Les societats desiguals no funcionen perque tenen una elit extractiva que acumula la riquea del païs en poques mans. El desequilibri provoca distorsions i disfuncionalitats que afecten a tots els ordens de la vida, representar-la o cosificar-la en logaritmes o formules consolida una percepcio i practiques lesives perque, a pesar de lo que molts economistes i politics pensen, les curves son persones. El paradigma dominant de la seudociencia o ciencia lugubre sanciona l’esperpent i el maquilla en una base de color, la cientificitat, que es una impostura, un artefacte que oculta una ideologia de dominacio i de manipulacio sistematica.

            Distintes malaties han de tindre diferents tractaments, de fet, no hi ha ningu, per molt neci o neolliberal que siga, que plantege solucionar un cancer com un refredat. ¿Qué te que vore la bambolla immobiliaria en l’especulacio de preus actual? Puix la mateixa recepta: pujar els interessos. Uns eixemples de ineficiencies de mercat: l’oli almagasenat, es dir del passat i comprat a un cost inferior, s’embotella en l’actualitat a preu de hui. Tambe poden observar l’evolucio del preu del barril, que puja en avio i baixa en paracaigudes, res a vore en l’oferta i demanda que pervertixen controlant la produccio o pactant preus, no es a soles la demanda sino l’oferta controlada. Especulacio pura i dura.

             No es la primera vegada que els rics denuncien que els cobren pocs imposts, que paguen manco imposts que la classe mija i treballadora i proponen una alternativa que es deriva llogicament. ¿Per qué els politics no els fan cas? Clar, que aço en Espanya no passa, els rics espanyolissims no firmen res, els va mes la caritat cristiana que unfla l’ego de la bondat infinita i garantisa un lloc en el cel. Qüestio que aplaudixen molts i que fixa el statu quo, lo que realment es necessita es una optima justicia fiscal i deixar d’aplaudir. Son pillastres mes alla del llazeret de Tormes, perque com els voltors, esperen que al cego se li caiga una molleta de pa. Un principi axiomatic moral nos explicaria que la dolcevita no es pot construir sobre la desgracia d’un atre i qui no ho entenga es un idiota integral (en el sentit etimologic original grec: els que es mantenen al marge de la societat, als que no els interessen els assunts de la ciutat).

             A pesar d’aço, la secta neolliberal i els famosos economistes que es dediquen a empobrir mes a la gent en les receptes de la doctrina escampen com una taca d’oli, dominen el panorama informatiu. Segons l’economiste i escritor, José Luis Sampedro, hi ha dos tipos d’economistes: els que volen fer mes rics als rics i els que treballem per a fer manco pobres als pobres. Ad esta gentola i els eixecutants, els politics, els te igual la Constitucio i la progressivitat fiscal, la rao o l’historia. Quan no es el color de la sanc, es la tradicio o la sumissio al dictat del paradigma dominant. Volen vassalls adoctrinats i no lliurepensadors, per aço en l’escola no ensenyen ferramentes critiques i en moltes facultats trobem nomes que pensament unic.

             Els mijos de desinformacio es convertixen en els altaveus, la discrepancia no existix, es vaporisada o silenciada. Chiristine Lagarde del FMI considera raonable mantindre els tipos d’interes en Alemanya en recessio o ofegar a la poblacio en les hipoteques. Ella no te problemes de diners (son sers antiempatics i en traços de sicopatia), sera per aço que no hi ha classes. Totes les excuses inflacionaries son falses, es la pura especulacio que necessita racionalisar l’aument en un seudomotiu: quan no es una pandemia es una guerra, quan no la lliberacio de sol, perque es queda un buc travessat en el canal de Suez o per les hipoteques subprime, ¿perqué no per un mosquit que pega una volta de mes al Teide? En valencià es molt conegut este fenomen, son les excusetes de malpagador.

             El sicolec Paul Watzlawick es fea reso de l’aument d’ansiolitcs i antidepresius en la poblacio. Els mijos ancorats en l’immediatea, el morbo, la grandiloqüencia i la por no donen treua. Es depriment vore un telediari i activen la distancia i la frivolitat front a la sobreexposicio a un futur incert, obscur i temeros. Si no pujaren les sicopatologies sería un milacre en este clima de tensio permanent. La por paralisa i favorix als populistes conservadors.

             El capitalisme de principi del sigle passat anà degenerant com predigue Karl Marx. En la pugna de la II GM i la guerra freda, occident havia de demostrar que era millor sistema que l’URSS, ademes havien de parar els peus als moviments d’esquerres que tenien dins, lo millor era oferir uns nivells de vida superiors i majors drets civils. Excepcio que EEUU feu en Sudamerica en l’operacio Condor i els colps d’estat que promogue. Una vegada caigue el mur de Berlin aparegue el capitalisme salvage, el neolliberalisme en EEUU, de la ma de Ronald Reagan i en el Regne Unit en Margartet Tatcher. Informe darrere d’informe constaten la desigualtat creixent i una acumulacio en poques mans de la riquea mundial. I ningu fa res per a reequilibrar la balança. La finançarisacio, la fuga del capital del sistema productiu, i l’economia en l’ombra, els productes volatils com els bitcoin o les hipoteques subprime naixqueren per a espremer un negoci eixut i seguir guanyant fins a l’infinit. Hi ha mes moneda en circulacio que respal en or i aixina el sistema es sosté per una creença o confiança religiosa en que no errarà, pero ¿recorde les crisis? L’extraccio o la creacio de riquea no poden ser infinites ni estar basades en un simulacre perque si no el sistema tendirà a l’autofagocitacio i a la destruccio.

              Els rics han afirmat en un carta en Davos: ”Nuestra petición es simple: les pedimos que nos graven a nosotros, los más ricos de la sociedad […] Esto no alterará fundamentalmente nuestro nivel de vida, ni privará a nuestros hijos, ni perjudicará el crecimiento económico de nuestras naciones. Pero convertirá la extrema e improductiva riqueza privada en una inversión para nuestro futuro democrático común […] También somos las personas que más nos beneficiamos del statu quo […] Pero la desigualdad ha alcanzado un punto de inflexión, y su coste para nuestra estabilidad económica, social y ecológica es grave, y aumenta cada día. En resumen, necesitamos actuar ya” (El Diario, 18-1-2024). Mes clar, l’aigua.

            ¿A qué esperen els nostres politics? Els rics carpertovetonics son mes agarrats, pero ells tenen el poder, escriuen el BOE.

Imagens: simonjosepulido.wordpress.com, humanidades.com, la-politica.com.