La societat no te l’obligacio de soportar el cost de despachar a milers de treballadors (recorden Telefónica o els bancs) que rebentaven les previsions de la Seguritat Social o el SEPE. Al mateix temps, la sicopata borsa els aplaudia perque aumentaven les cotisacions de les empreses i els avars inversors veïen dividents en lloc de persones i es que el seu cervell estava capat ideologicament com els cristians que violen els pecats capitals fregant-se les mans en l’avaricia i l’enveja. Una vegada mes es repetix la mateixa historia. Una atra derivada paradogica es quan la solucio es el problema: el riscs sistemic dels grans bancs. En lloc de tancar-los, es dedicaren a fer-los mes grossos (too big to fail) multiplicant el problema futur o el nuc i el pes de la corda al coll.

 I de les electriques qué dir, ¿a ón està l’auditoria de cost o quàn acabarém en els beneficis caiguts del cel que els regalà José Mª Aznar i es mantenen perque si?

 Pedro Sánchez, espavila i no demanes caritat, demana justicia. Si no ho fa aixina, reforça el relat neolliberal com l’impost transitori a les grans fortunes. Lo del PSOE no se tracta de voler i no poder, es que no dona per a mes. Les grans fortunes sempre han de pagar mes per la progressivitat i el sosteniment de l’estat de benestar, i per cert, queda llunt, pero pensen per qué hi ha cada vegada mes zones en Sudamerica a on els rics no tenen problemes en pagar mes imposts. Si voste es neolliberal, es provable que no trobe la rao.

 Estudis de CCOO, UGT i del Banc d’Espanya han demostrat que els preus estan per damunt de l’inflacio i la conclusio es llogica: s’han aprofitat codiciosament de la conjuntura per a ampliar el marge de benefici. Per aço, nomes llegim este titular: “pulverizando récords”. Si la crisis de 2008 nos ensenyà que la macroeconomia i la microeconomia bifurcaren el seu cami, esta corrobora i demostra l’eix privilegiat d’analisis: l'elit extractiva. Els neolliberals vilans saben fer-ho molt be, de mostra un boto: “Ayuso subcontrata camas a la privada para pacientes COVID a 734 euros la noche con el Zendal casi vacío” (elDiario, 3-3-2023).

 Sempre he escrit que la mare de totes les batalles es la fiscalitat. La dreta extrema i l’extrema dreta acusen al govern de que Ferrovial canvie la seu fiscal, pero estos, com tots els patriotes neolliberals tenen la patria en la boljaca i son mentirosos perque l’unica rao es que se’n van a pagar manco imposts a Països Baixos i a les Antilles (que es un cau fiscal), alli faran el sandwich holandes. Tot un eixemple de dumping fiscal, mes que conegut.

 La Comissio Europea, quan l’histerisme beliciste els deixe una miqueta de temps, podria resoldre lo dels infumables caus fiscals, pero no els conve ya que els politics i dirigents tenen diners alli (consulten els papers de Pandora, papers del Paradïs, etc.). ¿Cóm es van a tirar pedres al seu sostre? I mentres els zombis, comparsa d’esgarramantes dels plutocrates, son feliços en la bandereta, en pollastre o sens ell, passejant-la per ahi, sense cartera, robada per Rafael del Pino i companyia, pero, tan feliços de vore-la onejar i mirar al cel blau i albirar un govern que, com afirmen, es el pijor de l’historia. Com valen mes per lo que callen que per lo que diuen: conten a Miguel Primo de Rivera o Francisco Franco com a governs millors que l’actual, ¡si senyor, en un parell! Si algu els acusa llogicament de fascistes, entre mig ofesos i perplexos diuen no entendre el motiu. Ya, i els burros volen. Un apunt de Ferrovial i els oligopolis neolliberals: “La mayor sanción, el año pasado, fue de 40,4 millones, ‘por alterar durante más de 25 años’ miles de licitaciones junto a las otras cinco grandes del sector mediante un grupo ilegal del que fue socio fundador” (Eldiario, 3-3-2023). Si estes son les empreses que volen i esta es la conducta a aplaudir, valorar i reforçar… no m’estranya que l’Estat Espanyol o la monarquia bananera estiga feta per a furtamantes i la comparsa d’indesijables.

 El ric fa companyia als pobrets d’espirit creant-los un futur utopic, no saben que ell nomes mira pels de la seua classe i adoctrina als restants, als que volen ser lo que no son i creuen en l’ascensor social o l’unicorn de colors. No els importa que els titaros politics voten en contra de la pujada del sou minim interprofessional, els ertos o els auments de les pensions, son aixina d’agraits, no recorden els divendres de dolors que retallaven tot manco la pocavergonya de la gavina carronyera popular.

 Lo que no veuen els llepaciris de la seudoideologia son les barres de la gabia, els ulls s’han acostumant a no vore-les des de dins. Alguns creuen que la defensa a ultrança, l’enveja o el respecte a un ric, els donarà diners. Al remat, un ric es una persona mes, ni mes ni manco, i no es digne pel seu diners sino pel seu comportament, per lo que es, no per lo que te. Les lloes paroxistes i impossibles delaten als miserables que li ballen l’aigua.

 Quan vullguen busquen l’orige i la transmissio, no precisament la cacarejada frivolament i contrafactica meritocratica, de les antigues i grans empreses espanyoles i observaran que foren montades sobre la filiacio, el capitalisme d’amics, les portes giratories, el franquisme, la corrupcio o com a vividors de “mamandurrias” del pare estat. No se n’escapa ni una.

Imagens:economiasolidaria.org, humanidades.com, telesurtv.net.