Pregunta— Gracies per acceptar l'entrevista. Primer que res, conta'ns quí es Manolo Gimeno i d'a ón ve per ad aquells que no te coneixen.

            Resposta— Be, començare dient que vaig naixer en Benetusser, poble de la comarca de l'Horta de Valencia. El fet de naixer en 1952 me va donar l'oportunitat de coneixer un mon valencià que, per desgracia, hui ya no existix. Els chiquets jugavem en el carrer -de terra-, anavem als sequers a jugar en la palla de l'arros, espigolavem creïlles en els camps -en aquell temps encara hi havia horta en el meu poble- que teniem prop de casa, anavem a peixcar a la marjal de l'Albufera i tantes coses mes. Aixo, crec, nos feya estar mes arraïlats a la terra, en el sentit metaforic i casi tambe en el sentit lliteral de la paraula. Era prou bon estudiant, pero en acabar el bachillerat elemental en ma casa me digueren que si volia continuar els estudis havia de treballar per a pagar-me'ls, perque en casa no sobrava res. Aixina ho fiu i me posi a treballar a punt de complir quinze anys. Al mateix temps estudiava i vaig cursar la carrera de comerç, acabant-la als vintiun anys i obtenint el titul de Professor Mercantil. Mes avant, en 1978, quan encara no tenía vintissis anys, comenci a estudiar la carrera de filologia, perque a mi sempre m'han atret molt les llengües, començant per la meua llengua materna. En 1984 vaig acabar llicenciant-me en Filologia Valenciana.

            P— Tu que eres filolec, ¿per qué creus que a la gent no li acaba d'entrar en el cap que es tan important dependre a escriure be en valencià?

            R— Aço sería molt llarc d'explicar, pero intentare fer una versio curta. Duem segles de subordinacio patint els efectes del centralisme politic i cultural, motiu de sobra per a favorir la despersonalisacio del nostre poble -sobre tot a partir del Decret de Nova Planta-; hem pagat a un preu molt alt la nefasta divisio provincial; i els quaranta anys de franquisme no jugaren precisament a favor de la nostra identitat, sumes tots estos factors i pots acostar-te a la resposta. Pero he de dir tambe que, a pesar de tot, els valencians hauriem de fer lo possible per canviar el statu quo, i aço nomes ho farem si som conscients del perill que correm de diluir-nos en l'historia com a poble diferenciat, qüestio evident des de fa molts anys. Per aço, a l'hora de defendre la nostra identitat u dels primers objectius hauria de ser parlar i escriure correctament en valencià.

            P— ¿Cóm se du, ser nacionaliste i progressiste en un mon que domina lo regionaliste i ser de dretes?

            R— En este sentit els nacionalistes valencians hem hagut de lluitar contra els de fora, que han fet sempre lo possible per invisibilisar-nos, i contra els regionalistes de dins, que solien vore-nos com a massa radicals. A estos ultims els preguntaria ¿a ón nos ha dut la vostra "ofrena de noves glories a Espanya"? Es evident que a seguir ofegant-nos des del centralisme, governe qui governe. Ser valencianiste es perfectament compatible en ser nacionaliste i progressiste. Perque ¿qué es ser nacionaliste? Puix no es mes que amar i defendre la teua terra per damunt de tot, i ¿quín inconvenient hi ha en aço? Cap, encara que ara corren mals temps per als nacionalistes. Ho dic pel problema en Catalunya, que servirà per a estigmatisar-nos a tots i hauriem de saber diferenciar entre els nacionalistes insolidaris i imperialistes i aquells que no ho son. Aci vullc recordar que Miquel Adlert, un valencià gens sospitos de ser massa extremiste ideologicament, digue que l'unic mig per a combatre el proces de catalanisacio de Valencia era el nacionalisme valencià (De la meua catacumba, p. 15), pero aço encara hi ha massa valencians que no ho entenen.

            P— Ha eixit un llibre teu, ¿pots contar-nos un poc sobre qué has escrit?

