L'actualitat nos atropella i els articulistes de ACNV no donem abast. Aixina que hui farem un dos per u.

Els devots dels Països Catalans (PPCC) han deixat per a l'intimitat la seua manifestacio. En 1997, Joan Francesc Mira autorisà la mutacio, de lo grupal a lo personal, de lo public a lo privat, i el Bloc arreplegà el testic, el marketin politic obrà el milacre i la catalanisacio extrema del PP tancà el circul –no debades el 20 % del vot populariste se n'ana a Compromís en les votades de 2015–. Per obra de magia els catalanistes del Bloc es convertiren en els valencianistes de Compromís.

Joan Reglà fon un dels professors catalanistes que vingueren en la decada dels anys 50 a "fer país" en les universitats valencianes, transformades mes tart en centres a on dominà el pensament unic i no hi havia lloc a la dissidencia o l'alternativa –tot aço molt cientific ¿veritat?–. Afirmà que lo dels PPCC es molt complicat per no dir impossible, perque la Nacio Valenciana i Catalunya porten ritmes desiguals, quan a una li va be, a l'atra no i al contrari. Inclus podriem afegir la competencia entre elles com a factor discordant o que impossibilita, de moment, l'entelequia. Cóm es creuen els nostres politics valencians que poden eixigir la condonacio del nostre deute i a la vegada desijar que es faça tot lo impossible per buscar-li a Catalunya un suavissim acomodo dins d'un estat plurinacional, quan aço implicarà entre unes atres coses, una fotracada de diners en forma d'inversio per a que estiguen contents. Tot està interrelacionat i no es menester coneixer la teoria general de sistemes de Karl Ludwig von Bertalanffy, sino haver vist algun anunci de la DGT, no els demane mes. Ya saben lo dificil que es decidir entre lo que te demana el cor i lo que que te demana la ment. Els politics valencians, tan catalanistes ells, son incapaços d'eixir-se'n d'est assucac.

El tema del cava es un eixemple, el consell regulador, dominat pels catalans, no vol ampliar la produccio com volen els valencians i valencianes. Estos han nomenat al catalaniste president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, que publicament ya havia manifestat l'idolatria per Joan Fuster i Raimon, com a embaixador del nostre cava. El socialiste ha de tindre una atra dissonancia cognitiva, entre quí li paga i les seues devocions, compartides aixo si per tants membres del Consell. Al remat, quan els catalanistes s'enfronten ad este problema els fara un poc mes sensibles a lo que el valencianisme ha denunciat en tantes ocasions: hi ha amors que maten. Es de veres que un canvi de creença es dificil de fer i la veritat es que estes conductes valencianistes que deixen entrevore, nomes com a exigus brots verts, no servixen per a que es guanye la confiança perduda perque son molts anys patint els PPCC i les estrategies de manipulacio, exclusio, substitucio i adoctrinament.

El segon assunt que em preocupa es el de Cristóbal Montoro, l'inefable ministre, està fent chantage a les comunitats autonomes. Quan tot el mon s'ha fartat per activa i passiva de recomanar els medicaments generics per a estalviar diners, el senyoret es despenja que si vols el FLA (fondo de liquidea autonomica) has de comprar a l'industria farmaceutica "marquista", Farmaindustria. Aço incrementarà els costs de compra de les medecines i empijorarà encara mes l'infrafinançacio. Carmen Montó, consellera del ram, els ha manifestat el desacort.

L'unica explicacio racional i tan amplament documentada es l'existencia de grups de pressio empresarials coneguts com a lobis (prove de "to lobby" que significa conspirar) que l'eixercisen sobre alguns debils politics, una constant representada en forma de portes giratories i agraïments varis. No se si algu s'ha donat conte pero els fonamentalistes del lliure mercat nomes volen monopolis o un grup molt reduit d'empreses que dominen i condicionen el mercat global –els oligopolis–. Des de que començà a ser el paradigma dominant, alla pels anys 80, la concentracio i la transnacionalitat son principis de la cosmovisio empresarial que mai s'havien vist en tanta potencia destructiva. Les ideologies actuen com les orelleres dels burros, per aço els neolliberals no troben la relacio entre el Sol i el girasol.

Contrasta lo que afirmen els lliberals al voltant de la no intromissio, la llibertat i el mercat en lo que fan, que es justament lo contrari. Entre lo que diuen i lo que fan, nos hem de de quedar sempre en les accions, per a mes tart senyalar la manipulacio. El neolliberalisme no es ciencia, es una ideologia de dominacio, de sometiment, explotacio i precarisacio. Darrere de moltes de les coses que nos ocorren estan els que defenen una teoria mes que refutada, pero que la mantenen en peu com si es tractara del dogma de fe d'una secta religiosa. Nos els hem de llevar de damunt, tambe dins del valencianisme existixen i estan ben pagats en la seua ignorancia supina i la seua constant immoralitat. ¡Ya està be d'arreplegar lo millor de cada casa! ¿Per a quàn el tallafoc? Si es abans de desapareixer millor. ¡Gracies!

Imagens: mapa de narnia, googleusercontent.com
                            fira del cava valencià, sevi.net

J. Masia