Reunio urgent del BCE (I) /Per J. Masia

21/6/2022

Els meus llectors sabran que no soc fan del fonamentalisme de lliure mercat, de fet, m’he convertit, per merits propis, en l’assot del neolliberalisme, i tot aço, a pesar de no fer concerts de masses, perque aci, quasi tots els valencianistes i valencianets estan tallats pel mateix patro: dretosets, regionalistes −en el millor del casos quan no centralistes encoberts−, catolics, apostolics i romans, ofrenadors i folcloriques no arrepenedides.

Molta gent ha naturalisat el capitalisme salvage com una condicio meteorologica, es dir, sobre la que no es pot fer res mes que soportar les inclemencies estoicament. Pero yo, defensor de l’estoicisme, no defenc la versio estupida, aquella que manté per inaccio les condicions de reproduccio i sometiment. Soc un rebel en causa.

L'inflacio consistix en una pujada de preus, es coneguda com un impost als pobres, si, els grans damnificats de les continues i sistemiques crisis que origina el capitalisme. Tots el estudis senyalen l’acumulacio massiva i la concentracio en unes poques mans, es dir, que cada dia que passa els rics es fan cada vegada mes rics i aço es una constant que podem observar quan n’hi ha mes despuix d’una recessio (“Un nuevo milmillonario cada 26 horas: así ha disparado la pandemia la fortuna de los más ricos. La crisis no ha impedido que los ricos se hagan más ricos después de la pandemia. Han pasado de acaparar 700 mil millones a 1,5 billones de dólares […] 23 milmillonarios españoles han visto crecer su riqueza un 29% durante la pandemia”, vozpópuli, 23-1-2022). Si els pareix normal aço… Ad esta classe l’acompanyen les vaques monyides que son els sospitos obrers, els que voten contra els seus interessos, i la mija que es la que sosté l’estat de benestar −no els rics−, equivocadament molts es cataloguen i s’autoenganyen quan creuen que son d’estos −fruit del prestigi, l’autoimage i el biaix de tendencia central−. El paradigma oficial que representa els interessos de l'ideologia neolliberal ha inculcat en la societat que un burro vola, que hi ha un ascensor social −mentira, perque el teu futur correlaciona i molt en l’estatuts socieconomic de tos pares−. Difon la creença en un manament divi de devocio mistica pels diners que el convencen que la precarietat es estructural, mereixcuda, irrenunciable i necessaria. L’elit extractiva que impon el seu model de mon campa sense problemes en els temples del saber, l’eixecucio i la llegislacio administrativa fomenten la fagocitacio de lo public pels pirates (com diria el periodiste Antón Losada) i la propaganda dels mijos inocula i dirigix un pensament que tendix a zero i una moral conservadora que manté les gracies o dispenses. Els politics fan poc per acabar en els caus fiscals perque els utilisen i tampoc van contra les multinacionals perque esperen tindre un retir dorat en alguna d’elles. Al millor estil de la neollengua manipulen el significat, inclus el terme dels nefasts ‘tax haven’ es traduit erroneament com ‘paraïsos fiscals’ i qué hi ha millor que una paraïs… Aixina es tanca el circul vicios.

El capitalisme salvage que patim te en els hedge fun −son un vehicul o instrument d’inversio com un fondo o una societat− u dels mes destacats actors que s’aprofiten del context creat per a la desregulacio, el foment de l’egoïsme i la visio incrustada en el curt determini. Tingueren un paper preeminent quan apostaren contra l’estabilitat dels països −pujant la prima de risc−, en la crisis de 2008, escampant la desconfiança sobre ells; podrien preguntar-se quínes ferramentes necessiten per a generar la por. Convindrem que per a fer aço necessiten un potent sistema propagandistic en mijos i quintacolumnistes que escampen l’alarma, l’incertea, el desfici i la torbacio.

Si l’economia es recalfa (pensem en la bambolla immobiliaria de la crisis de 2008) pugen els imposts −ho feren tart i mal perque no la puncharen a temps i esclatà−. Si l’economia te inflacio −generada basicament per un sector energetic− pugen els imposts a tots. Yo no trobe la relacio: mateixa recepta per a sintomes tan diferents, ¿qué pensarien vostes d’un mege que si te un cancer li diga que prenga aspirina i si te un costipat li recomane que prenga aspirina? Eixa pujada del tipo de l’euribor relentisarà el creiximent perque llastrarà l’inversio i afectarà doblement a la classe mes desfavorida que observarà com a la l’inflacio se li suma una major quota de l’hipoteca. L’inflacio actual es conseqüencia directa d’empreses energetiques que s’estan forrant especulant en el cassino, que s’estan aprofitant de les circumstancies i actuen en impunitat contra l’interes general. Lo que s’ha de fer es gravar els seus beneficis en una pujada dels imposts d’acort en la pujada dels preus que ells fan, que paguen els responsables, els que contaminen. Me pareix que el enganyabovos ya està be. Qualsevol atra apany demostra l’irracionalitat capitalista, perque sempre te la mateixa resolucio: paga la classe mija i els desamparats.

La correlacio entre el cost de barril de Brent i el preu de la gasolina es asimetrica (2008, 143 $ el barril i 1,03 el litro de gasolina, per contra en 2022, 129,20 $ el barril i mes de 2 euros; eldebate.com, 14-6-2022), hi ha especulacio evident per a qualsevol que vullga vore-la i el mercat no arregla res perque la llegitima. Sempre hi ha excusetes per al bon cobrador. A la rapidea de la pujada de preu no li seguix una baixada a la mateixa velocitat, es una clavada: el mal ve en avio i se’n va caminant. Pero ya no enganyen a qui no es deixa enganyar.

 

J. Masia

Imagens: elmundo.es, plataformajusticiafiscal.com, lasexta.com