¡Que la disolguen! (l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) (I) / Antoni Fontelles

25/7/2018

            En el paleozoic

            Moltes vegades –en conferencies, en articuls, i quan se m’ha preguntat–, he criticat el dictamen del Consell Valencià de Cultura i la seua derivada, la creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–. El motiu era molt senzill, com se llegir suponia cap a ón aniria: recomanarien paraules valencianes totalment correctes i classiques o generals, i que estaven expulsades del registre formal (he dit ‘recomanarien’, perque una cosa distinta es que s’usen; Gimeno, 1998), i copiarien el sistema ortografic del l’Institut d’Estudis Catalans –IEC–; aço es realisaria reconeixent primer, de forma necessaria, la codificacio ‘consolidada’ de les Normes del 32 (defectuosa copia de les de l’IEC) i en una segona fase, replicant lo que vinguera d’alla.

            Per a corroborar les meues dots de visionari –no vos cregau, es per bufar un poc, ya que qualsevol persona en dos ullets i sense prejuïns tambe sería capaç de vore-ho–, aço es lo que vaig escriure: “El secret està ara en qué fara l’Academia Valenciana de la Llengua quan es constituixca. Ya ho he dit en algunes atres ocasions, es llimitarà a sancionar l’us d’algunes paraules «valencianes» –que a soles tenien de «incorrecte» que no eren les generals en «catala»– i poc mes. No crec que vaja a «trencar» l’unitat ortografica, ni passe d’un minim nivell lexic.

            Al final, continúa vigent en la planificacio llingüistica formal el triple objectiu: una normativisacio elastica, policentrica i convergent… en el catala.” (Fontelles, 2002, 102). Es publicà en 2002, o siga, fa 16 anys.

            I abans tambe vaig advertir, sobre paper, lo següent “Es contradictori que la AVLl tinga com a funcio l’elaboracio i determinacio del codic ortografic i simultaneament haja de preservar i enriquir la normativisacio consolidada. Si elabora una normativisacio nova haura d’ignorar les N-32 i si li fa cas [al preambul de la llei de creacio] es llimitarà simplement a oficialisar-les pero en la seua versio «consolidada». De totes les maneres, se pot «elaborar» una ortografia «copiant» lo que hi ha, en un acte purament formal. El temps dira.” (Fontelles, 1998, 129). Era 1998, vaja, que ya han passat 20 anys.

            Com apuntava, era una qüestio d’assentar-se a la porta del carrer i esperar a lo que ya s’ha produit. Observant, al principi, quína era la composicio personal i quantitiva de l’ent i coneixent a la ‘contrapart’ (els ‘valencianistes’ que s’apuntaren al carro), no era gens dificil encertar. Vullc dir, que tampoc tinc molt de merit, encara que en aquells moments era una vox clamantis in deserto, i ara no me queda quasi veu i el desert s’ha fet immens.

 

Image: Artur Ahuir, exvalencianiste, ara pancatalaniste "perque tinc uns chiquets als que mantindre...", twitter.com/avloficial

 

Antoni Fontelles