Una de les coses mes valioses de les persones son sense dubte els recorts, si be conforme nos fem majors cada volta ne tenim de mes trists, pero al cap i a la fi es el preu a pagar per fer-se vells.

           Sempre he tingut la sensacio de ser aquell chiquet que no el varen deixar ser del seu poble ni tampoc de l'atre. Naixcut en Canals i criat a miges entre Canals i l'Alcudia de Crespins.

            Lo millor de L'Alcudia de Crespins, eren sense dubte els yayos, Miguel i Angeletes, sempre nos rebien en eixa alegria que nomes els nostres vells saben transmetre i en els que tant vaig dependre, sobre tot el respecte i el valor se sentir-se volgut.

            Despuix de la casa dels yayos, el "Riu Nou" que per a moltes generacions ha segut l'equivalent a haver tingut una infancia bona i divertida que no es podria entendre, sense el parage del Riu dels Sants de la Pedra, el seu verdader nom.

            Un parage unic, en tot lo Regne de Valencia, a on n'hi ha un naiximent d'aigua que en els bons anys veus com brolla de baix terra l'aigua fresca i clara com no pot ser d'una atra manera, pot ser que el riu mai haja segut massa cabalos, pero en ell sempre nos hem pogut refrescar els majors i prendre el bany i nadar els chiquets.

             Aço en els llarcs estius valencians de juny a primers d'octubre que començava l'escola per la vesprada i a on la chiquilleria corria i jugava per tot el trayecte del riu que coneixien pels seus diferents noms, com eren:

            El Naiximent, unic lloc a on estava prohibit el bany en cartells i se li guardava respecte.

            El Riu, propiament dit, un lloc d'uns trecents metros a on trobaves, diferents ambients. Aci el riu estava canalisat en obra, n'hi havia poc mes d'un metro d'aigua i tambe hi havien bars, i torradors.

            El pontet, una passarela en forma de mija lluna i poc mes de mig metro d'ample, aci donava l'impressio de que encara hi havia manco aigua. Una obertura en la paret, al costat del pontet, feya una chicoteta catarata que donava peu entre boves, puncheres i juncs a que l'aigua fera un "llac" a on si que tapava, uns dos metros d'aigua, en el pis de fanc i tarquim que quan tocaves terra esta s'alçava deixant tota l'aigua terbola d'un blanc espes, al mig tambe hi havia una pedra grandota en la que fer peu si te cansaves.

            L’anouer, que a part de fer ombra aprofitavem per a deixar les bicicletes, tovalles i demes coses per a les que no fora bo que se mullaren, esta part era la principal i mes gran a on la gent acostumava a prendre el bany.

            El tunel de la paperera, per a on el riu desapareixia per a abastir i moure la turbina de la paperera que un dia hi hague en el poble i que yo a penes conegui en funcionament, passar per este tunel era cosa de majors i valents i ho feyen en camares grandotes de camio o tractor.

            El pont de la "madereta", al que yo sempre conegui de pedra, pero que contaven els yayos que era de fusta fins que un dia es va cremar.

            El partidor, aci el dia que tocava posaven unes fustes per a taponar, un poc, el riu i que l'aigua se n'anara bona part per la sequia del "mal rec" esta era la mes llarga i corria per bona part del poble abastint el llavador, que estava en lo que hui es el mercat municipal, despuix eixia del poble i es perdia regant els camps de la part oest del poble.

            Un poc mes avall estava "el pont de la venta", que en el seu temps n'hi hague, puix hem de recordar que per l'Alcudia de Crespins, passava el “Cami Real de Madrit”, que despuix es va convertir en carretera general. Aci baix del pont eixia la sequia de "la cava" esta anava per la part est del poble, darrere de les cases del "carrer del cine (nom popular per estar alli este i que a dia de hui els vells seguixen referint-se ad ell aixina), en acabant es perdia per les hortes de darrere del matador cap a Canals, totes les cases per a on passaven les sequies tenien el privilegi de tindre el llavador en casa.

            Els Chops, aci el riu regava uns camps d'estos arbres, d'ahi el nom, el riu feya dos gorcs mes amples, a on el fondo tambe era de tarquim, i escenari perfecte per a jugar a la guerra de bandes a on nos posavem en diferents vores del riu i el joc era acaçar-nos en boles de fanc i conquistar l'atra vora... que be ho passavem i com nos  posavem de fanc... clar que en un escabuço se n'anava tot.

            El pont del matador, puix est estava alli al costat. Des de aci el riu seguia el seu curs cap a Canals per darrere de la "Villa Adela" un grupet de cases d'a on era la yaya, i per a on poques voltes anavem a jugar.

            Este riu de poc mes de sis quilometros desapareixia en diferents sequies regant camps i abastint pous, de l'Alcudia, Canals i pobles dels costats aplegant als camps de les hortes de Xativa.

            Quan venía el fret i no podiem nadar, el mateix entorn nos donava unes atres alternatives per als jocs de chiquets, que com tots sabem qualsevol lloc es bo per a jugar.

            Aixi igual anaven als "terrers" en les bicicletes un lloc a on n'hi havia dos basses d'aigua de pluja i que donat a que el terreny era molt argilos es formaven estes, a on creixia la boga els animals que fan d'este el seu habitat natural, com les granotes, polles d'aigua i alguna que atra serp, en temporada de migracio d'aus tambe podies trobar-te algunes d'estes que desconeixies el nom, pero que t'alegrava la vista al vore-les.