            R— En el llibre he volgut anar a la genesis del problema identitari que sofrim els valencians. Tracte sobre el proces historic de castellanisacio, que es u dels factors que estan incidint molt negativament en la nostra identitat. Tambe me vaig propondre acabar definitivament en la llegenda urbana de que el pancatalanisme era un fantasma, que no havia existit mai. Aço se nos dia repetidament a tots aquells que ho denunciavem en acabar la dictadura franquista. Per este motiu me vaig plantejar el repte d'anar als origens del problema, partint de 1859, any de la restauracio dels Jocs Florals de Barcelona, per a demostrar que les tesis imperialistes començaren clarament a partir d'eixa epoca. El marc temporal establit va de 1859 a 1983, aproximadament, i dona per a coneixer com eren alguns valencians dels que s'autoproclamaven valencianistes i, en realitat, no eren mes que fidels i genuflexos servidors dels diversos imperialismes. He de confessar que yo mateix m'he sorpres de la trayectoria de valencians com Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador... al servici incondicional del pancatalanisme, i de tot allo que nos havien ocultat tambe de Josep M.ª Bayarri, per posar nomes uns eixemples. Tambe he deixat constancia del paper importantissim que jugaren en el proces de catalanisacio tant l'iglesia com l'universitat. La transcendencia que tingue Editorial Torre a l'hora d'escampar una llengua lliteraria fortament catalanisada. La participacio decisiva de Joan Fuster en la captacio de jovens universitaris valencians als que inoculaven perversament una consciencia nacional aliena. Tambe repasse les Normes d'El Puig i la AVLl -aci me n'ixc del marc temporal del llibre, pero considerava important tractar eixa nova institucio- entre unes atres coses.

            P— ¿Quànt de temps t'ha costat fer-lo? Perque darrere porta una carrega de cites que segur que no es facil de fer.

            R— Entre l'arreplega de documentacio (Hemeroteca Municipal de Valencia, biblioteques diverses, llibres que tenía en la meua biblioteca, llibres nous comprats per a l'ocasio, informacio treta d'Internet...), la seleccio del material, redaccio i correccio de text i proves, uns cinc anys. Certament no ha segut facil.

            P— Yo, en acabant de llegir el teu llibre, puc dir que es un llibre molt didactic, d'obligada llectura, tant per a gent nouvinguda com a gent que porte anys lluitant per la nostra llengua, pero me fea mes del nostre passat mes immediat ¿per qué t'has quedat en els anys 80?

            R— Com volia anar a la genesis del problema, pensi que analisar allo que creïa mes important d'un periodo d'aproximadament 125 anys ya anava be. Arribar als nostres dies me pareixia massa. Tambe me vaig decantar per eixa epoca perque es la mes desconeguda, sobre la que s'ha escrit molt poc, i de 1983 fins als nostres dies tot està mes recent, es mes conegut.

            P— En el llibre queden molt clars els dos motius pels quals nos volen anexionar la llengua. ¿Qué opines del tercerviisme que practiquen gent que pertany a LRP i la RACV?

            R— Sempre he cregut que en el cas nostre acostar-se a terceres vies es una perdua de temps. Yo sempre he estat dispost a parlar en qui fora, pero sempre per a intentar fer mes valenciana la proposta, no per a lo contrari, i els tercerviistes, en molt 'bones intencions' i molta 'germanor', a l'hora de la veritat de "forment ni un gra". Per ad ells la sacrosanta unitat de la llengua es innegociable, i si recordem una de les maximes del pancatalanisme: "una llengua, un poble", no es necessari ser molt inteligent per a saber que l'unitat de la llengua es el primer pas per a que els valencians deixem de ser-ho. Si els tercerviistes foren de veres nacionalistes valencians, que no ho son, lo primer que farien sería reivindicar l'autonomia de la llengua valenciana. Crec que no se li han de pegar mes voltes.

            P— De l'epoca franquista, llegint el llibre, queda molt clar que lo que denuncien els pancatalanistes es lo contrari a lo que va passar. ¿Cóm pot ser que la gent estiga a dia de hui tan cega?

