¿Se'n recorden quíns foren els panolis que rescataren als bancs i caixes d'aforros i no nos anava a costar un euro? Puix per mentir en la cara a tots els espanyolets, la gavina popular Luis de Guindos fon premiat en la vicepresidencia del BCE. En acabant, la dreta conservadora ultracatolica es queixa de que els valors desapareixen en esta societat corrupta, ¿des de quàn premiar a mentirosos ha segut virtuos o ha servit d'eixemple moral? Uns atres necis i cinics.  

             Per a contindre el deficit o el deute hi ha dos opcions: o aumentem ingressos o reduim gasts –avise que la tisora anira per a funcionaris, jubilats o afectarà mes al sector desfavorit, el de l'IVA reduit i superreduit–. Els neocons son predictibles perque sempre fan lo mateix, es tracta d'estudiar-los per a perfilar i categorisar a l'assessi en serie.

             De moment, no poden retallar la sanitat –l'educacio, l'investigacio, etc.–, com ho feen alegrement fins ara, almenys fins que la gent s'oblide de la pandemia, ara el discurs es congelar o baixar els imposts, com diu la dreta extrema i l'extrema dreta –com les nomena el magistrat del Suprem José. A. Martín–. Aixina que nomes queda l'endeutament –que es un parany–, i yo entenc be el contracicle keynesia, es dir, arreplegar mes imposts quan l'economia estiga be per a que en crisis hi haja un remanent; i en crisis poder gastar mes, en lloc de retallar, per a reactivar l'economia. Te sentit, pero si l'aforro dura lo mateix que el fondo de reserva de la Seguretat Social de 67 mil millons que José L. Rodríguez Zapatero li deixà al PP, que el cremà mes rapit que les falles, resulta ser una ferramenta util, pero insuficient. Convindrem llavors que es necessaria una reforma fiscal en profunditat llunt dels interessos ideologics lliberals, al remat, criticaran qualsevol mida d'esquerres, pero estos partits han de ser valents i no defraudar als que els votaren, es que estem en els presuposts prorrogats de Montoro ¡encara! Cap economista o persona racional diria que hem de creixer a costa de prestams, pero els falcons els reclamen –per a evitar pujar imposts, ara– i per a despuix aprofitar-se d'un estat ofegat pels deutes en privatisacions del sector public mes lucratiu.

             Pronte els neolliberals començaran a difondre el marc oportu, les paraules ajust, deute, deficit o retalls, per a que es familiarise la seua orella, i quan puguen o en la proxima crisis començaran exigir-los perque el nostre deute sera impagable –ya ho es, com el de tots els països europeus, a vore si nos aclarim–.

             ¿Els billets per a les ajudes plouen del cel?, ¿per qué son els lliberals els que primer paren la ma si no volen l'intervencio estatal? Puix, perque no n'hi ha ningu viu, nomes conserven el nom d'una corrent anant contra els seus principis constitutius. A Antonio Garamendi de la CEOE li ha fet la boca un flare, ¿no sap que l'avaricia es un pecat capital?, ¿qué son els ERTOs, els prestams ICO o les injeccions de liquidea? No tenen prou mai. Com no volen que s'arrepleguen els diners via imposts, estan reclamant l'endeutament que servirà de maravellosa excusa per a retallar mes avant –sempre guanyen–, llavors, el deute que reclamaven els neocons es convertirà, de sobte, en el major mal de l'humanitat i la malaïda Europa economicista, la dels homens de negre, demanarà ajusts i el govern roig, blau, blanc o groc claudicarà, perque els falta valentia. Al mateix temps, observaran cóm el Regne Unit fora de l'euro viura, com fan tants països, ¡que si, que es de veres!, ¿saben que hi ha nacions que no tenen l'euro? Increible, ¿veritat? No es tan preocupant ni tampoc es la fi del mon qüestionar-se l'euro, perque la vida continúa. Els sapiens vixqueren una llarga temporada sense l'euro, per si no ho sabien i la fi del mon no vindra causada per compartir o no la monedeta sino de l'absurda estructura economica de la zona euro, començant pel BCE que en lloc d'actuar com a un banc central actua mes com un lobi de la banca, passant pel dumping fiscal –competencia deslleal– de Luxemburc, Holanda o Irlanda, etc.

             El titul del llibre del brillant Nobel d'economia Joseph E. Stiglitz ho resumix: El precio de la desigualdad: El 1 % de población tiene lo que el 99 % (2012), nomes nos queda apostar per una alternativa al capitalisme salvage: l'economia del be comu. Antepondre la justicia fiscal directa i progressiva, en funcio del patrimoni personal, es millor que la recaptacio indirecta d'imposts –com l'IVA que afecta a tots per iguals, en independencia del nivell de renda– o la redistribucio posterior, que no funciona i es que inclus la mateixa Airef l'ha reconeguda com a estrategia insuficient per a reduir la desigualtat. ¿Algu vol un mon desigual? 

             El truc de magia es conseguix per mig de la por, els falcons sempre guanyen perque la gent es molt poc inteligent i està molt adoctrinada. Com que el circul no es pot quadrar, ho sent, l'equacio de sempre sera: - imposts + endeutament = retalls. En acabant, no es queixen dels morts que deixen els retalls perque son la conseqüencia llogica i pragmatica d'una ideologia criminal.

             Hem de deixar a les generacions posteriors el millor mon possible i el neolliberalisme es el major obstacul. Occupy Wall Street arreplegava la frase de Stiglitz: ells son el 1 % i nosatres som el 99%. Ya saben.

Imagens: J.Masia, yoeculubro.blogspot.com, cruceropolitico.blogspot.com

J.Masia