Vivim en una societat en la qual la classe politica s’ompli la boca en paraules com llibertat, democracia, feminisme i tantes atres, pero en realitat no solen ser mes que paraules buides, mensages sense contingut. La veritat es que fa molts anys que estem instalats en el pensament unic, en uns mijos de comunicacio en els que ya fa temps que desaparegueren els debats i l’intercanvi d’idees.

      Recorde ara quan hi havia programes com “La clave” (1976-1985), que presentava José Luis Balbín, al que eren invitats politics, intelectuals… de diverses sensibilitats, a on podiem vore coloquis oberts sense censura, pero com poder politic i pensament critic no es duen massa be, el programa presentat per Balbin tancà les portes –per a vergonya de qualsevol societat lliure i democratica– a instancies del director general de RTVE José Maria Calviño (pare de l’actual ministra Nadia Calviño), durant el govern de Felipe González.

      Quan referixc aço, em ve en seguida a la memoria la fantastica frase que li vaig oir a Atahualpa Yupanqui –l’any següent al tancament del programa–: “La democrácia no es un discurso, es una conducta” (Radio Exterior de España, octubre, 1986). Quanta rao tenía.

      En aquella epoca, com s’ha fet sempre, tambe s’intentava impondre el pensament unic, pero es cert que durant uns anys hi hague un chicotet badall –“La clave”– pel qual entrava un poc de llum.

      Hui tenim la televisio, la radio, la prensa, etc., venuts al poder a canvi de subvencions, i l’informacio o no arriba als ciutadans o molta de la que arriba ho fa absolutament adulterada. Has d’escorcollar pel teu conte (Internet, llibres…) i buscar informacio que et vaja obrint el cami cap a la veritat.

      Els governs (de tots els colors), en qualsevol moment de l’historia, han tractat d’impondre eixe pensament que per ad ells es una bona ferramenta que els ajuda a perpetuar-se en el poder.

      Segons Aristotil, el ser huma es un animal que pensa (i que dubta), per aço no es pot entendre com hui en dia hi ha tanta gent adscrita al pensament unic. Ara, tambe es cert que esta filosofia de vida es la mes comoda: els que la practiquen van a favor de corrent i no han de calfar-se el cap, els ho donen tot fet i nomes has d’engolir-s’ho. Per contra, aquells que no combreguem en tot aço tenim el cami ple d’esculls, tot son dificultats. Per molt be que façam les coses i el sacrifici siga gran, no va a ser reconegut, perque som ‘invisibles’. Ya s’encarrega el poder de que la nostra opinio no sure, perque aquells que busquem la veritat sempre hem segut ‘personages’ incomodos. Aci podem recordar a Antonio Gramsci i la seua coneguda frase: “dir la veritat es revolucionari”, mes encara –afigc yo– si vivim en una societat presidida per la mentira.

       Si analisem el mon valencianiste –l’unic que pot ser-ho, el d’obediencia estrictament valenciana–, vorem que s’han publicat molts llibres en Normes d’El Puig (vora mil cinccents) en els ultim quaranta anys i no sol apareixer mai ni una sola mencio ad ells, ni en prensa ni en televisio. En les instancies oficials contraries ad esta normativa ortografica saben massa be que te mes pes del que hagueren volgut, i com no la poden combatre ni descalificar en arguments, l’invisibilisen de totes les maneres possibles. Pero aço no tindria exit sino contaren en la colaboracio de molts valencians que, incomprensiblement, son fidels seguidors d’eixe pensament unic antivalencià impost per les elits politiques i culturals.

      La gent que fa seu el pensament critic analisa, dubta, comprova, evalua… abans de donar com a bo qualsevol argument, buscant sempre acostar-se a la veritat. Aço contrasta clarament en aquells atres que accepten tot lo que els diuen –des dels poders publics, els mijos de comunicacio, l’universitat…–, ho donen tot per bo i no es qüestionen res.

      No tenim mes que llegir –i ho recomane– a autors com Bertrand Russell, Karl Popper o Noam Chomsky, entre molts atres, i vore quíns son els seus pensaments sobre la societat, el poder, la classe politica, etc. Llegint-los vorem clarament com coincidixen en moltes coses, pero yo ne destacaria dos d’elles que me pareixen fonamentals: ser critic sempre en el poder establit –sense importar qui governe– i buscar la veritat en tots els arguments possibles, fent mencio sempre a les fonts i, finalment, deixant que siga l’individu el que trie lliurement el seu cami. Tot aço es, precisament, de lo que està orfena la societat actual.

       L’universitat valenciana que hauria de ser una agora de debat obert i democratic es troba ‘instalada’ en les antipodes. Des de fa molts anys, l’adoctrinament clarament antivalencià dut a terme en materia identitaria no reforça, precisament, el sentiment de pertinencia ad esta terra, ni l’orgull de sentir-se valencià. Nos troben davant d’un espai tancat a on s’impon, una volta mes, el pensament unic.

      Si obriren les finestres i entrara l’aire pur del debat, la reflexio i el qüestionament d’idees, les tesis impartides en el proces d’adoctrinament, en ser contrastades, podien caure pel seu propi pes. Per este motiu no hi ha cap d’interes en que l’universitat siga un espai obert i democratic, com ho hauria d’haver segut sempre.

       Hi ha eixemples de sobra en la societat actual en els que s’evidencía la falta de democracia. El conflicte identitari que patim els valencians no existix per a les televisions, radios i diaris d’ambit estatal. Hi ha una omertà imposta per interessos politics, i el problema valencià no ix mai, sent una qüestio desconeguda per a l’immensa majoria.

       La televisio autonomica valenciana tampoc es una excepcio, en “Canal 9”, abans, i en “À Punt”, ara, no hem vist un sol debat en el que es pogueren contrastar opinions diverses sobre l’identitat i la llengua dels valencians. No interessa, perque quedarien al descobert totes les mentires en les quals s’ha falsejat l’historia, sobre tot durant els ultims quarantacinc anys.

       Esta es la situacio que nos toca viure als valencians, tant en l’ambit estatal com en l’autonomic. Nomes una presa de consciencia colectiva majoritaria, en clau estrictament valenciana, podria revertir l’estat de les coses. Si conseguim aço els primers beneficiats en tots els aspectes, que ningu ho pose en dubte, serem els valencians.

       Imagens: elconfidencial.com, culturavalenciana.es, pinterest.com.mx.