            R— Yo diria que mes que denunciar, lo que ha fet el pancatalanisme ha segut negar allo que, a mida que van eixint noves publicacions ben documentades, es convertix en una realitat indiscutible. S'han quedat sense arguments, perque, com diem en valencià, la veritat sempre acaba surant. Durant el franquisme, que fon un colp important a la consciencia nacional valenciana, els valencians acabarem de perdre els nostres referents historics, no es donà a coneixer ni el nostre passat, ni els nostres personages mes rellevants, ni res de tot allo que poguera reforçar la nostra personalitat. S'accentuà tambe el proces de castellanisacio. Per contra el regim fon, fins a cert punt, permissiu en el proces de catalanisacio de Valencia, com queda demostrat en el llibre. ¿Desconeixien el proces que s'estava duent a terme en l'Universitat de Valencia en els anys 60? Me costa creure-ho. Tambe vullc recordar que Joan Fuster publica el seu llibre Nosaltres, els valencians, en 1962, sense cap de problema. I un autor que passa olimpicament de l'historia -no du una sola referencia a qualsevol font historica-, canviant, quan no pervertint, els fets ocorreguts, en clar perjuï de Valencia, no acabe d'entendre que se li poguera passar a la "censura". En resum, el franquisme fon absolutament nefast, entre unes atres coses, per a la pervivencia de l'identitat valenciana.

            P— Com el llibre acaba en els anys 80, ¿consideres fer una segona part?

            R— A hores d'ara no he pensat en fer una segona part. Ho deixe, de moment, a vore si hi ha algun valencianiste que s'anime a analisar est ultim periodo de temps.

            P— Des d'este chicotet raco, m'agradaria demanar-te, que a l'igual que feres en el llibre, El lexic proscrit, feres quan pugues, alguna cosa pareguda, una chicoteta guia per a evitar els castellanismes.

            R— No se encara si fare alguna cosa pareguda, ara volguera centrar-me en que el llibre tinga la maxima difusio, pero no descarte fer-ho.

            P— ¿Per qué creus que hi ha gent que preferix ser catalans de segona categoria a valencians de primera, que son capaços de renunciar a lo seu per a seguir a uns atres?

            R— Es incomprensible. En el llibre podem vore uns quants casos de valencians que patixen eixa malaltia -complex d'inferioritat, autoodi- des de finals del s. XIX fins als anys trenta del s. XX. Aço no es nou, pero ara ve reforçat per la llabor feta durant el franquisme pels intelectuals catalans i per Joan Fuster, entre uns atres, que centraren tots els seus esforços en captar als jovens universitaris que encara no estaven formats del tot i dur-los cap a l'Eden del catalanisme. L'escola i l'universitat dels ultims trentacinc anys han ajudat indubtablement a reforçar esta tendencia, degut al sectarisme i al pensament unic antivalencià que en elles s'ha instalat. De totes les maneres, hi ha valencians que, antagonics en teoria, acaben donant-se la ma units per l'autoodi: pancastellanistes i pancatalanistes. Els dos tenen una cosa, com a minim, en comu: no els ha preocupat gens ni miqueta abandonar la llengua valenciana.

            P— ¿Quín sentit te que la RACV estiga acceptant paraules que eren arcaismes i les estiga introduint en el diccionari (per eixemple “metge”)? ¿Es una forma mes d'acostament a la AVLl?

            R— No ho se, desconec en quina idea s'ha fet, i no solc emetre un jui quan no tinc suficient informacio. Des del meu punt de vista, nomes si volem fer un diccionari historic que arreplege tot el cabal lexic valencià a lo llarc de l'historia estaria justificat arreplegar estes formes arcaiques. Ara be, si parlem d'un diccionari modern que vullga ser normatiu estos arcaismes -coincidents o no en catalanismes- no son necessaris perque, entre unes atres coses, poden crear confusio. De totes les maneres en el Diccionari General de la Llengua Valenciana, en les instruccions ya diuen que el diccionari es denomina general perque intenta arreplegar tant el lexic valencià antic com l'actual. No tinc molt mes que afegir.

            P— ¿Cóm vixqueres l'accentuacio convergent de la RACV en la AVLl en 2003?

