’alla que d’aci distanciant cada volta mes eixe sentit tradicional de familia.  

            Encara que quan vivien en el poble, solien vore's poc, pero que  si hi havia algun problema o passava alguna cosa greu i els necessitaves, sabíes que sempre estaven ahi i que acodirien rapit.  

            Eixa sensacio per desgracia feya temps l’havia perduda, no obstant quan recordava cóm eren els temps de chicotet en la familia sempre junta en eixe eix que eren els yayos i sa casa, a on sempre se juntaven en els tios, ties i lo millor en els cosins en els que passava hores i hores jugant, enfortint eixe vincul d’amor  familiar…  

            Ara passats cinquanta anys en el poble dels yayos nomes quedava la mare de Pep, la germana vivint fora, ell tambe, si be vivia en un atre poble molt prop... 

 

Porta d'acces Cementeri Municipal de Canals 

 

            Este fet era el que li llevava la son puix estava a punt de vore cóm desapareixia una familia d’un poble, perdent-se les arrels, i en poc de temps passant a l’oblit…  

            Pensava en tota la gent que tenía alli enterrada, sanc de la seua sanc que alli quedaven en el descans etern, i que una  volta la mare no poguera anar a posar-los flors de tan en quant, deixant eixa constancia silenciosa de que no hi havien caigut en el caos de l’oblit, ¿Qué sería de tots ells... ?  

            Llavors ell era l’hereu i l’encarregat de mantindre eixa flama viva del recort, no, ell no  podia deixar-los alli abandonats, aixina que despuix de tota una vida sense plantejar-se si feya be o mal no anant al cementeri, llavors no els abandonaria per…  

            Consciencia.

 

            Imagens: Creu, Cementeri de Canals, yelp.es
                            Porta d'Acces Cementeri Municipal de Canals, protaldexativa.es 

 

Coses de Tub 

Escrit en llengua valenciana seguint les normes d’El Puig

L’unic futur del valencià 

Lluitem #perloNostre