Josep Maria Bayarri, un valencianiste interessadament silenciat / Manuel Gimeno

30/10/2018

Ya fa temps que vaig comprovar l’injusticia que s’havia fet en l’escultor, poeta i escritor valencià Josep Maria Bayarri. D’ell nomes ha donat a coneixer el pancatalanisme allo que li ha interessat: la seua peculiar ortografia fonetica i que era un valencianiste molt catolic i conservador. L’ortografia fonetica podia ser molt peculiar o exotica, si es vol, pero en la seua trayectoria valencianista no passà, en realitat, de ser poc mes que una anecdota. En canvi no se sol traure a la llum tot allo que feu Bayarri en el camp valencianiste durant molts anys i que, per a mi, te molta mes transcendencia. Respecte de la segona afirmació dire que era certament valencianiste i catolic, pero lo de conservador no ho tinc tan clar. Nomes s’han de llegir els seus articuls publicats —entre 1916 i 1936— en la prensa i revistes valencianes, i el seu llibre El perill catalá[1], per a comprovar que es declarava republicà, nacionaliste valencià i, en alguna ocasio, independentiste, com a resposta a l’opressio centralista i a la politica pancatalanista, que a principis del segle XX ya començava a deixar-se vore en Valencia. Tant el centralisme espanyol, com el pancatalanisme, negaven d’una manera o d’una atra l’identitat valenciana i contra tot aço Bayarri no solia quedar-se en els braços creuats.

Sol dir-se que una mentira repetida mil voltes acaba convertint-se en una veritat. Eixa practica es la que s’ha aplicat, sense escrupuls, en terres valencianes, afectant a la cultura, a la llengua i, en definitiva, a l’identitat valenciana. Per aixo crec que es necessari que —en el cas de Bayarri, com en el d’uns atres valencianistes— la veritat acabe surant, perque nos trobarém en una realitat del moviment valencianiste —del primer terç del segle XX— prou diferent de la que se nos ha contat. Dic aço perque en publicacions d’inclinacio pancatalana s’ha repetit moltes voltes que Bayarri era clarament anticatalaniste i, per a començar, aixo es absolutament fals. Ell mantingue durant anys una relacio molt proxima en els intelectuals catalans d’aquella epoca i no li faltaren mai elogis cap a Catalunya. Pero com vivim en una societat en la que es molt facil que determinats mensages, per perversos que siguen, es donen com a bons sense contrastar-los, no podem estranyar-nos de que la mentira estiga instalada permanentment en ella. Se sol opinar d’escritors, de certs llibres, etc., sense haver llegit, en massa ocasions, res d’ells. Clar, es mes comodo seguir la corrent interessadament establida que anar a contrastar i comprovar si lo que t’han dit tantes voltes —d’un autor, un llibre, etc.— es cert o no s’ajusta en absolut a la veritat. Dit aço, anem a comprovar quin era el grau d’anticatalanisme de Bayarri. En el llibre al que he fet mencio ades podem llegir al principi, abans del prolec:

“OFRENA A... tots els germans nacionalistes valencians; a tots els compatricis de terres d’Alacant, Valencia i Castelló, en la inagregable unitat del Poble Valenciá.

...I a tots els fraterns amics de la gloriosa Catalunya”.

Pero per si aço no fora suficient, acaba el llibre escrivint:

“Vixca Catalunya lliure!

Vixca Valencia, doblement lliure!”

Es evident que en un llibre en el que denuncia precisament allo que ell denomina “el perill catalá”, lo que es pot esperar es que no fera cap dedicatoria a Catalunya, pero ell la feu, perque una cosa es ser anticatalaniste —cosa que Bayarri no fon mai, com deixà sempre molt clar— i una atra es denunciar una politica declaradament imperialista a la que Alfons Maseras i el propi Prat de la Riba, catalans el dos, no tenien cap inconvenient en posar-li el nom de pancatalanisme.