            D'aci entre els pins feya una baixada divertida i un poc perillosa, en diferents bots i baixades, que et portava directe al naiximent del riu.

            Aci en un protocol no escrit baixavem per les escales de pedra a veure aigua. Si anavem en temps i el terreny no estava banyat passavem a tirar-nos pels barrancs, el de la "risa"perque nos feya cosconelles en pancha al tirar-nos, el de la" mort" per lo empinat que estava i a on era facil que et feres mal.

Unes atres voltes feyem el recorregut a peu i es quan passavem per la "cova de la ma negra" una chicoteta cova en les parets negres segurament pel foc que farien en el seu temps i que al tocar les parets se te feya la ma negra, tambe n'hi ha qui diu que si et fixaves en la paret podies vore la ma negra, cosa que yo mai he vist.

            En acabant pujavem a la" cova del confit" nom del que mai he sabut el perqué, esta es un poc mes gran i està mes alta en un lloc privilegiat, amagada entre pins puix des d'aci veïes el naiximent, i bona part del parage. 

            En les festes de pasqua tot est entorn s'omplia de gent, tots a menjar-nos la mona i tirar cohets, la d'aventures i recorts bonicos que tinc.

            La modernisacio del païs va voler que els pilars d'un pont de l'autovia es clavaren en mig del parage, trencant eixa bellea natural que te la naturalea mai millor dit, allo suponia un canvi radical, pero mira per a on en eixa transformacio va millorar la zona de bany del Riu Nou i el llac, convertint-lo en un paraïs de formigo, a on lo principal i millor de tot, l'aigua fresca corria acabada de naixer.

            Convertint aquell riu a on nomes n'hi havia apenes un metro d'aigua, junt en aquell llac que quan fees peu en terra l'aigua es posava terbola, en una piscina natural de uns centcinquanta metros de llarc per uns huit metros d'ample, i que anava de manco a mes, per a que pogueren nadar els menuts separarat per un pont ample que servia a la volta per passar d'una vora a l'atra i a on lo mes fondo no feya mes d'un metro setanta, aço ho feren construint un mur de dita alçada per a on l'aigua botava i seguia el seu curs natural, pels nous torradors que tambe colocaren, eixos centcinquanta metros es convertien en trecents metros de banc a on poder sentar-te i deixar les teues coses mentres nadaves.

            Aquell caixer a on nomes cobria poc mes d'un metro es va mantindre, si be l'amagaren fent damunt d'ell una zona ajardinada a on poder prendre el sol, allo ho varen deixar com un paraïs digne del millor conte de fades. 

            Aci en este Riu Nou, es va ensenyar a nadar el meu fill i moltes generacions de chiquets i chiquetes seguint la tradicio de moltissimes generacions.

            La de nits d'estiu que passarem en la nova colla d'amics, en chiquets menuts, que ferem per allo de perqué els chiquets/tes estaven entretenguts...

            Esta transformacio fon sense dubte els millors anys mai vixcuts pel i en el Riu Nou... fon com viure un somi i de tant bonico com era, tingue que acabar mal, de la pijor manera, aixina un dia de primers de juny, vespres de les festes del patro sant Onofre i per una imprudencia mai assumida per ningu, un chiquet de tretze anys es va ofegar, se'l va tragar un desaiguador defectuos i que mai hauria d'haver estat aixina, puix se sabía per molts que allo estava perillos...

            Despuix de la mort del chiquet va vindre la mort injusta del Riu Nou, aixi i en lloc d'assumir i buscar responsabilitats, es va optar per tirar a terra el mur que parava l'aigua fent aixina impossible el poder pendre el bany, puix en la nova amplaria el riu apenes porta un pam d'aigua.

            En estos anys els majors hem vist com es trenca eixe vincul en lo riu, omplint-nos lo cor de pena i tristor, puix s'ha trencat una relacio milenaria en la terra per mig del riu, de l'aigua, de la vida... 

            Ara despuix de tretze anys pareix ser s'esta intentant tornar a fer el mur perque torne la vida al riu, no se, de moment son rumors d'esperança, que ixcà no es queden en cants de sirena, per a que eixes generacions que no l'han pogut gojar estiguen encara a temps de fruir com yo i tantes i tantes generacions.

            Per entendre este riu s'ha de dir tambe, que donat als molts pous que feren pel terme buscant per a on venía l’aigua, i sent un riu a on la seua principal funcio era el rec dels camps, quan no brollava l’aigua de forma natural esta es trea per mig d’un motor potent, aixina com en temps de pluges, primavera d’hivern, i en hivern quan l’aigua no li feya falta als camps, veïes el riu sec, donant-te eixa sensacio de tristor, puix un riu sec es un riu sense vida…

            Hui tot el parage i caixer estan abandonats com  mai ho havien estat, lo que per ad aquells que ho hem conegut, nomes nos dona rabia i impotencia i la tristor de vore com al trencar-se eixe vincul en el riu estem trencant eixe vincul en els nostres antepassats…

            Pot ser hui en dia el ser huma vixca mes modern i mes comodo que mai, pero tambe d’esquenes al mon natural, destrossant-lo cada dia un poc mes, no sent o no volent ser conscients de que el dia en que acabem en la naturalea, com estem fent i d'ahi lo del canvi climatic, no es dificil imaginar que sera el fi de la raça humana…

            Pot ser siga un nostalgic i es per aço que...

            En lo cor, sempre te porte a tu Riu Nou de L'Alcudia de Crespins.

Escrit en Normes d'El Puig. L'unic futur del valencià.

Coses de Tub