Albert Einstein i el nacionalisme valencià (III) / per J. Masia

18/10/2019

Els pancatalanistes i els valencianistes que se'n pujaren al carro de la dictadura, hagueren de solventar dos conflictes immediats: 1- havien de fer desapareixer als anticentralistes i 2- havien de crear o remodelar, segons es mire, un neovalencianisme de caracter regionalista, que a inicis de la democracia es convertirà en un moviment de reaccio.

El riu tornà al seu caixer natural en els anys noranta del sigle passat, a on poc a poc es consolidava el treball de la decada anterior. El valencianisme flori, el nacionalisme de les joventuts i unes entitats que eren consistents i coherents en l'us del valencià fomentaven un valencianisme orgullos. En eixos temps la RACV i LRP no estaven baix el domini de les ales de la gavina pepera, pero un dia morirem d'exit. El PP i Las Provincias junt a la RACV i LRP, fonamentalment, se'l carregarien i els assessins no passaren per un juï, tenien llicencia per a matar. El credo que compartien en molta germanor sería, no l'unic factor, pero fonamental, perque ya saben Deu els cria i l'ideologia els junta.

El valencianisme postfranquista no podia reclamar ni ser hereu dels valencianistes que criticaven les dos vies alienes: el pancatalanisme i espanyolisme, llogic ¿veritat? El valencianisme de principi de sigle anticentraliste sera substituit per un regionalisme dretos, nacionalcatolic i anticatalaniste, que compartia esta categoria en bona part del regim –no oblidem que catalanistes i pancatalanistes s'aprofitaren i conviviren, alguns molt be, en la dictadura–. Eixe canvi ideologic implicaria l'abando dels nostres verdaders antecedents que ya no interessaven al pancatalanisme ni a l'espanyolisme, pero tampoc als del mig, als que fusionaven les dos en una i mentien mes que parlaven i furtaven mes que mentien: els pancaespanyolistes, tan ben representats hui en dia en el PP. Els partits dominants, els mijos afins de comunicacio i els intelectuals del regim forçaren un immerexcut oblit, dins d'un nou marc fabricat.

Einstein reconeixia que "Hay una fuerza motriz más poderosa que el vapor, la electricidad y la energía atómica: la voluntad", fa mes el que vol que el que pot, s'ho podien aplicar els que es peguen colps en el pit, escriuen en faltes d'ortografia i els importa poc el fet i dependre, una actitut diglossica de manual.

Qualsevol espanyoliste hauria de reflexionar sobre el motiu de mossegar com un gos o de pujar-s'en en un tanque i bramar: "A por ellos". I clar, com afirmava el cientific: "Tot deu simplificar-se lo maxim possible, pero res mes.", aço me recorda allo de Gaston Bachelard: la simplificacio no es simple, es una simplea; afegiria yo de ments simples, colonisades per la manipulacio i que fan de l'atac constant a lo diferent el seu leitmotiv.

Recordem que un menut no te por al nacionalisme, es dir, li ho e-n-s-e-n-y-e-n i aço que resulta tan senzill d'admetre com complicat d'assumir. Pero es que la ceguera ideologica induida fa creure als inocents jacobins que l'espanyolisme no es un nacionalisme. Abans de criticar es bo mirar-se a l'espill i quan algu acuse a un valencianiste d'independentiste, no els capia el dubte que davant tenen un facha nostalgic. Esta falta de reflexivitat es mostra d'una ignorancia supina –inclus gran intelectuals han sucumbit– a l'alcanç de tots.

Les identitats que tenim en la nacio son contrapostes perque perseguixen objectius diferents –a excepcio del PP–. La base es el principi de contradiccio de la llogica aristotelica i el conegut principi identitari, Edgard Morin apuntava que en el principi d'identitat (yo) està el principi d'exclusio (no yo). Es sobre l'autonomia individual quan es pot desenrollar la personalitat en una societat. Aixina que seguint la dialogica (una doble llogica que supera la contradicio) som exclusio i inclusio al mateix temps i formem una part del tot dins d'una societat, en un grup social, en un barri, en una escola, en una familia. Som ser individuals i socials, si forem nomes lo primer seriem misantrops i si ignorarem lo segon seriem animals. El cervell necessita la socialisacio per a creixer, utilisar-lo be es el paracaigudes i la llibertat l'estacio de desti.

J. Masia