Es pot observar en nitidea que els dos partits antivalencianistes de la dreta mai han segut sant de la meua devocio. Els he arreat mes que ningu i els meus articuls son prova irrefutable. Pero no ha segut ni molt manco una conducta generalisada del meu moviment perque me caben en els dits d’una ma, i me’n sobren, les excepcions, per aço, que cada pal aguante sa vela.

L'amor immortal

El Partit Popular i VOX son la mare i el fill, i una mare no pot abandonar al seu fill encara que siga un sicopata desquarterador. El CIS arreplegava que el 90% dels que s’autopercebien com d’extrema dreta votaven al PP, ¡che!, ¿per qué sera?

La majoria dels fills desbarriats provenien del PP, com Santiago Abascal vividor acerrim de les “mamandurries” publiques, un professional vividor de la politica que viu en un “casoplón”.

Els dos partits no tenen cap curriculum en la defensa de la llengua valenciana, en especial, el PP que mantingue el catala en les escoles i universitats populars; oficialisà per primera vegada en l’historia el catala en crear la AVL; despuix la blindà en l’Estatut d’Autonomia; persegui i censurà el valencià, com feren Carlos Mazón quan substitui a Chimo Lanuza en la direccio de l’IVAJ i Rita Barbera quan tirà als professors de valencià i imparti catala en les universitats populars o quan votava en contra del valencià o quan persegui la paradeta del GAV. Tot el catalanisme sancer mai somià que uns atres, els supostament enemics, els feren la faena. Qüestio que els interessa ocultar com els estrets vinculs entre el franquisme i el catalanisme. ¿Quí governava quan s’autorisaren els polemics llibres de Joan Fuster? Facil, ara estiren del fil.

Els catalanistes i pancatalanistes en la cara forrada de vaqueta i en la mentira per davant afirmen que els valencianets voten a PP i VOX. Tenen part de rao, pero menten tambe perque amaguen que el PP els ha fet el cul mes gros de l’historia de l’humanitat. Son aliats.

I a pesar del sincretisme i els fets negatius, en bona part de LRP, la RACV i els satelits apareixien uns joglars que nos recitaven el cantar de gesta popular: Eduardo Zaplana era l’honrandissim i Francisco Camps era com un beat, que vivia com un franciscà, en la pobrea, sense trages, pero en un amor infinit: ‘te quiero un huevo’. Eleccio darrere d’eleccio nos mentien: ‘ara si’, el PP nos salvarà. I tots els amiguets callen i no donen mai explicacions ad este conjunt d’actituts negatives per al valencianisme, ¿per qué? 

Erros conceptuals ¿eterns? del valencianisme

Els erros conceptuals dificulten l’enteniment i la comprensio de la realitat. ¿Per qué hi ha termens que no acaben de ser acceptats i assumits a pesar de ser precisos? La majoria de gent no pensa massa i llig poc i mal, no a soles l’inteligencia llimita sino tambe l’ideologia en el biaix confirmatori: es seleccionen els casos a favor i es desprecien els casos en contra. Tampoc he de descartar que el meu nacionalisme d’esquerres no ajude ni que siga del gust d’un regionaliste, l’especie dominant, que sempre ha frenat el nacionalisme valencià. La convivencia no ha servit de res, de fet, el regionalisme s’ha aprofitat dels actius i compromesos nacionalistes, i els han pagat en l’estigmatisacio, que es practíca habitualment contra els altament assimilats o mes pareguts. La nostra existencia els força a vore la levitat del seu ser valencià, una dimissio al desenroll complet d’una cosmovisio i politica propia, una sumissio en l’eleccio nacional i un desequilibri de patries que han venut falsament ponderades: una gran, que sempre guanya, i una atra menuda, que sempre es conforma pel be d’Espanya generant autoodi i ninguneig de lo proximal, de lo substancial i per aço, el regionalisme es queda en l’epidermis.

Imagens: http://vegamediapress.com, archiu ACNV.