El sintoma Cifuentes / Antoni Fontelles

20/4/2018

             Acabe com acabe l’historia de la falsetat en el curriculum de la presidenta de la comunitat de Madrit, Cristina Cifuentes, el mal ya està fet. Que si ha de dimitir o no, que si li fan una mocio de censura o no, que si l’orige de la filtracio son ‘amics’ o ‘enemics’, crec que importa poc. 

            En puritat, Cifuentes ‘nomes’ ha mentit publicament i ha falsificat el curriculum (¿se’n recorden quan els informes previs a la guerra d’Iraq es redactaven de forma mes ‘atractiva’ –‘procliu a l’atac’–?). Son conductes que està lleig que facen els representants publics –els politics– que hem triat. Quasi des del minut dos estava clar que ni ella tenía el treball de fi de master ni l’universitat l’anava a trobar; una, perque s’havia mudat varies voltes de casa, i l’atra, perque realment no existia (independentment de que la llei nomes obligue a conservar-los dos anys). 

            Tambe està minimament clar que Cifuentes va rebre un regal, que no era dinerari, pero era acreditatiu d’una competencia epistemica que no havia adquirit, perque, valga la redundancia, li l’havien regalada. Ademes estava el tracte de favor que uns atres alumnes no havien fruit. 

            Els qui han o haurien de correr, perque es a on s’han produit els delits, les negligencies i el favoritisme, son els membres de l’institucio academica (ya hi ha hagut suspensions i dimissions): el rector de la ‘Universidad Rey Juan Carlos’ (que ixque rapidament a salvar-li el cul a Cifuentes, ¿en informacio no verdadera?, ¿fon Crist entre els dos lladres?), el director del master (que no s’enterava, naturalment), els professors del curs (que callaren o han mentit), els administratius (que fan lo que els manen i no s’estranyen de que els ordenen modificar notes d’un atre campus), els professors que li convalidaren part de les materies (provablement en documentacio tambe ‘dubtosa’), els membres de l’inexistent tribunal (que han guardat silenci fins que ha intervengut la fiscalia; en descarrec, la que ha estirat de la manta ha segut la que te el lloc fix), la conferencia de rectors (que ha actuat rapidament i que no pot sancionar, pero que es notava que arrastrava els peus al caminar i no s’ha plantejat una investigacio a fondo de lo que provablement passa en ses cases)… i van i denuncien al mig de comunicacio que va destapar el merder… i me te igual la motivacio del denunciant i la seua filiacio politica. 

            No es igual exactament –el treball es feu, en un cert favoritisme– el cas del diputat de Podemos Íñigo Errejón, que al final fon sancionat per l’universitat (¿ha sancionat l’universitat a l’anterior rector de la URJC pels plagis que li descobriren?, ¿en qué quedà tot?). 

            Es que el mencionat centre ya naixque de la ma directa del poder politic de la dreta per a que, segons els rumors, ningu els llevara el rectorat, i l’ompliren d’amiguets i d’amiguetes, i pareix que aço ho sap quasi tot lo mon –en ‘provincies’ no tant–. Nosatres tambe tenim un cas molt paregut: l’Universitat Miguel Hernández d’Elig, creada per a fer-li la competencia a la d’Alacant, en son propi territori, perque era ¿o es? un niu de rojos. Alli feu la seua tesis doctoral l’expresident Francisco Camps. I ara s’ha vist implicada perque el director del master de Cifuentes, Enrique Álvarez, estava en el tribunal que li donà la catedra a la seua parella sentimental, Rosario Tur. 

            Dia al principi que el mal està fet i es el descredit d’una institucio que paguem entre tots, i una devaluacio de la competencia que otorga; pero manifesta un fenomen molt mes fondo i preocupant: ¿quànts casos com estos es donen? Igual la patologia està mes estesa de lo que pareix i hi ha una ‘elit policroma’ que obte beneficis, epistemics i economics, perque l’estructura no es transparent i, en ocasions, es endogamica i quasi feudal. 

            Se sap, en sociologia de la ciencia, que la ciencia es una empresa ‘normal’ i que els seus promotors, a banda d’uns interessos altruistes, en tenen uns atres mes comuns i terrenals. No estic descobrint les ameriques. Estic constatant que l’amiguisme, el frau i les influencies estan a l’orde del dia. Ahi tenim el conflicte dels professors associats en l’Universitat de Valencia, que treballen per una miseria i que nomes se’ls ha fet un poc de cas quan el malestar ha eixit al carrer i en els diaris. Son ma d’obra barata i obedient per una miseria… i si obris la boca… el proxim curs no tindras res. ¿Es que s’ignora en lo que s’ha convertit el ‘sector’ del professorat associat? 

            Es l’amiguisme que es dona en la promocio dels que pensen com el que mana. En l’universitat del tart i postfranquisme, aci hi havia dretans i esquerrosos, rojos i blaus, catalanistes i valencianistes, pero es que ara a vore quànts ‘valencianistes’ publics n’hi ha, ¿algu es creu que es una casualitat? Ya els conteste, no. 

            En el fondo i en la superficie, algunes universitats funcionen com la politica i l’economia, en portes giratories, tu m’ajudes i yo en acabant sempre te puc oferir alguna coseta: un ‘professor visitant’, un ‘honoris causa’ o una mamela administrativa-docent. 

            I per ultim, si algu s’estranya de la baixa participacio estudiantil en les eleccions a rector, nomes han de vore que en les ponderacions (aixina es diu la valoracio assignada a cada estament institucional), el bloc mes numerós es el que menor pes te, i el mes reduit –els professors i catedratics–, el que mes. ¿Una atra casualitat? 

            I ya no cal que parlem de la mercantilisacio –neolliberal i europea– que s’ha apoderat de l’educacio, tota, i els productes que es compren i venen, lliteralment, son el coneiximent i els estudiants. ¿Qué son si no el sistema educatiu unificat europeu, els 4.000 masters que s’oferixen i les ‘fires’ d’empreses i titulats? 

 

Image: Acta falsificada presentada com a prova per Cifuentes, elmundo.es

 

 

                                                                                              Antoni Fontelles