            R— En condicions normals no era necessari pegar eixe pas quan hi havia tantissimes coses molt mes importants a les que donar-los prioritat en aquells moments. Per aço, eixe interes, de colp i repent i en molta pressa, en accentuar no hi havia ningu que el poguera justificar. Lo unic que podiem pensar era que darrere hi havia un pacte que desconeixiem, perque eixa precipitacio i l'absencia absoluta de justificacio quan se feu la proposta nomes nos podien dur a pensar aixo. Si s'haguera debatut, en tot el temps que haguera fet falta, analisant la conveniencia o no d'introduir un nou sistema d'accentuacio, consensuant les coses, veent les prioritats, etc., encara m'haguera cregut que hi havia bones intencions i no es tractava d'anar acostant-se, a poc a poc, a la AVLl, pero de la manera que es feu tot duya a pensar que aço ultim era l'objectiu. Passant-se al nou sistema perdiem una de les caracteristiques diferencials de la normativa nostra, l'accentuacio minima (diacritica), per la que qualsevol sabia enseguida que estava davant d'un llibre escrit en Normes d'El Puig, i, com a contrapartida, el temps ha demostrat que no hem guanyat res. Se sabia que posar en practica aço anava a dividir la Seccio i el valencianisme, pero pareix que no importava massa. Abans d'anar-nos-en tinguerem -Toni Fontelles, Chimo Lanuza, Miquel A. Lledó, Lleopolt Peñarroja i yo- una llarga reunio en Juan Lladró i Vicent Simó Santonja i intentaren que no abandonarem. Nos preguntaren qué era lo que voliem per a continuar en la Seccio, a lo que Chimo Lanuza contestà: que torne a estar tot com estava, oblidant-nos de la nova accentuacio. La resposta de Lladró i Simó no deixà lloc al dubte: podeu demanar lo que volgau manco aixo, lo dels accents no te marcha arrere. A partir d'eixe moment -any 2005- deixarem la Seccio, de la que alguns formavem part des de 1977.

            P— ¿Qué penses de LRP i la RACV?

            R— Que son dos entitats historiques, centenaries, que haurien de ser els referents del valencianisme i hui estan molt llunt de ser-ho. Sempre els ha faltat proyeccio cap a la societat valenciana i no se'ls veu cap intencio d'actuar en eixa direccio, com si la situacio cultural i identitaria dels valencians no reclamara actuacions urgents i de revalencianisacio integral. Pero estes dos entitats no han tingut mai vocacio de dur el valencianisme -com yo he defes sempre- a tots els racons del nostre territori. I manco encara els ha preocupat l'image que pogueren donar. En circumstancies com les actuals la RACV programa conferencies com "La armada española en el Pacifico en el siglo XVIII" o "España en la Cochinchina. El General Palanca", per posar nomes dos eixemples. En tots el meus respectes, son lliures de programar les conferencies que vullguen, pero crec que lo llogic sería dur a terme, per damunt de tot, activitats encaminades a reforçar l'identitat valenciana front als atacs externs, pero, per lo vist, lo que per a mi es llogic per ad ells no ho es. De Lo Rat Penat nomes fare referencia a la llarga hivernacio, per tots coneguda, a la qual està somes.                                                                                                                

            P— Podries contar als nostres llectors, com a director de la Seccio de Llengua de l'Institut d'Estudis Valencians (INEV), la gran faena que des d'alli feu.

            R— Sense mijos, practicament, es fa tot lo que es pot, des d'organisar tots els anys els cursos de llengua valenciana i d'historia, i les conferencies, que es fan tambe en el marc d'estos cursos, que solen ser molt ben acollides. Tambe es cert que l'INEV ha colaborat en l'edicio de publicacions com L'us de mayuscules i minuscules en la llengua valenciana, d'Antoni Fontelles, i en el llibre meu; o, directament, ha fet possible l'edicio d'obres com Cronologia elemental de l'historia valenciana i Conquista i repartiment del Regne de Valencia, d'Albert Cuadrado, per posar nomes uns eixemples. Esta colaboracio en les edicions va a seguir fent-se en les obres que estan ultimant Toni Fontelles o Jesualt Masia. No hauriem d'oblidar tampoc la colaboracio en l'Aliança Europea de Llengües Minoritaries, a la qual pertany l'INEV, i els encontres anuals que es celebren en la Provença.

            P— ¿Qué penses de la faena que fa ACNV, tant en el camp cultural com en les nostres propostes politiques?

            R— ACNV està, des de fa temps, duent a terme una llabor que em mereix tots els respectes. La uep dona a coneixer articuls o treballs de diversos colaboradors, entre els que me conte, que tenen una important difusio tambe a través de les rets socials. Aço per a mi es molt important perque els articuls son molt diversos (llengua, politica, qüestions socials...) i didactics. Les propostes politiques les veig interessants (aspecte economic, infraestructures, sanitat, ensenyança...) i, al mateix temps, equilibrades, de manera que crec que podrien ser acceptades perfectament per molts valencians.

Imagens: ACNV i Rafa Santiago