¿Qui fa la llengua? Per Miquel Real

3/2/2014

            Tal volta eixe es el nostre erro, plantejar que no son els politics els qui fan la llengua, quan està sobradament demostrat que sí es aixina.

            Per a que una llengua siga, i deixe de ser considerada un dialecte, o part d’una atra llengua o una atra llengua, el factor mes determinant es la voluntat politica.

            Que se donen tots els condicionaments llingüistics no son prou, sense voluntat politica. Que el poble que parla la llengua tinga plena consciencia de parlar una llengua diferent i diferenciada, no val de res sense voluntat politica. Ahi tenim el cas del valencià per a certificar-lo. Per contra, encara que no se donen els condicionaments necessaris, des del punt de vista llingüistic, si existix una voluntat politica, no es impediment per a la creacio i declaracio d’una llengua independent. Tenim casos en el nort  i est d’Europa, a on per voluntat politica han naixcut diferents llengües a partir de lo que era una, existint ara en codificacio i alfabets independents, pero no fa falta anar tan llunt, en la peninsula iberica tenim dos casos mes del resultat d’aplicar la voluntat politica: El gallec, i el catala. El gallec va prendre personalitat per voluntat politica, separant-se aixina del portugues, i el catala deixà de tindre la concepcio de dialecte, sense poder argüir els requisits llingüistics que li sobrarien al valencià d’haver segut en algun moment dialecte del catala, cosa que mai va ser.

            Per tant afirmar que la llengua no la fan els politics per desgracia es un erro. Els politics fan i desfan. Es per eixe motiu que els valencianistes hem errat. El moviment valencianiste deuria d’haver apostat des d’els seus inicis per un proyecte politic fort i arraïlat en el poble valencià. Un proyecte que defenguera i posicionara els seus postulats culturals.

            No ho hem fet. Els ultims intents dels valencianistes han caigut en mans d’aprofitats que no compartien eixe proyecte politic ni els nostres postulats culturals, el resultat es patent. En els llibres d’escola s’ensenya una historia que no es la nostra, una llengua que no es la nostra i s’inculca als chiquets un sentiment nacional que no es el nostre. Des de les associacions culturals poquet se pot fer, a banda de resistir fins a desapareixer. Es des de la politica des d’a on se pot intentar canviar les coses, resulta imprescindible al moviment valencianiste obtindre repesentacio politica per a defendre els nostres postulats i tornar l’esperaça i la confiança al poble valencià. Podem i devem rellançar la consciencia nacional del poble valencià. Està en les nostres mans…

 Miquel Real