Cada dia se me fa mes complicat continuar escrivint, mes encara en l’ample i liquit ecosistema ‘valencianiste’. Entre la fartera, l’asuncio de la perdua de temps i la perplexitat front a l’acceptacio acritica, per massa gent, del neofascisme, del neolliberalisme i l’ortodoxisme religios, tres conceptes que van de la ma en una missio destructiva de les societats i de les interrelacions com les que coneixiem fa un grapat d’anys. Patim al paradigmatic Donald Trump obrint pas, darrere d’ell li seguixen els porritos liders sudamericans i europeus, les constants i pornografiques lloes criden al cel o al nobel de la Pau. Un dia el desposta elogia a Espanya i en manco de 24 hores l’amenaça en arancels, en l’aquiescencia dels falsos patrioters que son mes dretes que espanyols perque si no defendrien a la seua nacio per davant de la seua ideologia.

Me pareixen tots perillosos pallassos que han traspassat i han acabat en varies llinees roges, son les armes de destruccio massiva. La justicia, que havia de ser l’ultim bastio d’un estat de dret, es precaria i dificilment combat contra els que volen acabar en l’estat de benestar, com sempre quedarà el carrer i el vot.

No veig voluntat ni ganes de dependre res, la cantitat d’informacio està ahi fora. Biaixos cognitius i orelleres ideologiques impedixen l’objectivitat i la canvien per equidistancies impossibles; que la dreta valore mes l’autoritarisme de l’oligarca desficaciat i vanagloriat Trump i que els moderats populars estiguen tot lo dia en la fruïta en la boca acusant a Pedro Sánchez de la mort de Manolete excedix tot lo raonable. L’acossament i l’enderroc va mes alla de la rao, perque tot no val. Ademes, la situacio politica extrema no dona per a molt mes, els partits tindran lo que ya tenen, no crec que hi haja grans canvis en les proximes eleccions perque la polarisacio immovilisa mes que transvasa.

Que les invencions del brofec assessor de la comunitat de Madrit, MAR, reconegudes en seu judicial, servixquen per a obrir una causa contra el fiscal general no te nom. Que la resposta del PP a l’intuïcio del vulgar siga que la mentira no es illegal es un esperpent mes en lo que han convertit el digne ofici de la politica: un circ a on es valora l’indecencia com a virtut, presenten la mentira mes burda sense cap vergonya, difonen les boles com si foren veritats incontestables, han manipulat els fets que ara s’escriuen com a relats alternatius, estan creant un mon al contrari.

Escampar com fa el procaç Miguel Tellado, l’ametralladora de falacies, es la constatacio de la dominant immoralitat colectiva. Un PP en modo histrionic permanent dispost a vendre a sa mare per a arreplegar la fuga de votants cap als neofascistes, en un relat i un discurs indiscernibles entre els dos (com que son pare i fill) mentres que que els periodistes benpagats per la dreta es neguen a reconeixer-ho. Si tenen morro, dos potes, ales i fan cuac, tots son anets.

Imagens: elrincondemisdesvarios.blogspot.com, archiu ACNV.