La victoria de la Seleccio Espanyola de Futbol en el Mundial 2026 ha destapat una euforia de ‘patriotisme’ i un orgull inusitat de pertanyer a un païs triumfador (a pesar d’uns minoritaris ‘Perro Sánchez, hijo de puta’ i del malhumor dels ‘autentics patriotes’ perque en l’equip n’hi ha moros i negres... que no deuen ser molt espanyols, com tampoc son francesos molts dels jugadors de la seleccio francesa, M. Rajoy dixit).

El ‘soy español, español, español’ ha resonat fins l’avorriment. El problema es que una bona part d’eixos ‘neoespanyols’ (com el ‘neogotic’ que nomes te de gotic l’imitacio) son els que odien a mort als moros i als negres... i se’ls han de menjar en eixe equip guanyador.

Per a mi es mes important que alguns dels jugadors han mostrat que ser un conjunt ‘espanyol’ no es obstacul per expressar la diversitat territorial i cultural, que no es reduix a Madrit-Espanya-Madrit com molts voldrien.

L’eixemple ha segut qui mos ha donat la victoria: el valencià Ferran Torres. Es digne de mencio no nomes per haver marcat el gol decisiu, sino perque tant en Estats Units (19-7-2026) com en el passeig i festa posterior en Madrit (20-7-2026) portava al coll o en la cintura una Senyera, com uns atres deportistes portaven unes atres banderes.

Ademes es simbol per un atre motiu. Te el nom en valencià. Un gest que l’honra i mostra que la llengua que alguns no poden ni oldre (molts dels ‘neoespanyols’) li servix per a dir-se i distinguir-se. Un gest (posar-se el nom en valencià) que moltisssims dels que es cataloguen de ‘valencianistes’ ni han fet ni faran. Es el despreci que en realitat senten pel ‘valencià’.

I un atre simbol es que parla valencià (una llengua que molts dels ‘neoespanyols’ avorrixen i moltissims dels ‘valencianistes’ son incapaços de deprendre... ¿per a qué?

Est es el patriotisme que es demostra des de la periferia i que tambe avorrixen molts dels ‘neoespanyols’ i ‘valencianistes’. Millor el centre. En aço no es diferencien dels catalanistes, que tambe sospiren per un atre ‘centre’.

Benvengut siga este ‘espanyolisme plural i divers’ com el que ha mostrat orgullos el nostre valencià Ferran Torres.

I no puc acabar sense criticar l’egocentrisme del president d’Estats Units Donald Trump (era copatrocinador en Mexic i Canada, arraconats). Entre ell i el seu amic-estora (una nova categoria de relacions personals) Gianni Infantino repartiren totes les medalles... Alguns jugadors espanyols com Borja Iglesias ni el miraren (m’encanta Iglesias) i a Trump no li faría gens ni miqueta de gracia posar-los la medalla a un moro i musulma Lamine Yamal (provablement un ‘terroriste’ per ad ell) ni a al negre Nico Wiliams (provablement tambe ‘terroriste’).

Imagens: elperiodic.com, album.mediaset.es.