El contramanifest de 1999: la dignitat d’uns pocs (I) / Antoni Fontelles

21/6/2021

            Diuen que es convenient deixar passar un temps per a parlar de fets de l’historia recent, per a que s’aqueten les aigües i es tinga una certa perspectiva. Se supon que es per a qüestions trascendentals... no crec que valga per al manifest de l’indignitat que firmaren 84 ‘personalitats’ de la vida publica, en 1999, en defensa de la valenciania del llavors president de la Generalitat Eduardo Zaplana (un clar eixemplar d’antivalencià i corrupte).
            Benvengut siga que algu dels ‘factors’ i ‘monyidors’ de firmes ho explique o desburgue (1) aci (6, 9 i 12-6-2021), en la uep d’Accio Nacionalista Valenciana (a la que algunes decenes de notables valencianistes ni entren –ni mencionen– per si a cas els contamina...). ¡Quína pobrea d’esperit! Si yo fera lo mateix en els llibres dels catalanistes, anavem apanyats...
            Tornem a lo nostre. Carles Recio ha reconegut: a) que fon una operacio politicomediatica montada per a favorir la majoria del Partido Popular (PP) (i de pas, l’eliminacio d’Unio Valenciana –UV–), b) que hi hague pressions (hauriem de coneixer les situacions personals de cada firmant i quín era el premi o el castic), c) que es una coleccio de ‘mentires publicitaries’, i d) que n’hi ha firmants fantasma (els ideats per ell en una –infantil– venjança que ha tardat 22 anys en descobrir-nos).
            Pero ell no ha segut el primer en parlar, si com a protagoniste o actor principal, no de repartiment; pero en esta uep hem mencionat l’escrit moltes voltes, especialment per la repercussio que tingue en la desfeta d’UV. Tambe s’ha comentat aci, o en agun atre lloc, que tot formava part d’una campanya de Las Provincias-PP i el ‘valencianisme’.
            El context
            Las Provincias (LP), el periodic que dirigia María Consuelo Reyna (MCR), feya mesos que no deixava passar ocasio per a criticar a Unio Valenciana, si parlava perque parlava i si callava perque callava... aço si, sempre hi havia un raconet o mija plana per a destacar el bon treball i la valenciania del seu amat ‘Edu’ (el que li colocà al seu marit en aquell moment, Jesús Sánchez Carrascosa, com a director de Televisio Valenciana-Canal Nou).
            Els oferixc una mostra de l’odi visceral a lo valencià (no a lo folcloric) que tenía Maria Consuelo Reyna. En 1989, es feren les oposicions al nou ent de radiotelevisio valenciana i d’alli (del diari) nos presentarem quatre persones, si no m’equivoque: un prestigios periodiste d’economia (SMA, Salvador Martínez) i tres vulgars redactors de comarques (de l’edicio de l’Horta... u d’ells era yo... i recorde que cada mes cobravem una cosa distinta perque ella feya ‘estimacions objectives del treball’ i nos pagava...). En l’oposicio, a la primera, crec, tombaren al gran periodiste, mentres que alguns atres passarem... i al remat dels quatre nomes yo aprovi les dos oposicions (radio i tele)... i el comentari que li feu al cap de l’edicio (Vicent Manuel Garcés) es que no entenia cóm ‘esos que hablan valenciano han aprobado y SMA no’ (com si parlar valencià tinguera repercussions en el cocient intelectual...). Ne tinc una atra referida a la presentacio del meu llibre Societat, ciencia i idioma valencià... alguna volta l’he contada... ya l’escriuré. I Manuel Gimeno tambe en pot contar alguna atra...

Rafael Blasco

            Practicament des del principi de la llegislatura del pacte del pollastre (2) entre PP i UV, 1995-1999, la fontaneria popularista no parà i era sabut per casi tots que la dirigia Rafael Blasco (comuniste radical d’inicis, convers al PSOE en conselleria i reconvertit en neolliberal del PP), des de la Subsecretaria de Planificacio del govern de Zaplana. Aço ana in crescendo conforme s’acostaven les eleccions. El primer intent serio, en 1997, en clara connivencia en LP, fon una escissio d’UV, Iniciativa de Progreso de la Comunidad Valenciana. Alli estaven, capitanejats per Vicente Ferrer, conspicus lizondistes (en el pijor sentit de la paraula: Santiago Cerviño, Rafael Ferraro, Juan Manuel Castañer, Alfonso Novo...), que havien perdut poder (o eren transfugues) i llocs retribuits pel destronament de Vicente González Lizondo (VGL) i l’entronisacio d’Héctor Villalba (cosa que no li agradava gens ni miqueta a la ‘seño’, com es coneixia en els ambients periodistics a MCR). No durà mes que un parell d’anys (1998-1999), una part dels dirigents s’integrà en el PP (¡quína casualitat!) i uns atres s’organisaren en torn a dos nous partits: Identidad del Reino de Valencia i Alternativa Valenciana (Alternativa de la Comunidad Valenciana), que fon el que es presentà a les eleccions autonomiques i locals de juny de 1999.

