El context de les normes del 14 (II) / J. Masia

6/9/2018

Nebot continuà el seu analisis:

‘Y en este cas les modificacións que yo crec dehuen ferse á les normes de L'Institut d'Estudis Cataláns pera adaptarles al llenguage de Valencia, son estes:

1ª. = Conforme del tot (Y m'alegre de que'ls cataláns s'hagen convensut de qu'en assó teníem nosatros mes raó qu'ells.)

2ª. = Conforme, menos en lo de la t antes de -g- y -j-: els valenciáns no necesitém esta t perque en lo parlat no diferenciém relonge, mege, viajar, de marge, sacrilegi y menjar. En lo referent á la -j- davant de e se deu atendre á la etimología llatina.

3ª. = Conforme y contentissim: ¡ya era hora de que nos desferem de eixa i h irracional en final de dicció y de la majoría de les del mig! = Un ducte: les sílabes hue, huí que castelláns y francesos escrihuen en h (huevo de ovum, huile de oleum) ¿devém nosatros escríureles en ella ó sense ella? ¿cacahuero y huit, ó cacauero y uit? = Conforme en lo de Espanya, oroneta y ordi "mots que, ja d'antic, tothom escriu sense h; pero á la eura els valencians li diém hedra y sempre l'han escrita en h.

4ª. = Conforme: tan sòls una observació ¿Per quina regla de tres conserva l'Institut la ch de chor? Me pareix simplement un arcaísme inútil del tot. ¡Hía en totes les llengües tantíssimes paraules que tenen més dos acepcións!

5ª. = Conforme .

6ª. = Conforme.

7ª. = Com els valenciáns no tenim en el llenguage parlat la l doble, no hía necessitat de posarla en l'escrit.

8ª. = Davant de -f- deu escriures sempre n: si llatins y francesos escrihuen m en càmfora, àmfora, etc, es perque en lloc de -f-  posen ph. = En valenciá parlat no existís el nexe mpt, pues diém exenció, redenció, prónte, tentar, etc; no devém, per lo tant, emplearlo en l'escrit. = Els valenciáns pronuncíem n en conde, fenta, imprenta, prensa, Sansó, sonriure y tranvía; no posém t en semana, y cona; y diem sangra enlloc de sagna.

9ª. = Conforme: pero en lo popular convindrá dir en en lloc de amb. 

10ª. = No veig la utilitat de usar la q en uns casos y la c en atres davant de la u asilábica, ni en catalá ni en valenciá: pero sobre tot así aont fa ya molts anys que no s'emplea la primera: assò, que tot lo més pot ser una ostentació de coneiximents etimològics, será en la práctica una font contínua de ductes y errors, hasta pera els més coneixidors del llatí.

11ª. y 12ª. = Res de etimología en l'us de la s sencilla ó doble: la s sonora deu escriures sempre sencilla; la s sorda s'escriurá doble en mig de dicció, y sencilla en principi y en sílaba inversa, tratantse de les vocals a, o, u; pera lo que sí se deu atendre á la etimología es pera unir este sò á la e y á la i en sílaba directa. = ¿Convindría que'ls valenciáns prescindírem en absolut de la z o ç? En realitat esta lletra no existís en la nòstra fonètica y no aprofita, per lo tant, més que pera criar dificultats en la escritura.

13ª. = En els sigles XV y XVI s'escrivíen en Valencia els sòns prepalatals ó linguopalatals de la següent manera: el africat ó explosiu sort (ch castellana y ce ci italianes) en ch; el africat ó explosiu sonor (ge, gi italianes) en -j- davant a, o, u, y en -j- ó -g- davant e, i segons la etimología, y en final de dicció en ig; el fricatiu sort (ch francesa) en x en mig y en fi de dicció; en principi de dicció no'l tením en realitat: crec que devem seguir fent lo mateix. (Respecte á estes tres normes, 11ª., 12ª., 13ª., se podría dir molt més de lo qu'así's díu; pero se faria la còsa massa llarga: en el meu tractat de Ortografía clásica valenciana que se publicà l'any 1910, se traten estes cuestións en prou extensió.

14ª. = Conforme.

15ª. = Pres de tx final; tots els finals en ig.

16 ª. = Conforme.

17 ª. = Conforme.

18 ª. = Conforme.

19 ª. = Conforme.

20ª. y 21ª. = Conforme en lo dels pronoms ho y li: respecte al adverbi hi fa ya molts anys qu' els valenciáns no'l coneixém ni l'usém pera res.

22ª. = Conforme.

23ª. = Conforme.

24ª. = En valencià la preposició pera es perfèctament autónoma y diferent per complet de les sehues germanes a y per; equival á la castellana para, la francesa pour y la italiana per: no tením, pues, necesitat de partirla, encara que ho fassen aixina els cataláns per motius que no conec.

Y conforme tamé del tot en que les Normes del Institut no afecten els nòms propis geogràfics ni els cognoms.

De V. sempre devot amic y company q. l. b. l. m.

Josep Nebot

Valencia Abril 1913

Nota transcriptor: en alguns casos sobre les tildes tinc dubtes perque l'inclinacio –oberta o tancada– no es clara o si que ho es, i es contradictoria en el criteri dominant. Apareixen tancades "valenciáns" u "ortográfica" (p. 1), per contra me pareix que escriu en accent obert "serà" o "pràctica" (p. 4). Per lo tant, per a resoldre la qüestio he seguit el "Tratado de Ortografía Valenciana Clásica" (1910) que Nebot cita com a referencia en esta mateixa carta, l'accent obert "se emplea únicamente poniéndolo sobre las vocales è y ò", per lo tant, la á porta la tilde tancada com en "dátil", "germáns" o "riuá" (vid. capitul VII, pp. 79 i ss.).  

 

Image: Nebot i tractat d'ortografia, culturavalenciana.es

 

J. Masia