Pero no queda aci la cosa. La norma es la norma i la documentacio antiga ha de reflexar l’ortodox i catala ‘càstig’, i aixina apareix en decenes de citacions en el CIVAL a pesar de les rimes inequivoques com una paraula aguda. Es pot vore que en la mateixa obra es transcriu en accent i sense accent. I inclus aplega el ‘càstig’ a un valencià del sigle XVII (Llorenç Mateu).

En el cas de s. Vicent Ferrer, l’academic i estudios del sant valencià, Jordi Colomina, en el seu detallat vocabulari vicenti, dona ‘castic’ (aguda), no plana.

La falsificacio no te llimits, perque en este mateix corpus, el CIVAL, tenim els contraeixemples que fan mes cridanera la mentira, tant en Ausias March com en uns atres autors valencians.

La cirereta la posa Jaume March, que nos trau de qualsevol dubte i nos dona les rimes possibles en [ík]

Els diccionaris han tengut un comportament aleatori (els dels paradigma catalaniste, els del valencianiste no, ‘castíc’). En Ferrer (1956, el de la rima) figuren les dos. Mes tart en Ferrer (1960) nomes te cabuda ‘càstig’, mentres que el de Valor, mes modern (1990), du ‘càstig’ i remet a ‘castic’. En el DNV de la AVLl tenen entrada ‘castic’ i ‘càstig’ (que remet a ‘castic’), mentres que el DOPV, tambe de la AVLl, figuren les dos ‘ castic’ i ‘càstig (fonetica [kàstic]) sense remissio. El DIEC2 te entrades per a les dos ‘càstig’ i ‘castic’ (en remissio a ‘càstig’), mentres que el El DCVB ‘càstic’ remet a ‘càstig’.

Els gramatics tampoc ho tenien massa clar. Sanchis (1950: 130) diu que s’escriu <g> darrere de vocal en casos com: “cartílag, aeròpag, càstig, pròdig”. Pero Josep Giner sabia que no era aixina i en la referencia de la gramatica apuntà: “Al § 147 caldria eliminar la grafia càstig, que és una errada de l’Institut [d’Estudis Catalans], posat que la g no té origen etimològic, ja que és una variant dialectal de castic. A més, la g de la terminació ‑ig té sempre valor de tx (cf. Càlig, Tírig). La grafia valenciana és castic (com en català antic, segons demostren les rimes).”, en Obra filològica (1931-1991), p. 287. Es mes, est argument es aplicable tambe a ‘pròdic’ (en amplissima documentacio antiga de ‘prodic’).

En est embolic, per no seguir la norma valenciana, ha caigut tota la lliteratura moderna autoctona dels sigles XX-XXI, excepte alguns que han optat per lo propi, ‘castic’, en son una caterva els que han seguit l’error catala i han utilisat abundantment ‘càstig’ (v. CIVAL). I encara seguixen si be la AVLl reconeix les dos formes. Lo que costa de deprendre no s’abandona facilment.

La conclusio mes nitida, vista la seqüencia diacronica des del sigle XIV fins al XIX, es que no te sentit que la AVLl incloga les dos paraules, quan està prou clar que l’unica que te tradicio, està viva i hauria de ser normativa, es ‘castic’. Pero s’ha de donar cabuda a la catalana (encara que siga una errada de l’IEC) perque l’ambit d’analisis i d’estudi no es el restringit ‘valencià’ sino l’ampliat ‘catala’.

Image: facebook.com.