Els neolliberals: els serfs de la codiciosa plutocracia (I) / J. Masia

5/3/2023

Si Amancio Ortega fora el president d’Espanya… tots tindriem albornussos. ¡Pobrets empresaris, pobrets! Quín acossament mes gran per part del govern terroriste-comuniste-bolivaria que els fa viure baix del pont.

 Els martirs i sequaços callen quan Podemos du mes de 10 investigacions judicials tancades per la suposta i mai demostrada finançacio irregular del partit, pero mentres va el carro fa soroll. Els que son alternativa a l’orde establit o paradigma oficial han de ser eliminats. Callen quan acossaven tots els dies a la familia de Pablo Iglesias en sa casa o quan les cloaques de l’Estat Espanyol llançaven a la Policia Nacional i fiscals contra el partit en falses acusacions, com en la millor de les dictadures d’una monarquia bananera. Tambe callen quan el CNI treballava (illegalment, perque no consta en les seues funcions) per a amagar les desfetes del rei campechano. Els mijos de comunicacio callen perque fomenten i escampen estes conductes immorals i ilicites, a la veu del seu amo: el poder i el capital. ¡Quína pell mes fina per algunes coses i quína cara forrada de vaqueta per a unes atres!

 Dins del neolliberalisme hi ha un relat de la riquea, fatigos, fals i prototipic: davant dels rics, hem d’agenollar-nos, quan no fer-los una felacio publica i donar-los les gracies per crear ocupacio (com si foren els unics o les que creen de veres i a protegir: les pymes, que son el 99,8 % i les que generen el 90% de l’ocupacio). Els hem de donar les gracies per quedar-se en la patria espanyola que tan diuen defendre, de boqueta, perque en realitat el capital el tenen en caus fiscals.

 Ya s’ha demostrat sobradament, que en cas de folga, l’empresari no guanya diners i per tant, el paper del treballador pareix tan important o mes que el del capitaliste, mai ve mal recordar-ho. Pobret es el que no te ocupacio o no arriba a final de mes, el que treballa per un sou precari, a vore si queda clar. Ademes, el capital de les grans fortunes cada vegada pinta manco en la contabilitat nacional, per la banda de l’aportacio minvant al IRPF, els tipos reduits del capital, per l’elusio o l’evasio fiscal o pels regals publics en multiples formats (subvencions, ertos o compensacions de bases imponibles negatives). La realitat mata l’ideologia neolliberal i la seudociencia a sou (poden consultar els papers d’Uber). Hi ha una creixent acumulacio de diners en poques mans, cada vegada mes, s’observa en la serie historica o en la distancia creixent entre el sou d’un operari i el del director general. El cap de la CEOE, Antonio Garamendi, com uns atres grans empresaris, s’opongueren radicalment a una pujada salarial per als seus treballadors (perque ya saben: Espanya caurà en l’infern o se l’engolirà un forat negre, de moment, hem passat l’hivern de la multidestruccio vaticinat pels ultres que escampen la por), pero, a Garamendi li han pujat el salari fins als 400.000 €. Si, senyors neolliberals, sera llegal, pero d’etica, contradiccio o incoherencies ni parlem. Per cert, quan cobrava 300.000 € afirmà que era un sou “humil” (ELPLURAL, 29-1-2019). ¿Este en quín mon viu?

 Els neolliberals abusen fins a l’extenuacio de l’ocultacio, una operacio de la mentira. El govern, encertadament, ha creat imposts sobre els beneficis colossals dels bancs i de les electriques. Pero ho han fet mal, els demanen caritat quan havien d’exigir que la banca tornara tots els diners del rescat bancari i que paguen la liquidacio negativa del banc roïn, la sareb, a la que transferiren les hipoteques toxiques per a netejar balanços i mantindre la supervivencia (com a bona gran empresa privatisen beneficis i socialisen les perdues). No se per quína gracia divina arribà l’exoneracio que cap mantafuler explica convicenment, diuen que els bancs son les arteries necessaries de l’economia i bla, bla, bla. ¡Que paguen lo que deuen! De fet, s’arribà a tal grau d’estupidea colectiva que en els imposts de tots es pagaren els rescats dels bancs i les caixes que desnonaven, es dir, que hi havia gent que finançava directament el seu propi desnonament, ¡una follia! Pareix que els bancs i caixes no vivien per damunt de les seues possibilitats a l’aumentar el risc moral en operacions negligents o perilloses. L’indeterminada recepta per a tot i per a la contencio de l’inflacio −pujar el tipo d’interes− fa mes rics als bancs i a la poblacio mes pobra. El filosof i historiador, Federico di Trocchio, sabia que quan uns sempres ixen guanyant, es que estan fent trampes.

 Els juges i les sentencies remataren el quefer en l’impunitat per delits obvis i flagrants d’apropiacio indeguda o d’administracio deslleal perque les caixes no desaparegueren per un fenomen natural.

Imagens: infolibre.es, elviejotopo.com, elpais.com.