Els refrans referits a la presencia del Sol en el firmament, les hores de llum solar, mostren que es un aspecte molt destacat en la vida dels valencians. L’abundancia i varietat, en precisions maximes, casi totes les voltes, nos parlen de la centralitat que tenien en el dia a dia.
            Els eixemples recorren tot l’any i marquen significativament el creiximent, per la possibilitat d’ampliar l’activitat personal i laboral, i tambe el decreiximent, en menor mida.
            Esta importancia decaura radicalment –no se’n creen– en l’aparicio dels sistemes d’illuminacio artificial, be siga de gas be siga de corrent electrica, i quedaran com a saber erudit (discurs repetit) que coincidix, naturalment, en l’observacio astronomica de la duracio de les jornades.
            En l’any hi ha dos solsticis que es visualisen en la distancia del Sol respecte a l’horiso. El d’hivern (21-22 de decembre) se correspon en la minima altura i va associat a la menor duracio del dia (maxima de la nit) –ombra llarga, curt dia (JC2), mes llarc que una nit d’hivern (JA)–, i el d’estiu (20-21 de juny) s’associa a la maxima altura de l’astre i comporta la major duracio del dia (menor de la nit).

            En gran part de les cultures primitives (i en les modernes, per herencia) hi ha festes i celebracions vinculades ad estes particions i als cicles de la naturalea. Els principals rituals tenien que vore en el foc (en els dos solsticis) com a simbol de vida, llum, purificacio... Provablement les fogueres de Sant Antoni (esteses per molts llocs) estan relacionades en eixe canvi ‘solar’... i es fan per la vespra.
            En el mon antic (romans, celtes, inques...) el solstici d’hivern festejava la tornada del Sol, el seu triumfo sobre les tenebres, perque els dies començaven a allargar. L’Iglesia Catolica cristianisaria estes celebracions situant alli el naiximent de Jesus, en el mateix caracter simbolic, encara que no coincidixca exactament en el solstici pels ajusts que es feren en el calendari.
            Relacionades en el solstici d’estiu tenim les fogueres de juny, en torn a sant Joan, i que n’hi ha per tot l’hemisferi nort (inclosa la regio mediterranea). Se’n troben en Anglaterra, Irlanda, España, Portugal, Noruega, Dinamarca, Suecia, Finlandia, Estonia... En casi tots estos països pareix clara la conexio en celebracions precristianes i totes compartixen elements com el foc, pero esta vinculacio en cults pagans podria ser mes dubtosa en Espanya o Portugal pel canvi cultural que supongue la dominacio musulmana en la peninsula (no tenim noticies ni de la continuïtat ni del trencament).
            Parellament tenim els equinoccis en els quals hi ha un equilibri entre el temps de llum i de fosca: el de la primavera d’estiu (19-21 de març), mampren a guanyar el dia, i el de la primavera d’hivern (21-24 de setembre), comença a guanyar la nit. Lo mateix que he comentat per a les Fogueres de Sant Joan es predicable de les Falles, es dificil que tinguen una base precristiana, pero sense dubte giren sobre el mateix element que es dona en uns atres llocs i casos.
            Lo que pareix mes clar, al meu entendre, es una pervivencia difusa en l’inici de la celebracio... ahi tenim el refra: de la festa, la vespra (per a significar que lo important no es la jornada marcada, sino el dia anterior), cosa que ya feyen els celtes (el canvi d’any començava la vespra i aixina es conserva en Irlanda i Escocia) i el ‘dia’ musulma mampren a la caiguda del sol. I aixina es en la nit de l’albada (en Elig, el 14 d’agost), la nit de Sant Joan (el 23 de juny), la nit de Nadal (el 24 de decembre) o la celebracio de la nit de Cap d’Any (el 31 de decembre), o la costum que hi ha en les festes locals de que la nit de la festivitat ya pertany als clavaris, majorals, festers o clavarieses, festeres... de l’endema.
            Recorrerem els mesos i vorem cóm la tradicio etnocultural ha construit una seqüenciacio de lo que era important per als valencians i valencianes de centuries passades: la presencia del Sol, la llargaria del dia... i cóm es relaciona en el santoral i en una serie d’animals que traduiran eixos increments o decrements de llum, chicotets o grans, observats i confirmats.

            Començarém per decembre quan la duracio del dia es menor (1): per Santa Llucia (13 decembre), creix el dia un pas de puça (JB2) (JC2) (MC) –variant: a Santa Llucia, creix el dia un pas de puça (EA) (EM) (MC)–. N’hi ha alguns que completen l’afirmacio en Nadal: a Santa Llucia, el dia avança un pas (o un pam) de puça i a Nadal (25 decembre), un pas (o un pam) de gall (AA), per Santa Llucia, allarga el dia un pas de puça i per Nadal, un pas de pardal (PE). Tambe n’hi ha u inespecific: per Santa Llucia, minva la nit i creix el dia (JB2). En tot cas, l’aument era infim o simbolic, be siga un pam o un pas de puça (que, tot siga dit, es desplaça a bots)... I es a partir d’ara que: quan creix el dia, creix el fret (AA), com a minim fins a febrer.
            La cosa va variant i l’increment es ‘notable’: a Nadal, creix el dia un pas de pardal (EA) (EM) (JA) (MC) –alternatives: per Nadal, creix el dia un pas de pardal (JC2), en Nadal, creix el dia un pas de pardal (JB2), per Nadal, avança el dia un pas de pardal (MC), en Nadal, el dia s’allarga un pam (JB2), en Nadal, un pas de gall (JB2)–. No falta el generic: per Nadal, els dies mes curts de l’any (JC2), ni tampoc l’advertencia per als increduls: per Nadal, allarga el dia un pas de pardal; pels Reis (6 giner), ase es qui no ho coneix (EA) (2).

Imagens: Enric Calvo, cienciasdelsur.com, valenciabonita.es

Antoni Fontelles

NOTES
1. En l’actualitat, el dia mes curt es el 21 o 22 de decembre, depen de si es bisext o no. Es el solstici d’hivern. Per lo tant, no pareix massa adequat que per Santa Llucia (13 de decembre), aumenta el dia un pas de puça.
No sempre fon aixina. El papa Gregori XIII reformà el calendari per a ajustar el civil i el solar. Al 1582 li llevaren deu dies (del 4 d’octubre es passà al 15) i provocà que es desfasaren les observacions seculars associades a les festes. Santa Llucia s’alvançà i deixà de marcar el solstici d’hivern (del 13 es passà al 21) del calendari julia, pero la celebracio ha continuat igual durant sigles, en Espanya, en Italia (que encara el considera el dia el mes curt de l’any) i en els països escandinaus.
Lo que prova es que el refra, molt popular en les nostres terres, es ben antic... anterior a la reforma gregoriana.
2. Pels Reis (6 giner), ase es qui no ho coneix (JB2), el compilador el dona separat, pero està incomplet i li falta la primera part: per Nadal, allarga el dia un pas de pardal, com figura en l’atre refra. Recorde que la forma popular es ‘els Reixos’.