No cal fer un ample repas per a concloure que la majoria dels europeus no creuen en el rearmament ni aposten per aumentar el gast en defensa. No veig a la jovenalla deixant-se una partida a miges del Fortnite, agarrar l’ametralladora i anar-se’n a la guerra en un orgull i unes ganes incommensurables, per molt que la familia vote a la dreta extrema, l’ultradreta o els sociolliberals espanyols. La realitat acaba per imperar davant de les disonancies cognitives. Ademes, les emocions, al marge de la rao, no son bones conselleres i atiar-les es la pijor idea.

Es provable que la percepcio antibelica siga reconduida perque duem anys en la cançoneta d’aumentar l’aportacio a l’OTAN, al costat l’organisacio te als mijos de comunicacio que els fan el treball, amplifiquen la por i plantegen la proposta com a irrenunciable. Es el famos TINA de Margaret Ttacher: ‘there is no alternative’ (no hi ha alternativa). ¿A ón queda la soberania popular? ¿Hi ha alguna cosa mes saludable que fer un referendum?, ¿a qué esperen?, ¡ah!, no toca. Tanta democracia els embafa.

Lo inevitable em resulta provocador perque sempre hi ha alternativa. Hem d’acostumar-nos als debats, clausurar-los o deixar-los nonats es censura. La provabilitat de que Rusia ataque Espanya es tan baixa que l’aument de gast per a cobrir esta eventualitat està objectivament desequilibrat: provabilitat reduida versus altissima inversio i cost d’oportunitat.

Tambe es poc provable que Rusia continue l’expansio a uns atres països de l’antic Pacte de Varsovia, per molt que vullga, mes que res, per que ara son de l’OTAN i tot lo mon sap lo que implica. No es impossible, pero si improvable. Gestionar improvabilitats griparia el cervell huma en decimes de segon perque lo improvable es infinit i la nostra capacitat de processament finita.

Tots els sermonejadors i analistes militars, i dic tots, no pensaren que la guerra entre Rusia i Ucraïna encara durara i les raons militars i geopolitiques per allargar-la encara son un enigma, pero mentres que les opinions siguen gratuïtes… no encertar-ne ni una te merit. Continuar traent pit no es a soles una temeritat sino tambe una mostra narcisista d’infalibilitat, pero els fets conclouen que viuen per damunt de les seues possibilitats.

Si comparem el poder militar d’uns i d’uns atres el resultat està clar, pero la falacia peticio de principi es donar com a racional lo que es irracional; la guerra es un fet irracional que seguix un cami, a voltes, inescrutable.

En dos articuls: ‘Susana Griso (A3) ha perdut la chaveta’ (2017) i ‘La guerra d'Ucraïna’ (2022), remarcava, entre mols atres, dos fets: per una banda, a la periodista Susana Griso cridar a la III guerra mundial quan no la veig de Juana de Arco i per l’atra, publiqui un document desclassificat de l’Agencia de Seguritat Nacional (EEUU), un memorandum que pactava unes condicions com la no ampliacio de l’OTAN als antics països satelits de l’URSS i que EEUU violà de forma flagrant lo que donà arguments a Rusia per a justificar l’agressio. D’aquella pols estos fancs. En esta pelicula no hi ha bons, bons ni roïns, roïns, depen de la perspectiva i lo que es inadmissible es biaixar-la, reduir-la, parar-se en un fotograma sense context o concentrar-se nomes en lo confirmatori.

Les llums i ombres sempre per davant i damunt la taula perque tot lo demes son manipulacions.

Imagens: X, theconversation.com.