 

 

 

Com alguns apartats del llibre en qüestio i determinats passages de la trayectoria valencianista de Josep Maria Bayarri els he analisat en una obra inedita, no els tractare ara, pero tampoc vullc acabar sense dur aci el passage d’un llibre de Carles Recio, a través del qual podem acostar-nos al pensament valencianiste de Bayarri. Esta cita apareix dins del capitul titulat

“Testamento politico y social de Bayarri”. Pensaments que foren escrits en la seua singular ortografia fonetica entre 1962 i 1970, segons Recio. Estes reflexions, que son traduides al castella per l’autor del llibre, deixen ben clar quina classe de valencianisme propugnava Bayarri:

  “Cuando al fin el pueblo valenciano pueda despertar del letargo en que lo tienen sumido la hipnosis española-catalana, tendrá que acometer la tarea de la reestructuración escolar. Por ahora la escuela se encuentra sometida al dominio castellano pero no hay que perder de vista las ansias de la burguesía barcelonesa que no ‘s’a llevat mai del perol’ el imperio pancatalán ideado por Prat de la Riva en 1910. Son precisas escuelas valencianas en las que se explique toda la verdad de Valencia oculta hoy por intereses extranjeros. Han de diseminarse por toda la geografía valenciana y atraer a aquellos pueblos que hayan sucumbido a la potencia castellana hacia su auténtica madre Valencia. A pesar de que la situación de la lengua y de la Nación Valenciana es desastrosa no hay que perder la esperanza. Todo cambia y es posible que algún día ganen los que siempre pierden. Ni ‘Caudillos’, ni repúblicas, ni monarquías han entendido nunca el problema valenciano cuya resolución deberá ser exclusivamente obra de los valencianos. […] Las campañas catalanistas orquestadas en 1960 no son cosa nueva es algo que ya se está oyendo en Valencia desde 1916 aunque ahora con un protagonista nuevo que no tienen [sic] tanta categoría como los que ya han muerto y que defendieron lo mismo que él muchos años atrás.”[2]

        Com es pot comprovar, la descripcio del ‘panorama’ valencià que fa Bayarri no ha canviat massa —encara que han passat mes de cinquanta anys—, en tot cas a lo de l’escola li hauriem d’afegir ara que portem uns trentacinc anys en els que el proces de catalanisacio en les aules es un fet evident. Ell parla de dur la veritat per tota la geografia valenciana. I aixo es hui encara mes necessari que en aquell moment, i si no es pot fer a través de l’escola oficial, s’hauria de fer a través de ‘escoles alternatives’. Tambe tenía clar que governe qui governe, els valencians sempre anem de perdedors i que per a canviar esta trista realitat la solucio nomes pot partir del poble valencià. Finalment quan parla de les campanyes catalanistes de 1960 (i anys següents, afegiria yo) s’està referint a Joan Fuster que en 1962 publicà Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Questió de noms, llibres que resultaran molt polemics per l’atac directe a l’identitat valenciana. De qualsevol manera, crec que queda prou clar que l’image que s’ha volgut donar de Bayarri no se correspon en absolut en la seua i pense que es de justicia deixar-ho clar. Es evident tambe que el seu nacionalisme valencià i el fet de que combatera al mateix temps el centralisme espanyoliste despersonalisador i el pancatalanisme, enemics el dos de l’identitat valenciana, dona com a resultat un perfil valencianiste que no te res a vore en el que fa anys fabricaren ad hoc, en connotacions clarament negatives, per tal que gent jove —sobre tot en l’escola i l’universitat— rebujara qualsevol plantejament realment valencianiste i abraçara, sense percebre-ho, les tesis dels defensors de la catalanitat de Valencia.

 

Imagens: Josep Maria Bayarri, culturavalenciana, El Som, Nº 194 Decembre de 1986, GAV 
         Josep Maria Bayarri, El nacionalismo valenciano, Carles Recio, valencia.es/ ayuntamiento                                                                                                                                        

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana

                                                                                                                                                              Octubre’2018

 




[1] Bayarri, Josep Maria, El perill catalá, Valencia, Consell Valenciá de Publicacions, 1931.

[2] Recio, Carles, Josep Maria Bayarri. El nacionalismo valenciano, Valencia, Ajuntament de Valencia,

2006, p. 682.