La glotofobia (I) / Per J. Masia

22/8/2022

Philipphe Blanchet es un vell conegut, el convidi al II Congres de la Llengua Valenciana (2003) i nos aportà una didactica investigacio comparant el cas provençal en el del valencià. Denunciava que l’occitanisme imitava la despersonalisacio del catalanisme en la nostra nacio. D’Occitania i de l’entelequia dels PPCC es parla com si tingueren existencia real i que es remonta a centuries. El catalanisme imperialiste encara es mes esperpentic, el retrotrau a l’epoca romana o la prehistoria, sense cap vergonya, com feu entre uns atres, Miquel Tarradell, catala i catedratic de l’Universitat de Valencia. Una anacronisme injustificable com les hipotesis folles de l’Institut Nova Història. Crec que es molt important respectar les fronteres per a fer un nacionalisme civic i racional.

A lo llarc dels anys, des de 1998 fins a arribar a 2008, Blanchet introdui i millorà el neologisme glotofobia. L’aportacio es realisava en el marc d’un antic conegut: la glotofagia es una politica etnocentrica orientada a eliminar una llengua o variants dins d’una mateixa llengua. La glotofobia es el rebuig dels accents periferics dins d’una mateixa llengua o per l’us d’un idioma distint, estigmatisat com inferior pels parlants d’una llengua superior que mantenen uns privilegis asimetrics respecte a l’inferiorisada. Hi ha un estandart, ell parla del frances parisia, que te ranc de ‘purea’, els partidaris expulsen del mont Olimpo o ridiculisen els dialectes impurs. Els inferiors no tenen els mateixos drets ni es potencien el mateixos usos o funcions.

Considera la tormenta perfecta a l’unio de la glotomania, la glotofagia i la glotofobia. El castella i el catalanisme complixen estes caracteristiques, l’atra cara de la moneda de les politiques discriminatories sobre una llengua minoritaria, minorisada −per la glotofagia i la glotofobia− es amar una atra que es sacralisada −glotomania−.

En 2001, Chimo Lanuza observà que el terme diglossia es referia al desdoblament dins d’una mateixa llengua d’una variant A, d’alt prestigi, versus una variant B, de baix prestigi, pero, era insuficient ya que no contemplava tota la casuïstica i propongue l’heteroglossia per al mateix fenomen, pero ara, entre llengües diferents.

Els fenomens socials son complexos, intervenen multitut de variables i no seguixen una llinealitat historica o simple, hi ha alvanços i retrocessos. En 1976 el Tribunal Suprem llegalisà l’abortament en EEUU i enguany (2022) l’ha declarat illegal, ademes s’espera una caterva de resolucions contra el colectiu homosexual i contra la contaminacio ambiental.

En la nostra nacio el pancatalanisme i el castellanisme practiquen la glotofagia, pero ademes la glotofobia, el rebuig d’un accent, un cas d’etnocentrisme i sacralisacio d’una modalitat sobre totes les demes. Com el catala considera dialecte al valencià se’l menja i, al mateix temps, ridiculisa el dialecte apichat que ha rebut gran cantitat de critiques des del pancatalanisme per considerar-lo incorrecte, castellanisant o degradant. Per no parlar de considerar incompetents als parlants i la consegüent inseguritat creada per ‘parlar mal’ o l’estigmatisacio que crea una identitat negativa associada als defensors d’un valencià lliure i llunt de proyectes alienadors com els PPCC o l’Espanya uniformisadora “una, grande y libre”. Els genuïnistes de hui son els panques d’ahir, creuen que mes val apedaçat que foradat, perque la pindoleta hibrida entra mes suau que el barceloni. A pesar d’aço, À punt està fent una aposta decidida per a escampar el model pur, per a acostumar l’orella. El seu exit mediatic certifica que entra a repel.

Observen cóm els mijos de comunicacio visuals han neutralisat la diccio de l’apichat, el mateix fenomen apareix en els informatius de la televisio estatal respecte a l’andalus o el cas de la TV3 a on el catala hard −varietat oriental: el barceloni – s’impongue al light −varietat occidental−. Tampoc s’ha lliurat l’andalus, especialment castigat en els mijos, encara que s’ha obert un poc la ma, ultimament, per la relevancia de politiques andaluses. Els aporte dos noticies ben significatives sobre l’assunt:

https://www.lavanguardia.com/participacion/debates/20201204/49856455352/debate-glotofobia-xenofobia-linguistica-discriminacion-acento-espana-codigo-penal-francia.html

https://www.ideasimprescindibles.es/glotofobia-la-xenofobia-de-los-acentos/

Al remat, resulta necessari reforçar l’argument per a qui no vol vore. Per a superar els prejuïns llingüistics es important coneixer la llei per a evitar fer el ridicul en actituts xenofobes que la glotofobia castellana les ha dotades de naturalitat, llegitimitat i rao, pero, la discriminacio llingüistica es un constructe illegitim i irracional.

Tant illicit era quan els pancatalanistes acusaven als apichats de parlar mal, com quan el castella s’impon “por justo derecho de conquista”. ¿En serio es creu algu que li han preguntat tradicionalment a sos pares en quín idioma volien dependre o a u mateix? Puix no, i per aço el castella s’impon des de fa sigles, ¡que no l’ensenyaria Franco en l’escoleta i yo no m’he enterat! Son dos discriminacions com la copa d’un pi, vullguen o no vullguen. Encara, la realitat està per damunt de la mentira, els interessos personals o grupals i l’estulticia de l’ignorant.

J. Masia.

Imagens: thumbs.dreamstime.com, elperiodic.com, twiter