            LP destacava freqüentment la ‘valenciania’ d’estos i la ‘maldat’ d’Unio Valenciana (dirigida ara per Héctor Villalba). La rao era que VGL sempre havia segut mes ‘condescendent’ en les ‘sugerencies’ de MCR.
            Lo dit, en aquell temps estaven per matar el ‘monstruo’ d’UV perque li menjava terreny al seu PP, l’animeta del seus ulls; una UV que LP havia ajudat a creixer –en l’inestimable colaboracio del GAV– front a un debil PP. Pura estrategia geopolitica.
            Certament UV no tenía una linea massa clara. En epoca de VGL anaven de ‘convergencies’ en els catalanistes del Partit Valencià Nacionalista de Pepa Chesa, una escissio d’Unitat del Poble Valencià i que acabà integrant-se en el Bloc Nacionalista Valencià. Observe’s ya la disposcio de l’adjectiu: ‘partit valencià’ –evident– pero no ‘nacionaliste valencià’ –perque no ho era–. En mig, el jolivert de Rafael Blasco i alguns atres, que hauria de mirar en l’hemeroteca (pero ho tinc, segur). En acabant, en epoca de Villalba es clavaren pel mig els de la ‘tercera via’ de la ma d’excedeesses (Centro Democratico y Social, el d’Adolfo Suárez) i d’algun atre ‘valencianiste’ com Miquel Ramón Quiles... eren els de “l’unic valencianisme racional (l’emotiva polemica valenciana)” (3) (Ignaci Bellido, Lluis Bertomeu i Josep Miquel Bisbal) o un grup de ‘universitaris’ que, tant uns com els atres, venien a salvar el valencianisme i a UV que estava en mans dels de la cultura (com se’ns denominava als membres de la Comissio de Llengua i Cultura Valencianes de la qual formava part), i tocava fer politica. Com a anecdota, els de la cultura, yo mateix, en un seminari d’UV en Alacant vaig parlar de ‘conducta de vot i eleccio politica’... que es parlar del sexe dels angels. O Chimo Lanuza que com a director general de l’IVAJ es dedicava a la silvicultura ¿no?

            Dit aço, entre els errors propis i els aliéns (la campanyeta de LP i la poca neutralitat de Levante-EMV) vingue lo que vingue. En les votades de juny de 1999, UV trague un 4.76% dels sufragis, li faltaren 24 centesimes per al 5% necessari, i es quedà sense representacio en els Corts. Este percentage, exactament un 0.28%, es el que obtingue Alternativa de la Comunidad Valenciana... ¡objectiu complit!
            Prou dirigents (de la primitiva IPCV o de la nova ACV) tingueren el pagament en forma de carrecs, be immediatament (nomenats) be en diferit (en eleccions com a diputats o senadors). Aço ana desunflant-se i les sobres tornaren a UV en 2005... quan no hi havia casi res que fer.
            Un atre element singular i signficatiu de feya uns mesos, en setembre de 1998, les Corts Valencianes havien aprovat per majoria (PP i PSOE a favor i Unio Valenciana en contra) la llei de creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fruit d’un pacte previ, en 1996, entre José María Aznar (el que parlava catala en l’intimitat) i Jordi Pujol (presunt corrupte, ell i sa familia), pel qual el segon garantisaria l’eleccio del primer com a president del govern, a canvi de no trencar l’unitat de la llengua (i en aço estaven i estan; actualment el president del PP en la Comunitat Valenciana, el zaplaniste Carlos Mazón es partidari dels ‘consensos’ com el que creà la AVLl... La Vanguardia, 30-5-2021). ¡I estos nos salvaran dels ‘rojos’ del Botanic II!
Imagens: Wikipedia (Asqueladd), esdiario.com, lasprovincias.es, elmundo.es

Antoni Fontelles