¡Ya estem quets per a quatre o cinc anys mes! Pero un quatrieni o un quinqueni, a la velocitat que evolucionen les societats, es molt de temps i al final tot pot haver canviat de dalt a baix. 

            ¿A ón estarem en 2023-2024?, ¿tindrem treball?, ¿s’haura afonat definitivament el sistema de pensions com pronostiquen els experts des de fa 30 anys?, ¿Ford se n’haura anat ya d’Almussafes? (a lo millor no quedarà casi res), ¿estara encara el Regne Unit negociant el brexit?, ¿l’Unio Europea s’haura donat conte que les importacions massives de taronja afonen la produccio valenciana i espanyola? (s'aprofiten condicions ventajoses i en garanties fitosanitaries reduides), ¿quedaran taronjars aci?, ¿sera ya tot un planter d’hotels?, ¿existirà un sector peixquer o estara moribunt o desaparegut en favor de tercers països, per raons que mai s’expliciten?, ¿els bancs s’hauran convertit ya en gestories d’assegurances?, ¿quedaran oficines bancaries?, ¿s’haura reconstituit el sistema bipartidiste?, ¿els euroesceptics hauran reventat el Parlament Europeu?, ¿haurem instalat ya tanques en totes les fronteres de l’Unio?, ¿haurem perdut un poc mes d’independencia, els estats, en favor de les multinacionals gracies al nou TTIP –que ya està en marcha–, que firmarem en Estats Units, gracies a inestimables colaboracions com la de la neolliberal Inmaculada Rodríguez-Piñeiro –del PSOE–?, ¿en qué haura quedat l’Europa social que promete el president en funcions Pedro Sánchez la matinada electoral?, ¿quànt de temps haura durat Manuela Carmena com a regidora en l’oposicio, un mes, dos mesos...? (es retorica, perque pareix que se’n va corrent). 

          Baixem a terra i vejam qué ha passat en estes votades europees a on l’euroescepticisme va guanyant espai lentament, ha passat d’un 20 % a un 25 % en la cambra. No es molt, tots els tecnocrates i burocrates estan tranquils perque no dispon d’una minoria de bloqueig, pero es significatiu que un quart dels electes estiga contra l’esqueletic estat social europeu (ya tenía dos poderosissims enemics declarats com son els populars i els lliberals i ara faltaven estos durant cinc anys). Me repetire, estic contra esta Europa mercantilisada, que nomes ocasionalment i quan s’equivoca defen a les persones, als seus ciutadans. 

            Els contraris a l’UE han guanyat en França (Marine Le Pen contra l’esperança blanca europeista Emmanuel Macron), en Italia (el primer ministre Matteo Salvini aumenta son potencial mediatic), en Polonia, en Bulgaria, han arrasat en Hongria (mes del 50 % dels vots) i en el Regne Unit (el partit del brexit de Nigel Farage s’ha emportat el 30 % del sufragis hi ha afonat als laboristes i desfet als ‘tories’). ¿A ón estan tots els eurofils de les massives manifestacions contra el brexit? ¡Una participacio del 40 %! Per contra, hi ha hagut algunes victories socialistes i proeuropees en Portugal, Espanya (la capitana), Holanda, Dinamarca i algun atre païs.   

            Pero hem de tindre en conte que hi ha formacions conservadores que  participen de molts elements de l’extrema dreta i governen en coalicions en ella. En Austria, el descobriment d’un cas de corrupcio dels neonazis i eurofops del FPÖ ha segut minimament castigat en les urnes. En Belgica la situacio es molt complexa. En Suecia guanyen els socialdemocrates pero l’ultradreta ha pujat considerablement. En Finlandia els conservadors victoriosos son xenofops i racistes... En Grecia, el responsable del ‘miracle’ economic (de vendre el païs com exigia l’UE), Alexis Tsipras ha perdut front als conservadors i ha convocat eleccions generals que, presumiblement, el tiraran del poder. 

            Tambe he escrit moltes voltes que els diputats d’Estrasburc no s’enteren de qué està passant. No volen enterar-se. Front a tota la burocracia i lluntania de l’europarlament estan els problemes diaris de les persones, que han cedit soberania nacional en una institucio que s’ha convertit fonamentalment, ya ho era des del principi, en un macroent comercial i de negocis. 

            Els dos grans blocs, populars i socialdemocrates han perdut la majoria, s’han quedat en torn als 330 escans dels 751 que te la cambra. Pero ahi tindran als lliberals (de dretes), en 108 diputats, que s’han convertit en els arbitres. Aixina que ya sabem quí controlarà les grans decisions (les que prenen pressionats pels lobis que invertixen millons en ‘gestions’) i cap a ón s’inclinarà la balança dels drets socials... I pegarém una passeta mes (perque aço no es qüestio de grans bots) cap a la desintegracio o cap a la mercantilisacio absolutissima.

            Image: eleccions europees, elmundo.es

                                                                                 Antoni Fontelles