Anfos Ramón, mes que un poeta, pareix un titan. Pocs autors valencians hauran legat tanta obra. Curiosament, no caia facilment en el pedaç. Tenía una gracia especial per a obtindre el poema perfecte en cadascuna de les ocasions. El seu falliment en lo mes de juny tancà tota una epoca irrepetible en el camp de la poesia regnicola.

 "Accio Nacionalista Valenciana" ha protestat per la manca de consideracio de la Generalitat Valenciana respecte al poeta. La seua recent desaparicio haguera mereixcut algun reconeiximent especial entre les moltes distincions que repartixen el 9 d'octubre, pero se li tornà a relegar al silenci.

No se de qué s'extranyen. Fon un escritor sense cap d'honor institucional. Mereixque estar en el Consell Valencià de Cultura o en l'Academia Valenciana de la Llengua, tant per produccio com per edat, pero mai ho tingueren en conte. Era massa integre, encara que mai se manifestava des de l'acritut, sino des d'una sonrisa sarcastica i socarrona. 

Anfos Ramón era un poeta classic excepcional. Ho catalogaven com neorrealiste, pero lo essencial en ell era el respecte a la norma poetica i rima. Tenia dos vertents molt clares: l'elitiste i la popular. Reunia en la seua ploma el "guant" i la "espardenya" que dividi als autors del sigle XIX. Una selecta produccio intimista contrasta en la desbordant produccio folclorica.

Fon un verdader arc de mamposteria de l'historia del "llibret de falla". Introdui una varietat de tipos i atreviments mai abans vists. Si Bernat i Baldovi inventà el "llibret", qui ho consolidà per a sempre fon Anfos.

Anfos naixque en lo carrer Tomassos de Russafa el 28 de març de 1924, entre cinc germans mes. Als 12 anys ya li tocà posar-se a treballar en un taller de maquines de cosir.

Nomes esclata la Guerra Civil, el taller es colectivisa, pero el chiquet seguix treballant. Menys mal que no s'ho dugueren al front. Assistix a la fi de la lluita, a la revancha i a la fam. Entra en un taller de carroceries de camions. La seua inquietut intelectual li du a matricular-se en l'Escola d'Artesans. En els seus ratos lliures solament li queda el refugi de la llectura.

Valenciaparlant des de la cuna, comença a redactar versos en la falla del seu carrer. En esta comissio sería el poeta fins al mateix any de la seua mort. En 1945, en el servici militar, comença a jugar en melodies populars que canta en els seus companyers. Al regresar entra com a operari en turrons Galiana, empresa molt afamada en la ciutat.

Yo conegui a Anfos Ramón en l'empresa Burben que, segons me comentà, es dedicava a la comercialisacio de la garrofa i els seus derivats, un dels cultius menys valorats de Valencia, encara que dels mes abundants. Yo acodia a arreplegar semanalment la seua colaboracio en la revista "Som" dita "El contrast" que firmaba com “Ausias Russafa”.

Encara que escriu en castellà, i arriba a guanyar diversos primis en esta llengua, se sent molt preocupat pel valencià. Seguix els "Cursos de Llengua Valenciana" de "Lo Rat Penat" en temps de Carles Salvador. La seua primera "Flor Natural" fon en Algemessi l'any 1957, al poc temps se convertix en un assidu dels "Jocs Florals" de Valencia. En el certamen de "llibrets" de falla fon imbatible, tal volta l'autor mes prolific del sigle XX.

El partit governant, oficialment "el maxim defensor de les essencies valencianes", s'ha comportat molt mal en els intelectuals que li donaren calor. Xavier Casp te un carrero a on la ciutat pert el seu nom. Miquel Adlert, una plaça ajardinada sense jardi igualment llunt. ¿No sería possible que, en homenage a Anfos Ramón, trencaren eixa tradicio?

Hi ha un lloc ideal per a dedicar-li-lo a Anfos Ramón: el Passeig de Russafa, que podria passar a dir-se "Passeig d'Anfos Ramón". S'ho mereix l'autor i s'ho mereix lo carrer. Eixe "passeig" se confondix habitualment en lo "carrer" del mateix nom, i establir la distincio onomastica sería molt util.

En el centre urba no hi ha ni un carrer dedicat a algun autor en Llengua Valenciana. Tots estan confinats a l'extrarradi, com si foren autors de barri, sense categoria. Es hora de posar-se a rendir tribut a qui s'ho mereix. Les entitats culturals deurien d'arreplegar firmes i presentar la corresponent solicitut. Que no diguen les autoritats que no se'ls ha donat l'idea.

Per cert, continuen a bona marcha les obres del nou espai que sorgirà junt a la plaça de Bous i a la que reclamarem fa temps la denominacio de "Plaça de la Llengua Valenciana". ¿Sera possible que encara no estiga aprovada la proposta? En acabant es queixaran de que perden vots... No mimen a l'electorat que els pujà a lo mes alt.

Carles Recio

Foto: Uiquipedia