Un conegut es troba en un atre i li pregunta: ¿Tu votes idees o votes per diners?, l'atre contesta, un poc indignat ¡Yo vote idees! I si yo te done 1.000 € ¿Me votaries? I contesta ¡Sí clar, me pareix una bona idea! Aço es un lliberal.

En el cas del capitalisme d'amics el succeït revela un dels motius, en molts casos l'unic, per a pertanyer ad un partit politic, forrar-se, com digue Naseiro, un atre tesorer del PP corrupte. Esta variant del capitalisme relaciona als politics i l'empresa privada, en especial, en el sector de la construccio (la joya de la corona espanyola). Basicament les empreses donen diners als partits politics per a que en acabant estos els tiren una maneta, com en el cas de la Consellera navarra d'Economia que li dia a la titular de la facenda local que li informara de si anava a investigar ad algun amic seu. Podem recordar els ERES d'Andalucia o l'aeroport de Castello que no funciona i a on hi ha una empresa gestora a la que se li paga religiosament per esperar avions (a soles 13.000 € de gasts al dia), etc.

Als lliberals se'ls ompli la boca en el lliure mercat i la seua lliberalisacio, pero fomenten lo contrari, si hi ha alguna cosa en els ultims 30 anys son empreses en regim d'oligopoli (es un monopoli, pero en mes empreses). Per eixemple en el sector dels carburants, els hipermercats, les electriques o la telefonia movil. L'anterior CNMV (Comissio Nacional del Mercats de Valors), pertanyent a l'Estat, ha sancionat ad estes empreses per pactar preus en mes d'una ocasio... i de dos, sancio ridicula que no grava els beneficis ilicits per lo que manté i reforça la conducta roïna. Els lliberals no volen un Estat que intervinga o dificulte l'activitat empresarial volen que siga la ma invisible del mercat la que fique orde. Aci els lliberals pareixen anarquistes i religiosos fonamentalistes creents en un ent metafisic: la ma... la seua.

Com no volen vigilants, es dediquen a influir fent lobby, per a que es desregulen al maxim les activitats economiques, eliminant normes, suavisant-les, aplicant exencions, deduccions a l'impost de societats, creant SICAVS al marge de l'inspeccio de facenda a on tributen un 1 % dels beneficis quan els trauen, i cóm no, flexibilisar el mercat laboral. Franklin D. Roosevelt, president de EEUU afirmava que “La primera verdad es que la libertad de una democracia no está a salvo si la gente tolera el crecimiento del poder en manos privadas hasta el punto de que se convierte en algo más fuerte que el propio Estado democrático”. Aço es el somi d'un lliberal convertit en un fasciste.

Quan la banca mundial quebrà tots els països es dedicaren a injectar diners dels contribuents per a rescatar-la, lo mateix que passarà en Espanya en les autopistes privades, se privatisa el benefici i se socialisen les perdues. En este cas els lliberals es tornen comunistes, "per favor pare Estat rescata'm", esta paradoxa ya ocorria i l'arreplegà Marx en 1857: “En otras palabras, los fondos comunitarios, que el gobierno representa, deben compensar las pérdidas de capitalistas privados. Esta especie de comunismo en que la responsabilidad mutua recae de un solo lado parece ser muy del agrado de los capitalistas europeos.”

La Catedral del lliberalisme, el FMI, en Olivier Blanchard com a cap d'economistes, publicà un document a on escrivia i reconeixia sense dubtes que l'austeritat ha tengut efectes negatius que multiplicaven per 3 les prediccions del propi FMI. ¡O siga que l'austericidi no funciona i continuen aplicant-lo!, prova evident de que aço obeïx ad un proyecte d'elits extractives que empobrixen i precarisen l'economia de les families a costa de traslladar les rendes d'estos a les seues boljaques. Aci està la clau, els lliberals son un forat negre que tot ho absorbix, son boljaques sense fondo.

¿Per qué van tant a missa? Perque cometen el pecat capital de l'avaricia i la superbia sense parar, de fet Bárcenas tenía confessor i anava a missa (no es l'unic).

Els lliberals, neolliberals, falcons o neocons son una colla que no han llegit en sa vida be a son pare Adam Smith, que construixen una doctrina que a soles els beneficia ad ells. La seua maxima representant es Esperanza Aguirre, es la marca Espanya, per a que ho sapien. Com en la cuina un poquet d'aci un poquet d'alla i tot congelat, ¡Ains... si els agarrara Chicote!

En resum, canvien mes que la pell d'una vibora i tenen ad una marquesa antisistema de lideresa, quan Ali Baba i els quaranta lladres els veuen apareixer fan dos o tres coses: 1) Se tiren ma a la boljaca per a vore si encara porten la cartera, 2) esclafen a plorar i si abans la por no els paralisa 3) tiren a correr. Si els veuen en coche o en un carro-mero, a soles en fan una, es dediquen a donar-se l'extremauncio... si els dona temps.

M'imagine a Aguirre vestida com a Heidi en els Alpes, desfullant una margarita per a descobrir si es lliberal o no, espera a Bárcenas per a fer heliesqui mentres que un agent de movilitat la perseguix en un Hummer (per a que no li ho abonye).

Un lliberal pot ser lo que vullga, como un vasc... que naix a on vol. ¿Està clar Patxi?