Puc ser dissident pero mai secessioniste / Manolo Gimeno

12/12/2015

           Nos diuen secessionistes i no s’han parat a pensar que per a que hi haja secessio abans ha hagut d’haver unio i eixa unio, be que ho sabem tots, no ha existit mai. Porten des de principis del s. XX intentant forçar l’ unitat de la llengua artificialment. No ho han pogut conseguir mai, a pesar dels esforços fets i els diners abocats per tal de fer realitat el somi que ve des de temps de Pompeu Fabra. Els ultims casi quaranta anys es a on mes força han fet i mes mijos s’han posat per tal de fer realitat eixa “sacrosanta” unitat de la llengua. Duen molts anys ensenyant un supost valencià en les escoles i l’universitat. Eixe teoric valencià, en realitat no es mes que un hibrit valencià-catala i en el proces d’imposicio d’este model de llengua s’han anat soterrant o bandejant moltes de les caracteristiques genuïnes de la llengua valenciana (lexic, morfologia, flexio verbal…), forçant –d’esta manera- l’acostament de les dos llengües. Aixina i tot, l’incidencia que esta politica llingüistica ha tingut en el valencià parlat per les noves generacions no es la que els “comissaris” de la catalanisacio de la llengua valenciana hagueren volgut, pero aixo es una atra qüestio.

           De totes les maneres, pense que s’ha fet un mal de conseqüencies dificils de d’evaluar. Pero, de moment, lo que està clar es que este atac a la llengua, u dels principals factors identitaris,  ha dividit al poble, impedint d’eixa manera l’unio entre els valencians. Tot aço es encara mes greu si tenim en conte els enormes reptes que se nos presenten com a poble.  

Per una atra banda, i per si algu te encara dubtes entre lo que pot estar presidit per la ciencia i lo que ho està per la politica, dire que fa nomes uns anys assitirem al pacte d’Estat entre Aznar i Pujol, que donà com a resultat la creacio de l’AVLL, institucio academica que tots sabem per a on va. Una de les coses que Pujol li demanà a Aznar i que eixecutà Zaplana era la creacio d’eixa academia, per tal d’impondre i mantindre en Valencia eixa “unitat de la llengua” a la que he fet mencio. Aço era conditio sine qua non per a tancar el pacte de governabilitat a nivell d’Estat espanyol. Veja’m ara les declaracions que Jordi Pujol feu a la prensa sobre esta qüestio: “Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió” (Levante-EMV 31/11/2004). El mateix any el diari “El Pais” donà la noticia posant el següent titular: “Pujol revela que pactó con Zaplana para avanzar con discreción en la unidad del catalán” (10/11/2004), la negreta es meua.

Uns anys mes tart en el diari “Levante-EMV” li fan una entrevista i cita alguns passages de les seues memories:”Aznar  -revela Pujol- me dijo que estava de acuerdo y me indicó que hablara directamente con Eduardo Zaplana (…) que él hablaría también con el president de la Generalitat Valenciana, pero que debíamos de ser nosotros dos los que deberíamos encontrar una solución” i a continuacio el redactor afig: “La entrevista entre ambos lideres políticos tuvo lugar el 8 de abril de 1996. Se celebró ‘sin publicidad’  en el Mas Calbó, entre Reus y Salou (…) Zaplana, según la versión de Pujol recogida en sus notas del encuentro, aceptó la propuesta. El presidente [per Pujol] se muestra satisfecho por ello en sus memorias y escribe que ‘aunque con dificultades, el acuerdo lingüistico se cumplió, sobre todo a través de la Academia Valenciana de la Lengua” (Levante-EMV 04/03/2012).

A pesar de tot, encara seguiran dient que aço de l’unitat de la llengua es una qüestio “cientifica”, quan acabem de vore la clara carrega politica que l’envolta. Pero hi ha valencianets, com els diuen –nos diuen- desde la “metropoli”, als que els te igual. Ells seguiran apelant al “cientifisme”, a la romanistica internacional i a no se quantes coses mes per tal de donar-li la rao a l’Institut d’Estudis Catalans et alii. Lo que ells haurien de saber es que els catalans pancatalanistes necessiten mantindre l’artificial unitat de la llengua perque d’eixa manera tenen la possibilitat de canviar-li el nom a la nostra llengua i donar-li el nom de catalana i, d’esta manera, tota la lliteratura classica valenciana dels segles XIV i XV passa automaticament a ser lliteratura catalana (vid.“Cançoner satirich valenciá dels segles XV y XVI”, 1911, p. 125, de Ramón Miquel y Planas). Yo entenc que actuen aixina perque els pobres encara estan ensomiant en tindre poetes i prosistes de la talla dels valencians Arnau de Vilanova, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer, Fra Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena… per contra ells, en eixa epoca, poca cosa mes poden fer que tirar ma de Bernat Metge. Pero que hi haja valencians que donen soport a tot aço ya es prou mes dificil d’entendre. Com s’ha dit moltes voltes: aço nomes passa en Valencia. 

            Per a acabar, vullc deixar clar que si es evident que no puc ser secessioniste, pels motius que he explicat al principi, tambe es ben cert que respecte de la politica llingüistica a la que he fet referencia abans me declare obertament dissident, perque estic en contra de l’imperialisme llingüistic, d’aquells que sostenen les seues idees sense mes arguments que el dogmatisme, d’aquells que condenen la llibertat d’expressio, d’aquells que eviten l’intercanvi d’idees i pensaments i, finalment, de tots aquells que utilisen procediments inquisitorials per a silenciar o anular als que no pensen igual (vid. la polemica, fa quatre dies, sobre el model de llengua en el mon de les Falles).

            ¡Ah!, se m’oblidava. Una reflexio a tots aquells valencians obsessionats en “fer pais”: si en lloc de “fer pais” haguereu treballat en l’objectiu de estructurar un verdader nacionalisme valencià (aquell que es construix en clau estrictament valenciana), ajudant a recuperar la consciencia nacional del nostre poble, segur que nos haguera anat millor a tots. 

 

Image d'archiu www.levante-emv.com 
  loregnevalencia.blogspot.com 

 

Per Manuel Gimeno