La pandemia: el final del tunel (III) / per Antoni Fontelles

19/6/2020

Fartera...

            Estic fart de l’us i abus dels morts (perdre a un pare o a una mare o a un ser volgut es doloros i mes si no t’has pogut despedir d’ell). Es curios que quan l’oposicio en l’Assamblea de Madrit demana una investigacio de les residencies, la defensa de la presidenta Isabel Díaz siga que no s’han de politisar els morts ¿¡!?

            Estic fart dels salvadors de vides, com la Conferencia Episcopal Española, que en lo de Madrit (ni en lo d’uns atres llocs) no ha obert la boca; i dels que perseguiren inquisitorialment al mege Luis Montes per aplicar paliatius als terminals en l’Hospital Severo Ochoa de Leganés, entre ells Miguel Ángel Rodríguez (conegut per MAR, portaveu del govern de José María Aznar). Ara es assessor de la presidenta Isabel Díaz (com be recordà el Gran Wyoming, en El intermedio, 8-6-2020). MAR fon condenat a pagar 30.000 euros, en 2011, per un delit continuat d’injuries greus.

            Estic fart de la sobreactuacio d’alguns politics i de la falsa solidaritat en els familiars: crespons negres, colocacio d’un enorme llarç negre en no se quín monument de Madrit, reiteracio constant del pesar per les victimes, dies de dol, banderes a mig pal, minuts de silenci a totes les hores i per qualsevol motiu, misses –en assistencia de la presidenta de Madrit i de l’alcalde de la capital–, concentracio institucional en Madrit... I per a arrematar els deu dies de dol estatal. Nomes faltava que nos obligaren a vestir-nos de negre (com han fet alguns d’ells). I quedava el funeral d’estat... ¡pura banalitat!

            Estic fart dels autonoms, que no son els unics que tenen problemes laborals i economics... pero pareix que per a determinats partits nomes existixen ells. Una pregunta impertinent, ¿quànts dels que ara reclamen lo just han fet les declaracions de renda ‘justament’?

            Estic fart del lexic belic, dels heroes, de la guerra, de les victimes, del sacrifici... una volta val, pero de forma constant no, per favor. Accepte la metafora, pero no vullc que servixca de coartada per a unes atres coses...

            Estic fart de l’heroïcitat del personal sanitari (cert que el comportament de la majoria, gran, casi total, es digna d’elogi), crec que cobren per fer la seua faena. Pero tambe es cert que s’oculten alguns comportaments no massa eixemplars i que ningu s’atrevix a publicar (i els conec de primera ma).

            Estic fart de les ‘ocurrencies’ com lo de la paga extra als sanitaris i el salari brut –mentres dure la pandemia– als treballadors essencials (com reclamava el president del PP, Pablo Casado), o els mil euros de mija que pagarà Catalunya a sanitaris, treballadors de residencies publiques, bombers, policies i servicis d’urgencies. Tot lo mon es mereix cobrar lo que li correspon i que no els facen contractes de merda i que tinguen una determinada continuïtat... pero hi ha molts mes possibles beneficiaris: els funcionaris que han treballat al cent per mil per a que ixquen els expedients i les pagues dels ertos (expedient de regulacio temporal d’ocupacio), els llauradors que han seguit collint en condicions precaries i els jornalers que cobren quatre euros (o els temporers de Lleida que no tenen ni per a dormir), els operaris de servicis de neteja que arrepleguen el nostre fem, els camioners que han mantengut l’abastiment, el guarda de seguritat que cobra una miseria i que regala les hores extres, ¡n’hi ha tants! En conte de tanta solidaritat gestual-situacional crec que tot lo mon agrairia que quan passe aço sigam conscients que alguna cosa ha de canviar... laboralment.

            I si que canvia: la Generalitat de Catalunya, en conte de reforçar la sanitat publica, ha privatisat el servici de ‘coronadetectius’ i sera Ferrovial qui ho fara per 17,6 millons d’euros.

            Estic fart de les solucions milacre com la reduccio de conselleries (igual que la reduccio de l’administracio, tant del gust dels neolliberals) que propon el PP (Levante-EMV, 18-5-2020: 25)... han tengut l’oportunitat i l’han deixada escapar a on governen: Murcia, Galicia, Andalusia, Madrit, Castella i Lleo, centenars d’ajuntaments  i decenes –d’inutils– diputacions.

            Estic fart de les ‘deumilmillonaries’ perdues de la restauracio-hosteleria... que no negue ni deixe de vore que patirà molt... pero si els ajudem haurien de tornar el ‘favor’ a la societat i contractar al personal en condicions (recordem la miseria i l’esclavisme en el que treballen les ‘kelis’) i tributar en acabant d’acort en les enormes perdues que ara tenen.

            Estic fart de l’hospital ‘milacre’ d’Ifema de Madrit, una mostra de centralisme informatiu ben clar (montage, funcionament, visites, clausura... tot ben publicat i publicitat), tant en la televisio publica estatal, la que paguem tots, com en les privades que han fet un exhaustiu seguiment.

            Estic fart de que nomes existixquen Païs Vasc, Madrit i Catalunya...

Imagens: Pixabay (Annalise Batista)

Antoni Fontelles