NAIXIMENT DE L’IDIOMA VALENCIÀ (I) / Per Josep Lluïs Alapont Raga

30/1/2022

 

Fon Ferdinand de Saussure qui va plantejar, en la seua acostumada nitidea, la qüestio de “l’accio del temps en un territori continu.”. Tal plantejament es fa en estos termes: en un païs unillingüe –com es el cas, per eixemple, de l’Hispania mediterranea oriental cap als anys 409 o 411, epoca en que penetraren els barbars en les provintiae Tarraconense i Cartaginense, en les que el llati estava per tot arreu solidament establit– podien ocorrer dos fets de llengua: 1) no existint l’immovilitat absoluta en materia de llengua, al cap de cert temps la llengua ya no sería identica ad ella mateixa; 2) l’evolucio no sera uniforme en tota la superficie del territori, sino que variarà segons els llocs, ya que mai s’ha comprovat que una llengua haja canviat de la mateixa manera en la totalitat del seu territori.

 Hem de dir abans de continuar, que el Curs de llingüística general de Ferdinand de Saussure està considerat com el millor cos organisat de doctrines llingüistiques que ha produit el positivisme; el mes profunt i a la vegada el mes clarificador.

 Saussure es pregunta cóm s'inicía i esbossa la diversitat que conduirà a la creacio de formes dialectals i, posteriorment, de llengues distintes. Si be, segons ell, la cosa no es simple, el fenomen sol presentar dos caracteristiques principals: 1) l’evolucio pren la forma d’innovacións succesives i precises, que constituixen uns atres tants fets parcials, susceptibles de ser enumerats, descrits i clasificats segon la seua naturalea –fets fonetics, morfologics i sintactics, entre uns atres-; 2) cada una d’eixes innovacions es complix en una regio determinada, en la seua area propia. Ara be, o el area d’una innovacio abarca tot el territori i no crea cap diferencia dialectal –es el cas mes rar, que no es dona en lo que constituix l’objecte de la nostra consideracio–, o com ocorre d’ordinari, la transformacio no alcança mes que a una porcio del domini, tenint en conte cada fet dialectal una area especial.

 La diversitat d’eixes arees distintes es lo que explica la diversitat de maneres de parlar en tots els punts del domini d’una llengua quan es abandonada a la seua evolucio natural. I aço es lo que va ocorrer en les terres valencianes.

 Per als llingüistes catalanistes el valencià es una “variant regional” del catala. Les raons de mes pes, en que avalen esta afirmacio tallant, son dos: a) que esta llengua fon portada des de Catalunya pels conquistadors cristians a les ordens de Jaume I, a Valencia –i a Mallorca-; b) que la renaixença de la llengua i cultura valencianes tingue orige en Catalunya, on va triumfar en major plenitut.

 Si nos remontem a la prehistoria, nos trobem, recolçant-nos en les mes recents troballes de l’etnologia, en tres pobles fonamentals en la peninsula: els ibers –poble caçador i pacific, d’orige nortafrica-, que habitaven la zona llevantina; gents de personalitat un tant borrosa, procedents de l’Europa central, habitaven en amples zones del centre i noroest peninsulars: son els nomenats ligurs (o tambe ilirio-ligurs o ambron-ligurs); en el sud de Portugal i baixa Andalucia es trobaven els tartesos, afins en raça als ibers, que comerciaren des de temps lluntants en Orient i varen crear una civilisació mitica en resonancies bibliques i heredotianes.

 Ademes de l’antedit, els fenicis –procedents de Siria i del Liban- ocuparen distints punts de la costa mediterranea; mes tart els cartaginesos, fundadors de l’actual Cartagena –Carthago Nova-, impulsaren l’influencia desempenyada pels seus antecessors fenicis en les vores del que despuix es nomenaria Mediterraneu. Els grecs, per la seua banda fundaren colonies mercantils en terres mediterranees.

 L’arqueologia ha trobat vestigis humans en terres valencianes de fa al voltant d’un centenar de milers d’anys. Els ibers apareixen en el segle VI a.C., ocupant les terres de l’actual Comunitat Valenciana, aixina com les conques baixa i central de l’Ebre i la regio lleridana; i ad ells es deu el nom d’Iberia donat a la peninsula. Encara que hi ha autors que neguen l’existencia de l’etnia i cultura iberiques, la realitat es que la raça iberica apareix en les terres valencianes plenament formada. Aço fa pensar que els llaços llingüistics de les terres llevantines en el nort d’Africa començaren en epoca molt primitiva, en el paleolitic.

 En la protohistoria es portaren a terme les colonisacions fenicies, puniques i heleniques en les costes del sue i surest. A l’influencia dels cartaginesos –a quins es deu el nom d’Hispania i la fundacio, ademés de l’actual Cartagena, de Mahon (Portus Magonis, que porta el nom d’un fill de Asdrubal). Va seguir la colonisació dels grecs en les nostres terres, als que deguem els toponims Lucentum i Hemeroscopion, aixina com el propi nom d’Iberia.

 A finals del sigle III a.C., en el marc de la segona guerra punica (218-201), tingue lloc l’intervencio directa de Roma en la peninsula. A l'iniciar-se la conquista d’Hispania Citerior, en el 218, en el desembarc dels escipions en Ampuries, es donà començament a l’incorporacio definitiva de la peninsula a l’imperi. La romanisacio completa de les terres valencianes degue de concloure's cap a finals de l’epoca de les guerres de Sertori (82-72 a.C.). De manera que, degut a la temprana romanisacio, l’accio dels substrat iberic ni fon molt important, ni està determinada.

 Si el llati vulgar no fon uniforme en totes i cada una de les provincies de l’imperi –als diferents determinants geografics s'haurien d'afegir la distinta influencia de substrats de les llengues prerromanes, la vitalitat de les quals depenia de l’epoca i de la manera de realisar-se la romanisacio-, tampoc ho degue ser en les diverses zones de cada provincia. El llati, puix, de l’Hispania Citerior –o Tarraconense- era posseidor de caracteristiques distintes del de l’Hispania Ulterior –o Betica-; el d’aquella –provincia molt comunicada en la metropoli i en la Galia meridional- havia segut difos pel poble baix –legionaris, colons i mercaders-, estant molt obert als neologismes, donat que les innovacions en el parlar eixien de Roma.

 Pero el propi llati valencià va posseir caracteristiques peculiars respecte del parlat en els que, passat el temps, es nomenarien països catalans, pels catalanistes. En l’epoca de decadencia de l’imperi, Dioclecia, considerant que la Tarraconense resultava masa extensa, la va dividir, resultant d’aço, per una part la Cartaginense i, per l'atra, la Tarraconense. No es facil precisar el llimit de les dos provincies romanes en el territori valencià: si per a uns podria ser el Xuquer, per a uns atres sería el riu Millars, quedant –segon estos ultims– Sagunt i Valencia en la Cartaginense. De manera que l’actual Comunitat Valenciana estava a cavall en estes dos provintiae.

 

Josep Ll. Alapont

 

Imagens: Archiu Alapont, Las Provincias