La vida es finita, puc vore el tremolar del ciri que va estinguint-se poc a poc, en indiferencia.

            La confiança es fragil, puc vore el cap del ciri trencat, en clavills, trossejat, apagant-se...

            L'esperança s'apaga, sense mes fil a cremar ni cera que l'envolte.

            L'amistat resulta enganyosa, eixe ciri que pareix inacabable i que de sobte s'apaga, o que lluix en la despensa per a quan el pugues necessitar pero que donat el moment el cap no pren o el seu cos es desfa entre els teus dits... Els que permaneixen encesos no alcancen a donar la llum suficient per a vore el cami. La seua calor no aporta prou de calidea per a mantindre la flama ardint de l'ilusio per viure.

            El ciri de la força està desfet, no te ardor, no te corda, la seua cera s'escampa per terra.

            Les flames de la rao i de la veritat s'ofeguen i la seua llum no lluix quedant baix l'ombra de la mentira, la lluentor de la manipulacio i l'entelequia.

            La flama del valencianisme permaneix encesa, tacada pels multiples intents d'apagar-la, d'apropiar-se d'ella. L'ultragen vestint-la en roba que li queda estreta. La manipulen i vituperen. La desprecien, pero tots la reclamen com a propia.

            El ciri del poble s'apaga, pert entitat, no te consciencia ni la vol. No l'importa si la seua cera de la millor calitat es usada per a donar vida a ciris de ponent o de tramontana. No l'importa diluir-se i passar a formar part d'un atre cos que nega la seua existencia i el seu passat.

            El ciri de la dignitat jau extint, tombat en un raco.

            Grans, en flama potent i desafiant fan ostentacio dels ciris de l'indiferencia i la deixadea. Els tracten d'amagar en ciris reivindicatius, en flames de curta vida per molt que en ocasions siguen molt lluminoses. No arriben a cap de lloc perque no porten cera de convenciment, ni de congruencia, ni de fermea.

            S'apaga el foc de la llengua valenciana, molts criden perque no siga aixina. Pero pocs son els qui actuen per a conseguir tal fi. Les veus dels primers sonen falses com les de les planyideres que acodixen als velatoris, les quals passen d'esclatar a plorar, a riure i a fer comentaris jocosos.

            La llengua es mor, es un clam, pero pocs son els qui acodixen als cursos per a perpetuar-la, coneixer-la i aixina poder transmetre-la. Deixen que la seua llum s'apague mentrimentres s'esgarren les vestidures perque uns atres la prostituixen, substituixen i proscriuen. Sense voler ser conscients de que la seua actitut contribuix a que tot aço es puga fer.

            Alguns han creat el prostibul ─la AVLl─, i han llançat a la llengua valenciana dins, i ara clamen al cel pel tracte que li donen alli dins. Son creadors de l'ent assessi de la llengua, els politics i els votants que els han marcat el cami, donant per bona la politica llingüistica que demanaven canviar.

            El ciri s'apaga, en la complicitat de l'indiferencia i desenteniment del poble que es queixa perque ya no dona llum...

            Fa falta llum per a que no s'apropie de tot la fosquedat. ¿Quí vol encendre un ciri?

Imagens: guauquecosas.com                
                 cosasdemeiga.com
                 pinimg.com
                 guauquecosas.com
                 wordpress.com

Miquel Real