La pandemia: el final del tunel (IV) / per Antoni Fontelles

20/6/2020

Les obsessions i l’efecte agenda

            El govern, en diverses ocasions, s’ha vist desbordat pel denominat efecte agenda: son temes que s’introduixen en el debat mediatic i es convertixen en una bola imparable que atropella tot lo que te davant.

            El primer i mes destacat fon l’eixida dels chiquets a passejar: me donava caguera vore les diaries intervencions de carrecs publics i la reiteracio de la pregunta (varies voltes en la mateixa compareixença). Esta fon una de les primeres ficades de pota quan es pretengue que pogueren acompanyar al progenitor a les activitats ya autorisades. Es rectificà i tots al carrer (com es va vore aquell memorable dumenge d’abril).

            El segon foren les salvifiques ‘arques de Noe’ que havien funcionat en bons resultats en China. No eren imprescindibles, lo següent. I se suscità immediatament el debat de si es podria obligar a un malalt a ingressar en estos llocs o si era inconstitucional. Igual que vingue, se n’ana.

            El tercer fon l’agobiant vital establiment de franges horaries (el principal impulsor l’inenarrable Quim Torra, president de Catalunya, al qual se sumaren casi tots), per a que la gent poguera eixir a passejar i no coincidiren majors i menuts. Parell a l’inevitabilitat sorgi l’impertinencia: que si en algunes regions no eren adequades, que si s’havien de modificar, que si... i es convertiren en un atre destorp, que al final s’han eliminat perque creaven massa problemes i eren superflues...

            El quart ha segut les maixqueretes, per a anar a pixar, per a fer els deures, per a comprar, per a tallar-se les ungles, per a llegir un llibre... eren el salvavides. En acabant ya no els venía be a la majoria (i aixina s’ha vist que hi ha un alt percentage de poblacio que la porta pero no l’usa... “se acata pero no se obedece”).

            I l’ultim exit de la temporada (perque ara ya se passa a les ordens de les autonomies de forma total) ha segut la cansera dels tests generalisats, de les ‘proves a tota la poblacio’. ¿Qué sera d’un païs sense tests massius?. Al carro s’han apuntat contertulis, interessats, sabuts, periodistes, ‘opinatots’, presidents autonomics, escolans, joyers i pardalistes. A l’extrem de que alguna poblacio (Torrejón de Ardoz) ha fet proves a tots els veïns, de forma voluntaria. Sense negar el valor que puga tindre tal practica, alguns entesos, com el meu estimat Fernando Simón, han reiterat no se quàntes voltes que no es recomanable ni operativa. La seguritat del negatiu de hui (ara) pot durar ben poc i dema (en acabant) dones positiu. Els que defenen esta mida, ¿saben el cost que te?, ¿saben que n’haurien de fer diariament?, ¿saben que no ho ha fet ningun estat, ni ara ni mai?, ¿creuen que es per fotre? Molts encara ignoren que per a coneixer l’estat de la pandemia no cal testar a cadascu dels espanyols.

            Be, l’ultim ultim son les ulleres per a protegir-se del contagi... durarà, menys encara que les quadricules de la plaja.

Les boles i el fariseisme

            Se li ha dedicat molt d’espai i de temps a la destitucio (parlem en propietat) del cap de la Comandancia de Madrit de la Guardia Civil, Diego Pérez, i ben poc al fondo i que algun mig ha explicat adequadament.

            Es cert que el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska ha donat versions distintes i incongruents del fet, pero al final ha reconegut que es per perdua de confiança. Si be l’acte el protagonisà la directora general de la Guardia Civil (que es la seua competencia), està clar que el ministre estaria sabedor.

            Comencem per reconeixer que qui te nomena de ‘desnomena’ en casos com estos i que s’ha produit perque no s’informà a qui corresponia (al ministeri) de les actuacions dels agents de policia judicial, adscrits a la seua comandancia, i que estaven realisant un informe sobre el 8M (a peticio d’un jujat) i la repercussio en l’expansio de la pandemia (informe que, naturalment, ha eixit contrari a les tesis del govern, en les dos versions).

            El principal argument es que la destitucio es nula perque no hi ha motiu, segons el recurs que ha presentat el coronel de la Guardia Civil.

            En realitat era i es practica habitual que estes unitats de policia judicial comunicaren semanalment als superiors les activitats que realisaven, els implicats i el moment de l’investigacio i de l’operatiu, segons consta en una instruccio d’abril de 2012 per a la Guardia Civil, sent ministre d’Interior Jorge Fernández, del PP (El País, 3-6-2020, edicio electronica).

            I tambe era practica en la Policia Nacional, ya que hi havia obligacio d’informar a la Brigada de Revisión y Análisis de Casos, creada pel PP i dissolta en 2017 (tambe pel PP, per un escandal...), segons una instruccio interna de 2015 (El País, 3-6-2020, edicio electronica).

            Yo me pregunte, ¿quína ingerencia hi ha en fer com feyen i tots callaven?, ¿cóm es que l’Asociación Unificada de la Guardia Civil demana ara la derogacio de la reglamentacio de 2012 (Público, 3-6-2020)? ¿per qué han tardat huit anys en donar-se conte de l’impertinencia de la norma?

            Respecte a la discrecionalitat dels nomenaments, ¿no fon el ministre José Ignacio Zoido, del PP, qui canvià la cupula policial (novembre 2016) i destitui al cap de la policia que havia dirigit la lluita contra la banda terrorista ETA (decembre 2017)? Tot este tema fa tanta pudor.

Imagens: Pixabay (Gerd Altmann)

Antoni Fontelles